Danys col·laterals: NT i covid

Parlo aquí de la covid (SARS-CoV-2) perquè, almenys en un aspecte important –mireu el final de l’article–, ha interactuat amb la NT. Més ben dit, amb la medicació de la NT. 

La meva covid comença –potser– dimecres 29 desembre 2021 amb una picadeta o mossegadeta que noto a la gola, senyal inequívoc de l’inici de la majoria de les meves grips. Aquell dia només va ser això –si és que era això. 

Dijous 30 em vaig començar a trobar malament de debò, de manera progressiva (bàsicament, mal de coll fort i nàusees), però vaig fer vida bastant normal. Això sí, en una de les sortides al carrer vaig comprar un parell de tests d'antígens, marca Boson (de Cinfa) –ho especifico perquè després t’ho pregunten com si fos la dada més important d’haver-se fet el test–, pensant que si sortia positiu a la primera, el segon test em serviria per al final del procés; i si sortia negatiu i continuaven els problemes, serviria per repetir-lo dos o tres dies després. Al migdia, aquell dijous, el test va sortir negatiu. 

Divendres 31 ja no em vaig poder aixecar del llit: mal de coll molt fort, tos productiva (amb mocs foscos), episodis de febre alta a la nit, ois forts, mareig, feblesa creixent, pèrdues d'equilibri, inapetència –i no menjo–... i algunes –tres– pèrdues de consciència* si m'incorporava, amb les consegüents caigudes i blaus per tot el cos, especialment els peus –una de les vegades sembla que vaig caure doblegant-me damunt meu mateix–, l’esquena, les costelles i la cara. Certament, algunes de les macadures van ser a conseqüència de les pèrdues d’equilibri, però les més greus a causa de les tres caigudes que no havia pogut prevenir de cap manera perquè ni sabia que queia. Començo a prendre paracetamol a dojo –pels cops, però també pel mal de coll. 

Dissabte 1, segon test: positiu. Els símptomes, iguals o pitjors. I tot i que ja anava amb molt de compte per no incorporar-me gaire, vaig caure inconscientment* una quarta vegada: aquesta vegada el cop fort va ser al cap, on em va sortir un bon nyanyo. A partir d’aquest moment, els moviments que faci els faré anant de quatre grapes. I encara així, em costa no caure de costat. No aconsegueixo menjar sinó una tassa de brou. El mal de coll és més fort que el de totes les angines que jo recordo de la meva vida. 

M’abandono a la caritat del proïsme, perquè no puc fer res. Aïllament total i avís, per mitjà d’altres persones, a tots els contactes des de dimecres 29. Són pocs contactes, no he estat amb gairebé ningú. 

Després he sabut que en aquells moments a casa van discutir si havien de trucar al 112 per si m’havien d’ingressar. Recordo vagament que m’ho van preguntar i que vaig dir de manera molt categòrica que ni parlar-ne.

Dimecres 5 gener 2022 és el primer dia que puc ser prou conscient per informar de tot això el CAP, a través de La Meva Salut. Símptomes més forts a la baixa. Cada paraula que escric, però, l’he d’escriure quatre o cinc vegades, perquè m’equivoco contínuament. Em tremolen els dits, em tremola tot. Els 220 espais que et deixen per comunicar-t’hi em costen més d’una hora, primer per escriure el que vull dir bàsicament; segon, per reduir-ho a 220 espais. 

Dijous 6, dia de Reis –i deixo constància que ahir al vespre no vaig poder assistir a la cavalcada de Reis d'Igualada–, hi ha una recaiguda. Gairebé tot el dia al llit. Mareig, nàusees, inapetència, feblesa, tos... 

Divendres 7, nova revifalla. Em dutxo! Assegut a la dutxa, amb molta cura. Passo la tarda sencera al sofà, mirant coses de l’ordinador –i marejant-me– i mirant la tele –i marejant-me. Primeres converses telefòniques. Em truquen del CAP. Sembla que els interessa més la marca de l’antigen amb què em vaig fer les proves que la medicació que prenc –primperan, paracetamol, toseína–, i em diuen que tingui paciència, que això és com un «trancasso» (sic). Li dic a la doctora, amb certa sorna: Doncs sort que estava vacunat. No fa gens de cas de la ironia. M’ha semblat que hi havia una desconnexió total entre La Meva Salut i el CAP. He arribat a la conclusió que al CAP els arriba, de La Meva Salut, l’alarma d’un positiu i ni una dada més. Doncs si que estem ben lluïts. 

Dissabte 8, tercer test per comprovar si se n’ha anat el virus, encara que me’n quedin seqüeles lleus: nàusees, fluixesa, inapetència –però menjo–. El senyal de l’antigen és molt feble, però el virus continua aquí, no puc sortir de l’habitació. 

Dilluns 10 gener 2022, el test dona negatiu. Continuo estant oiat, continuen les cagarines i el malestar general –i els resultats dels cops–, però suposo que haig de declarar la covid oficialment acabada. Ha durat dotze dies, sense comptar les seqüeles, que ja es veu que s’allargaran una mica més.

Això dels cops no ha estat cap bestiesa, i per demostrar-ho ara he fet un parell de fotos dels peus, en les quals encara es veu part del que va ser allò. Què us sembla el peu dret? L’esquerre només està afectat al taló, que no es veu, però el dret quatre dies abans semblava un bull, o un bisbe. El resultat posterior: em costa molt caminar! 

Gràcies a Déu, el trigemin no n’ha quedat afectat, almenys que se sàpiga. I dono gràcies a Déu perquè no seria el primer cas d’una covid que provoca o desperta NT, ni seria el primer cas d’una vacuna anticovid que provoca o desperta NT com a efecte secundari. En el meu cas, de moment n’he sortit incòlume pel que fa a aquest punt. 

13 gener 2022. Surto de casa per primera vegada aquest any.

*Aquestes pèrdues de consciència les atribueixo a la lacosamida, un dels medicaments que prenc –no he deixat de prendre’ls ni un dia!– per prevenir el retorn de la NT. Ja ho diu el mateix prospecte, que la lacosamida pot provocar no sols pèrdues d’equilibri, sinó també desmais. I, de fet, ja n’he experimentat alguna vegada, aquests anys. M’imagino que en condicions de feblesa més gran del compte, i gairebé sense menjar, és més fàcil que es produeixin aquests efectes col·laterals més cridaners. És veritat que allò que havia experimentat fins ara havien sigut esvaniments que es veien a venir, ni que fos amb pocs segons, i que en canvi aquests han estat sobtats, imprevistos. Bé, un desmai és un desmai, el prevegis o no. I aquest és el motiu, doncs, pel qual parlo de la covid aquí. Perquè hi pot haver relació amb la medicació.

Danys col·laterals (sumari)

D’això que anomeno aquí «danys col·laterals» també en podríem dir «efectes secundaris» o fins i tot simplement «qüestions afegides», perquè de fet és una barreja de moltes coses: hi ha, és ver, repercussions suplementàries de la neuràlgia del trigemin, però també resultats no volguts que provenen de la medicació que prens per combatre-la i, com a afegits, alteracions relativament notables en la salut que no saps d’on han sortit, però que han sigut concomitants amb el desenvolupament d’aquesta malaltia. Tot seguit us en faig la llista, ordenada de manera cronològica (de més antics a més nous).

- Danys col·laterals (1): petits afegits intolerables

- Danys col·laterals (2): NT i depressió (1)

- Danys col·laterals (3): NT i depressió (2)

- Danys col·laterals (4): NT i rinitis (1)

- Danys col·laterals (5): NT i rinitis (2)

- Danys col·laterals (6): NT i dolors neuropàtics associats

- Danys col·laterals (7): NT i restrenyiment (1)

- Danys col·laterals (8): NT i restrenyiment (i 2)

- Danys col·laterals (9): NT i pànic

- Danys coŀlaterals (10): NT i sexualitat

- Danys col·laterals (11): NT i aptialisme (“boca seca”)

- Danys col·laterals (12): NT i aŀlucinacions

- Danys col·laterals (13): NT i convulsions

- Danys col·laterals (14): NT i carcinomes?

- Danys col·laterals (15): NT i problemes nefrolítics (1)

- Danys col·laterals (16): NT i problemes nefrolítics (i 2)

- Danys col·laterals (17): NT i covid

Diari de campanya (52): juliol 2019 - juliol 2021

Han passat dos anys justos de l’operació i fins ara tot ha anat de primera. Rècord absolut de pau. Resumeixo els fets principals d’aquests dos anys.

El 13 setembre 2019 tinc visita amb el neurocirurgià (el que em va operar) i constatem que tot va bé –sense dolors, que és el que m’interessa, i per tant no entro en detalls que ell no em demana–, però diu que no toquem la medicació perquè espera que aquest control el farà el neuròleg de capçalera, amb el qual tinc visita d’aquí un mes i mig. De manera que dos mesos després de l’operació els còctels continuen sent els d’abans de l’operació, però ara reforçats:

- carbamazepina: 400 - 400 - 400 mg
- lacosamida: 150 - 100 - 200 mg
- baclofèn: 0,10 - 0,10 - 0,10 mg
- clonazepam: 0 - 0 - 0,5 mg

A això s’hi afegeix el que va receptar la dietista:

- calcifediol 0,266 mg cada 15 dies sine die

I finalment tenim el nou alien del ronyó, que reclama durant una temporada:

- tamsulosina 0,4 mg (25 octubre a 25 novembre 2019)
- butilbromur 20 mg (quasi cada dia durant gairebé un any)
- metamizol 575 mg o 0,4 g/ml (els dies que l’anterior no funciona, que són bastants)

La mala notícia és que el neurocirurgià m’informa que el meu neuròleg de capçalera ja no treballa al Clínic –m’ha durat dos anyets– i llavors no serà ell qui m’atendrà a partir d’ara. No sap qui serà. Vaja, ara que m’hi havia acostumat.

I també és mala notícia que no em confirmi (també el neurocirurgià) el que a mi em va semblar entendre l’endemà de l’operació (o sigui, el 5 juliol 2019): que possiblement aquella operació era definitiva, que la NT no tornaria. No recorda la conversa, però ara diu que cal tenir en compte que en aquesta malaltia són freqüents les recidives, i que per tant és possible que torni. O sigui, repeteix el que m’havia dit sempre. 

Em demano: allò que em va semblar entendre l’endemà de l’operació no m’ho va dir? Perquè mira que jo ho recordo clarament, segons la meva vivència d’aquell dia i l’esperança permanent que he mantingut a partir d’aquella conversa. Metges.

El 25 octubre 2019 tinc visita amb el nou neuròleg de capçalera, que és neuròloga, cosa que m’agrada perquè generalment m’entenc més bé amb les metges que amb els metges. Aquesta no em cau bé d’entrada, però de seguida es guanya la meva confiança i se’m fica a la butxaca. Les seves notícies, però, no són bones: la medicació l’hauré de mantenir almenys un any a partir de l’operació –o sigui, fins al juliol del 2020– i llavors veurem si es pot retirar alguna cosa o no. Això últim ho recalca: podria ser que no, perquè moltes vegades són dos anys. Depèn de com es comporti el nervi i, per tant, depèn de mi, de com el trobi jo quan arribem al juliol que ve. Parla amb autoritat, m’agrada.

És una llàstima –me n’assabento després– que tampoc aquesta, com l’anterior, no siguin especialistes en neuràlgies sinó en epilèpsies. O sigui, quan s’enfronten a les cefalàlgies van una mica a ull i amb pautes prefixades. Bé, és el que hi ha.

El nervi trigemin, com es comporta ara? Doncs, amb alts i baixos, cal dir-ho: no fa mai mal, però hi ha tibantors, vibracions, enduriments... Ara mateix, doncs, no podríem retirar ni un miŀligram de cap component del còctel. El nervi s’ha de comportar bé, ha de funcionar com el d’una persona normal. No és el meu cas, avui dia. Per tant, ella té raó. Gairebé em fa plorar, però m’he contingut.

Ah, i cal ser molt curosos amb la medicació, no saltar-se’n cap presa. Perquè algun dia he oblidat el còctel del migdia i a la tarda em semblava que em queia el cel al damunt. No de dolor, però sí de malestar general. O sigui, de síndrome d’abstinència. El cos depèn d’aquestes medecines totalment. També ho noto quan hi ha canvi d’hora (d’estiu a hivern o a l’inrevés): si canvio les hores de prendre les pastilles de sobte, ho noto molt. Ho haig de fer de mica en mica, els dos dies anteriors i els dos posteriors: cada dia avançar o retrocedir un quart. Quan deixi aquestes medecines, doncs, el procés serà lent. Bé, això ja m’ho sé, com les altres vegades que he reduït o apujat les dosis: cal anar deixant-ho o incorporant-ho gairebé de miŀligram en miŀligram (ara exagero). 

3 març 2020. A mig matí, en una estona de repòs al llit per la qüestió dels ronyons ja expressada, em desvetllo sobtadament pel que m’ha semblat una fuetada a la boca. Ho he somiat? Ai. La qüestió és que, com deia abans, hi ha dies que noto molt el trigemin, si bé fins ara no m’havia fet mal. I aquests (des del 15 de març) són dies d’especial sensibilitat, per la tensió que provoca el confinament que vivim –absurd i abusiu, per mi, quan les soques del virus es podrien localitzar i aïllar ràpidament, tal com fan altres països i els va bé. Tot repercuteix.

Nit del 18 al 19 de maig 2020. Una altra vegada, em desperta una descàrrega elèctrica a la barra inferior. En aquest cas, però, n’estic més segur, perquè quan m’he despertat encara em durava el mal. Curiós que sigui en aquesta part de la cara –que correspon a la tercera branca del trigemin, V3–, perquè els últims anys els problemes sempre els havia tingut a les branques primera i segona (zona ocular i zona nasal, V1 i V2). A la mandíbula inferior només recordo alguna descàrrega en els primers temps –cap al 2009-2010–, i aquelles van passar amb les primeres medicacions i no van tornar. Les tres operacions que m’han fet han anat dirigides a arreglar les branques superiors del trigemin, no aquesta tercera. Sigui com sigui, aquell dolor a la barra, tal com el recordo, sempre va ser més fluix, força molest però no tan intens com els de la part superior de la cara.

8 juny 2020. Aquesta vegada no ha estat a la nit sinó a mitja tarda i ben despert. Hi ha hagut una petita –molt petita– descàrrega a la galta, sota l’ull, mentre me la tocava. Una descàrrega com si fos d’una pila elèctrica, res d’important. Però torna el pànic, ara ja no ho he pogut somiar. El dia 10 es repeteix exactament el mateix episodi. No em faria res si no hi hagués antecedents de com comencen les revifalles de la bèstia, però malauradament en tinc prou experiència.

Com que això pot anar a més en poc temps, de moment publico l’altre assumpte dels ronyons –secundari, sens dubte, i ves a saber si subordinat o tributari d’aquest– i així anem avançant feina.

L’1 juliol 2020, que em tocava visita anual amb la neuròloga de capçalera, com que hi ha la psicosi de la covid-19 que tot ho ha colonitzat, hem de fer la visita per telèfon. Naturalment, li dic amb fermesa que en aquestes condicions, sense que ella em vegi ni la cara, no podem tocar la medicació, i menys havent-hi problemes amb el ronyó. Ella concedeix que «ara només faltaria que ens arrisquéssim a afegir atacs del trigemin als còlics del ronyó». Li sembla que és un «bon comportament» que s’hagin produït «només» els quatre episodis que li relato, de març (1), maig (1) i juny (2), de possibles descàrregues fluixes del trigemin. No els dona gens d’importància. El seu programa, quan ens vegem, serà reduir i fins i tot eliminar la lacosamida com a ingredient del còctel. Quedem, doncs, per «quan s’acabi la pandèmia». Una cosa que li haig de dir és que el trigemin no ha deixat d’estar actiu durant tot l’any –tibantors, vibracions, enduriments– i molt sensible a qualsevol estímul dels de sempre –parlar fort, caminar de pressa, aire, sol, fred, etc.–, encara que hagi estat sense dolor.

10 juliol 2020: visita amb el neurocirurgià que em va operar ara fa un any. Tampoc dona importància als quatre episodis, voldria modificar també la medicació, però no abaixar la lacosamida sinó el baclofèn, i compensar-ho amb una pujada del clonazepam: ergo, més son! Li dic el que hem acordat amb la neuròloga de capçalera. Em diu que cap problema, perquè a partir d’ara em portarà una tercera persona que és experta justament en medicació neurològica, que ja em trucaran. Doncs molt bé. Sensació que tothom va a les palpentes i toca ferro. Jo també.

8 octubre 2020. Primera visita (i presencial!) amb el neuròleg de capçalera que em portarà a partir d’ara. La doctora anterior m’ha durat, doncs, amb prou feines un any. El nou m’ha fet una impressió de primera. M’ha sorprès com en molt poca estona s’ha fet càrrec de l’historial, de les medecines que he pres fins ara i de com havien anat, de les operacions... Sí que dona importància –molta– als quatre episodis dels mesos d’abril a juny, i m’ho explica d’una manera que ja havia sentit a qui em portava fins fa quatre anys (i que sempre vaig admirar, però que es va jubilar): si el trigemin treu el cap, pam, no se l’ha de deixar respirar. Valora el fet que des del juny fins a l’octubre no hi hagi hagut cap episodi, però amenaça, en cas que n’hi hagués més, amb un augment de la carbamazepina –compensat, si de cas, amb la supressió del baclofèn. En parlarem, l’haig de tenir al corrent, em dona un telèfon, ens tornarem a veure al desembre. No ens hem vist prou les cares perquè anàvem tots dos amb l’antifaç que imposen les autoritats, però crec que ens hem caigut bé. A mi, sens dubte, ell m’ha causat una impressió immillorable.

I encara una última cosa: quan parlem dels efectes secundaris i li explico el meu ensopiment sistemàtic dels matins, les diplopies –ara esparses, només de tant en tant–, etc., proposa una solució que no sé com no se li havia acudit a ningú en tots aquests anys. El que és bàsic, diu, és la quantitat de medicació que prenem cada dia, no la quantitat de cada presa. De manera que es tracta de repartir les preses al llarg del dia: en comptes de fer-ne tres (matí, migdia i vespre), fer-ne quatre, o cinc. Això requereix més disciplina, sens dubte, però amb una mica d’entrenament segur que me’n surto. I és així: l’endemà ho provo i és sensacional: sembla com si al matí m’haguessin tret un sac del cap. Esperem que el trigemin entengui correctament la nova estratègia i no es pensi que ara té camp per córrer. 

Imatge d'Адель Шарипова a Pixabay

 

Vaig tornar de l’hospital molt content, tot i que encara són dies de postoperatori del ronyó i estic força adolorit de l’abdomen per un cable sorpresa que m’hi han deixat instal·lat. De fet, si surto de casa, haig d’anar acompanyat en tot moment, perquè vaig molt insegur. Aquesta part col·lateral –guest star– de les meves aventures s’acabarà, si Déu vol, en pocs dies.

8 gener 2021. Ja ha passat un any i mig de l’operació. Avui he tingut un altre petit ensurt, fregant-me mig d’esma amb el dit el pòmul esquerre. Res, una petita punxadeta gairebé inapreciable. Només la consigno per si de cas venen més coses.

20 gener 2021. Visita telefònica amb el neuròleg de capçalera, que és molt més sistemàtic que els anteriors: cada tres o quatre mesos ens hem de veure o parlar. Li explico l’episodi del dia 8 i la millora de les sensacions secundàries amb el repartiment de cada presa de medicació en dues tandes. Creu que això (espaiar la presa de la medicació) només cal que ho faci al matí i que al migdia i a la nit no caldria. Li faré cas perquè és sobretot al matí quan he notat millora en els efectes secundaris (menys ensopiment i més capacitat de concentració i de parla, si bé continua la somnolència i una certa confusió).

Finalment, proposa eliminar de mica en mica el baclofèn, que especifica que en el cas de la NT serveix per mitigar els brots dolorosos quan n’hi ha; com que ara no n’hi ha ni se’n preveuen, no cal. És la primera vegada que algú em parla del baclofèn com una mena d’analgèsic, que curiós. Em dona un número de mòbil per enviar-li missatges en cas d’urgència –només missatges, diu, ja em contestarà la trucada. L’últim dia ja m’havia donat el número d’un fix (Secretaria de Neurologia de l’hospital) per poder contactar indirectament amb ell. Aquest metge és diferent de tots els altres, molt més accessible, i jo me’l crec. Llàstima de no haver-hi ensopegat fins al cap de més de tretze anys de començar tot.

De manera que la medicació queda així:

- carbamazepina: 400 - 400 - 400 mg
- lacosamida: 150 - 100 - 200 mg
- clonazepam: 0 - 0 - 0,5 mg

A veure com va.

Durant bastantes setmanes, l’efecte d’aquesta eliminació del baclofèn –suposo que és això– és que alguns aliments em provoquen nàusees, fins i tot abans de tastar-los, només d’olorar-los o de tenir-los davant. I em passa amb alguns aliments tan ordinaris com la truita de patates. També hi ha nàusees esparses en diversos moments del dia. Suportable, però que estrany tot.

Nit del 26-27 febrer 2021. He somiat que havia tornat la neuràlgia. Un somni amb molta força, perquè quan m’he despertat continuava viu (el somni) i jo no sabia si era veritat o no i era incapaç de tocar-me la cara convençut que si ho feia provocaria un atac. Fins que no ha passat una bona estona no he aterrat a la realitat: de moment no hi ha NT.

Aquesta situació s’ha repetit les setmanes posteriors, de tant en tant: sensacions molt vives de tornar a estar en fase activa. 

 

1 abril 2021. Primera dosi de la vacuna anticovid, d’AstraZeneca. M’avisen alguns amics que prengui paracetamol preventivament i no ho faig. Error, propiciat perquè al lloc on m’han posat la vacuna no m’han dit res de prevencions i jo no soc gaire amic ni d’automedicacions ni de mesures farmacològiques preventives. La vacuna me la posen a les dotze del migdia. Fins al vespre, no hi ha problemes. Quan me’n vaig a dormir, em comença a pujar molt la febre, tinc mal de cap, nàusees, mareig, em fa força mal el braç on m’han punxat i més coses que no recordo. Tampoc recordo llavors que havia de prendre paracetamol, estic fora de joc i només penso que ja passarà. Dormo molt poc. A l’hora de llevar-me, continua el malestar però ja no hi ha febre. Finalment em llevo. Al cap d’una hora, símptomes de lipotímia, que neutralitzo estirant-me de seguida. Dura poc. El malestar i les nàusees, però, duren tot el dia i encara força l’endemà. Durant el dia sí que prenc paracetamol, però clarament l’havia d’haver pres abans, ara ja arriba tard i gairebé no té feina a fer. Total, quaranta-vuit hores d’efectes secundaris. En part, per la vacuna; en part també, suposo, per la combinació amb els meus còctels, i és per això que ho consigno aquí. (Ja avanço aquí que amb la segona dosi, que em posen el 21 de juny i que va acompanyada i seguida de paracetamols a dojo, no hi tinc problemes, tot i que la vigília, el dia 20, estava bastant acollonit pel que pogués ocórrer. Doncs això, no passa res, una vacuna com qualsevol altra de les que m’han posat a la vida. Zero efectes secundaris.)

Llegeixo en mitjans mèdics internacionals estudis sobre l’efectivitat, en alguns casos, dels pegats de lidocaïna per combatre el dolor de la NT. Aquests pegats es fan servir en processos cancerosos. Naturalment, requereixen recepta mèdica. Ho demanaré la pròxima vegada.

2 juny 2021. Una nova pessigada, aquesta vegada a la cua de l’ull exterior (esquerre, esclar). Suposo que és el trigemin, tot i que no ho puc assegurar. No ha sigut gaire dolorós, només la sorpresa. Com aquelles pessigades a la galta de fa un any. També aquest cop ha passat mentre em tocava la zona.

De tota manera, són vint-i-tres mesos sense neuràlgia de debò i això implica igualar el rècord del 2016-2018. Ara bé, repassant les notes d’aleshores veig que el retorn de l’etapa àlgida va anar precedida per petits episodis com el d’avui, diürns i nocturns, per sensacions diverses de mal rotllo.

Torna el pànic alguns dies. Després, calma.

4 juliol 2021. Fa dos anys que em van operar. Rècord absolut de calma –relativa, però calma– des que va començar tot, el 2007.

Danys col·laterals: NT i problemes nefrolítics (i 2)

Ve d’aquí. 

El 8 juliol 2020 comença una segona tanda de còlics al ronyó dret, de manera que tornem a la situació del gener-febrer: no sé com posar-me per seure, no sé com posar-me per dormir. Ni el metamizol ni el butilbromur no fan gaire efecte. 

Començo a pensar, de debò, si aquests dolors de ronyó no són cosa del sistema nerviós. Em direu: home, no pot ser, hi ha una pedra i hi ha sang a l’orina. Responc: sí, i qui ha dit que els nervis –nervis en sentit estricte, eh?, físic, no nervis en l’accepció psicològica (tinc molts nervis!, estic molt nerviós!)– no puguin fabricar pedres i fer sang? No ho sabem, perquè, ho dic un cop més, del sistema nerviós no en sabem res.

(Foto: Abendary)

 

Per això els nefròlegs estan tan contents quan troben una pedra: l’analitzen, et diuen tot un seguit d’aliments que no has de prendre i criden el pacient següent. I segurament no t’han arreglat res, sobretot si tens el sistema nerviós avariat. Però, esclar, què sap un nefròleg del sistema nerviós? 

En fi, per sort el mal aquest del ronyó dret dura amb prou feines vint-i-quatre hores. Devia ser una mica de sorreta. Podem concentrar-nos de nou en el ronyó esquerre. Sense abandonar les pregàries perquè durin com més temps millor els efectes de l'última operació del trigemin, que és l'actor protagonista de tota aquesta història.

Aconsegueixo parlar per telèfon (11 juliol 2020) amb la persona que es cuida de gestió de pacients d’Urologia, després d’anar-hi infructuosament –que m’ha costat sang, literalment– i de trucar-hi unes quantes vegades. Per fi, es digna agafar el telèfon. Que no em pot fer previsions, que no sap res, que sí, soc a la llista, però no em pot dir si estic a la part alta o a la baixa, si és qüestió d’una setmana, d’un mes o de mig any. No em pot dir res. Em pregunta si em fa mal. Li dic que sí. Em diu que ho anota –ja ho havien anotat. En fi, un servei millorable. Fa prop d’un any i mig que van començar els mals de panxa i prop d’un any que van trobar la pedra.

(Foto: Miguel A. Padriñan)

 

Passen més coses. El 15 juliol 2020 em truca la metge de capçalera al vespre (li havia enviat un missatge fa alguns dies per veure si podia accelerar la qüestió del ronyó): em demana que com vaig. Li dic: el trigemin, que és l’important, de primera; el ronyó, malament, haig de fer llit gairebé cada dia una estona i haig de prendre analgèsics cada dia. Miraré de pressionar l’hospital, diu. Li ho agraeixo. Em fa recepta de llarga durada per als analgèsics. Em diu que si, tot i els analgèsics i el llit, tinc períodes llargs de dolor que no remeten, vagi a urgències i que em facin “el cateterisme” per aquesta via. 

I doncs, la “ureterorrenoscòpia flexible” és un cateterisme. Això és més fàcil de recordar i no sona tan dramàtic. 

D’acord. Em fa una mica de respecte anar a urgències perquè no saps mai quanta estona hauràs d’esperar allà fora ni en quines condicions, no saps mai si no t’enviaran una altra vegada cap a casa sense arreglar-te res, i sobretot no saps mai qui et farà la intervenció si decideixen, per miracle, intervenir-te. A urgències pot passar de tot. 

Per una altra banda m’arriba, a través del neurocirurgià amb qui he tingut visita de control, que qui fa aquesta intervenció pot ser la mateixa amiga tan simpàtica que he trobat al CAP i a l’hospital: també la puc trobar al quiròfan. Bé, empàtica o no, si ho fa bé –és a dir, si és una bona destroyer de pedres–, això és el que importa. 

Passa l’estiu. No puc anar enlloc. Tot l’estiu a casa. Cal dir que no és tan excepcional, perquè això mateix li ha passat a molta gent, per la pandèmia de la covid-19 i les mesures traumàtiques que han pres les autoritats. 

Finalment, la nit del 17-18 setembre 2020, després d’uns quants dies bastant difícils, arriba un moment de clímax continuat de dolor que m’impedeix dormir tota la nit i que no se’n va amb cap dels analgèsics que m’han receptat. Sé que podria aguantar-me i que en poc temps passaria la crisi més dura –n’hi ha hagut altres de semblants–, però pensant que pot ajudar a desbloquejar l’impàs de la intervenció pendent, me’n vaig a urgències a les sis del matí.

(Imatge: David Mark)

 

Allà gairebé no m’han fet esperar gens, m’han introduït en un box i m’han endollat una xutada de ketorolac que ha eliminat el dolor que quedava –de fet, la crisi forta ja havia passat– de manera immediata. M’han tingut allà fins a quarts d’onze del matí, fent-me anàlisis, radiografies i coses d’aquestes. 

I he sentit com parlaven amb algú –Urologia, suposo– i els deien que “ja que està en llista d’espera i ara el tenim aquí...”, però es veu que els d’Urologia no se n’han compadit. Han promès, però, que em trucarien de seguida a casa. O sigui, a mi no m’han promès res, però això és el que m’han dit a urgències: “No es preocupi, que el trucaran de seguida”. M’imagino perfectament la conversa: “–Hola, Urologia, som Urgències. Tenim aquí un pacient que és a la vostra llista d’espera des del mes de març. –Vaja, quin greu que ens sap. –Doncs resulta que es el tercer vostre d’aquesta setmana que ens arriba. Feu el favor de convocar-lo i no ens passeu més a nosaltres les vostres merdes, ok? –Vaaale, vaaaaale, ja el trucarem.” 

I així ha estat: cinc dies després, el 23 de setembre, la Mare de Déu de la Mercè m’ha fet una ídem –avui és la vigília de la patrona de la ciutat on (sobre)visc–, i m’han trucat i m’han convocat per fer l’1 d’octubre la intervenció prevista. 

La visita a urgències, doncs, a part de solucionar el problema del moment, ha servit per desbloquejar la situació d’espera de tants i tants mesos –si comptem des del moment que vaig començar a tenir mal de ventre, un any i mig. 

A més –ara me n’adono–, tant la metge de capçalera, com la uròloga del mateix hospital en l’última visita, com la responsable de la gestió de pacients d’Urologia en l’última trucada que hi vaig fer per saber com estava el meu cas, totes tres m’havien dit que si no podia més que anés a urgències. Esclar, no deien que així es desblocaria la situació perquè suposo que no ho poden dir, però d’alguna manera suposo que esperaven que ho fes d’una vegada. 

El sistema és curiós, però m’ha quedat clar que és així com funciona.

I la cirereta: a urgències, quan en surto, em recepten com a nou analgèsic, en substitució del butilbromur i el metamizol, un combinat de tramadol i paracetamol. Aviso que el tramadol m’havia provocat nàusees en altres temps. Per això afegeixen a la recepta metoclopramida. Quan em deixen marxar, la veritat és que penso que el que m’aniria bé és el ketorolac que m’han administrat allà, però ja m’han dit, quan els he demanat què era allò que em posaven, que només era d’ús hospitalari. 

Bé, el combinat de tramadol va bé el primer dia, tot i que provoca com gasos i un cert malestar general que considero assumible: l’important és que converteix el dolor renal i abdominal en una simple molèstia, amb alguna punta de dolor que passa en poca estona. Ara bé, a mesura que passen les hores –segon dia, tercer dia– el malestar inicial es va fent cada cop més gros, i no són simples nàusees –ja sabeu que jo els ois els tolero molt malament. Al cap de quatre dies, em miro el prospecte –no l’havia mirat!– i allà diu ben clarament que la primera contraindicació d’aquell analgèsic que estic prenent és, tatxaaan, la carbamazepina, de la qual prenc cada dia 1.200 mg per a la NT. I ho sabien (que prenc carba), perquè els ho vaig dir, i a més, poca broma, a l’informe d’alta que em van fer quan em van deixar anar apareix reflectit això mateix: que prenc carbamazepina. 

Moral: revisa sempre tot el que et diguin a urgències si et toquen la teva medicació ordinària!

(Foto: Suzanne Jutzeler)

 

Lògicament, deixo el tramadol i torno al butilbromur i el metamizol, a veure si amb (més) paciència aguanto fins a l’1 d’octubre. Com que he informat la metge de capçalera, per correu, del que havia passat, em truca dos dies després i em suggereix que provi de combinar metamizol amb diclofenac, a veure si funciona més bé, i que deixi el butilbromur. Ho provo però no fa efecte. Falten només dos dies. Aguanta, nano, aguanta, que són dos dies. Aguanto, però no em puc estar quiet com m’agradaria, perquè m’han fet fer un dia una prova de la covid –un frotis, en diuen– i l’endemà una nova ecografia. Al final podran empaperar tot l’hospital amb precioses imatges meves. M’han dit que per dins, les canonades i els òrgans i tot plegat, soc molt guapo. 

Arriba, doncs, el dia de la intervenció, 1 octubre 2020. És important explicar aquí que, ja que l’operació és al vespre i ingresso a l’hospital a primera hora del matí, han pretès que no prengui la medicació de la NT del migdia. “Dejuni absolut”, m'han dit. Més ignorants que fets d’encàrrec. Naturalment, em salto la prohibició i prenc la medicació d’estranquis, amb un glopet d’aigua. 

La intervenció, molt senzilla però molt tècnica, dura una horeta llarga, i després m’han fet estar gairebé tres hores més a la sala de reanimació, o com es digui, abans de portar-me a l’habitació. Jo no recordo gaire res, de d’aquelles hores, però sí que quan he començat a ser conscient de qui era se m’ha fet traumàtic, més que en operacions anteriors. 

Després, tot és molt ràpid i gairebé no me’n recordo. El fet és que em despatxen de l’hospital al cap de quinze hores d’acabada l’operació –nit inclosa–, rapidesa que jo llavors he agraït però que després he maleït, perquè allà em tenien mig drogat amb dexketoprofèn i altres calmants –per això no em feia res marxar de l’hospital, jo tan content. Quan se n’ha acabat l’efecte, poc després d’arribar a casa, uf, quin mal. I cap al llit falta gent. He passat les quaranta-vuit hores següents, nit i dia, veient les padrines de totes les branques familiars, i només m’havien receptat paracetamol per a la convalescència. Han estat cruels. Repasso l’informe hospitalari amb l’alta i la meitat de les coses que diu no són veritat! Han fet un informe de plantilla, vaja. 

La sorpresa també ha sigut que m’han deixat dins la panxa, entre el ronyó i la bufeta, un catèter –això m’han dit– perquè vagi drenant les restes de la pedra, i diu que l’hi tindré durant vint dies. Diu que això provoca “molèsties”. I sí, això “molesta” de debò tot el dia, però provoca un mal de mil dimonis quan vas a fer un riu.

Al tercer dia, cal dir-ho, ja es calma tot una mica. Hi ha dolor fort intermitent, continua el malestar general, però ara més suportable, continuen els tràngols a l’hora d’anar a pixar –no saps en quina posició fer-ho: la d’assegut i tirat endavant, això sí, és la pitjor–, continua l’orina ben vermella... Però puc aixecar-me, puc circular mínimament per casa –i seure de seguida–, puc dinar amb tota la meva peculiar família, puc fins i tot treballar algunes estonetes en les feines que tinc pendents i que per sort tenen un termini de lliurament força liberal, dins d’uns límits. Hi ha nàusees lleugeres, només menjo coses bullides o mínimament passades per la planxa amb una miqueta d’oli i sal –la sal és bàsica per combatre les nàusees, almenys en el meu cas. 

I així fins al dia 10 d’octubre, que ja baixa molt el dolor, hi ha estones llargues analgèsiques i l’orina, encara fosca, ja no és vermella. Fa una mica de mal fer-ho –pixar–, però no sempre, de manera que en podem dir “molèstia” –ara sí. 

I anem passant fins al dia 20. Són només vint dies, però deunidó quins dies. En aquests pocs dies he estat impedit de fer els meus exercicis gimnàstics de cada matí, que no em perdonava mai dels mais. Aquests dies ha estat impossible.

El dia 20 octubre 2020 em treuen el cable. Ho dic així, cable, perquè me l’han ensenyat quan me l’han tret –no et posen anestèsia local, com m’havien dit, només vaselines i coses similars– i era com un cable elèctric de color blanc, d’uns vint-i-cinc centímetres de llarg. És clar que em feia mal! Bé, ells en diuen “catèter”, que en diguin com vulguin. Tampoc sé exactament per a què serveix, ho he mirat per internet i no ho he acabat d’aclarir. Espero que el metge m’ho explicarà d’aquí un mes i mig –juntament amb la composició de la pedra–, quan ens haurem de veure després de fer una ecografia per saber si ha anat tot bé o no –o sigui, si estic net del tot o no. 

Les 24 hores després de treure’m el cable hi ha molèsties alguna estona, però no són les mateixes que abans. Vull dir, són clarament més passadores. També surt, a l’hora de pixar, algun coàgul de sang. Això sí, haig d’anar a fer un riu cada poc temps, la bufeta no sap fer encara la seva feina. Cosa que vol dir que la primera nit la passo aixecant-me contínuament. Però això es va regularitzant en poc temps. Al cap de quaranta-vuit hores soc un home bastant normal. Hi ha alguna temptativa de minicòlic, però passa de seguida: hi deu quedar sorreta, allà dins, i anirà sortint sola. Això espero. De fet, es produeix alguna ferida notable, amb sang, per sota el gland, en la part interna del prepuci, que deu ser d’algun fragment més grosset de la pedra que hi ha quedat alguna estona atrapat. Però jo no he vist res, només la ferida –i la coïssor que provocava.

Els dies següents, però, el que hi ha és una certa eufòria, perquè el fet real és que em trobo rebé i puc començar a fer coses que durant un any i mig o dos no he pogut fer. Només haig de vigilar de no embalar-me més del compte i no entrar en trepidacions –ni internes!– perquè això no li va gens bé al trigemin, que és el que ara i sempre haig de cuidar. Que no torni, Senyor! 

El 24 novembre 2020 em fan una ecografia de control i, sorpresa –per a mi, almenys–, el dia 1 d’octubre no van extreure la pedra, sinó que només la van trencar: l’ecografista, o com es digui, troba al ronyó esquerre dues pedres de 4 mil·límetres i una de 3 mil·límetres: 4+4+3=11, exactament la mida de la pedra originària. Diu l’ecògraf que no passa res, que això hi cap –per les canonades– i pot baixar sol. Però no m’ha fet gens de gràcia. 

Dos dies després, el 26 novembre 2020 visita telefònica amb l’uròleg que em va intervenir –finalment no va ser la meva amiga–, una visita que havia de ser presencial el dia 1 de desembre però ara van així –et truquen quan volen i per sorpresa, de manera que no et pots preparar la conversa– i em diu el mateix que l’ecografiaire: que han quedat pedres “de mida mil·limètrica” al ronyó i que ja les aniré expulsant. I que mentrestant begui molta aigua. És el que faig des de fa trenta anys, li dic, que bec entre 1,5 i 2 litres/dia. Ell apuja l’aposta a 3 litres/dia. Em diu que prengui el mínim de sal possible –això és nou– i que ja em faran una analítica –com els agrada aquesta paraula– per mirar no sé què. No m’he recordat de demanar-li per a què servia el cable (vegeu el final de l’article) ni unes quantes coses més que li volia preguntar. 

La sal! Què faré ara quan tingui nàusees? Si n’he parlat en aquest mateix article! 

I si la pedra s’ha fet per excés de sal? La veritat és que no ho crec, perquè, per compensar les coses salades que he hagut de menjar de tant en tant per combatre les nàusees, he limitat sempre molt la sal dels àpats. Ni amb el pa amb oli o el pa amb tomàquet, hi posava sal! Però si diu el metge això de la sal, no crec que ho digui per fer-me la punyeta. 

En fi. 

Així s’acaba –esperem-ho– aquesta aventura col·lateral, o complementària, tot i que potser no sabré mai si tenia res a veure amb la NT. I ves a saber què passa amb les “pedretes de mida mil·limètrica”. 

Que acabin de provar les festes de Nadal 2020-21.

(Imatge: Àngels Balaguer)

 

Afegitó del 4 març 2021. Aquest matí a la dutxa he notat una coseta consistent entre les mans. Anava sense ulleres i no l’he vista. Se m’ha escapat. He sentit un sorollet al plat de la dutxa i quan m’he acotat allò ja s’havia escolat per l’eixidiu. Crec que he fet una de les tres pedretes. Ahir vaig tenir bastant malestar i nàusees, però no dolor. Potser les faré les tres d’aquesta manera.Si fos Ray Milland ara podria comprovar immediatament quantes pedretes queden al ronyó, però no soc Ray Milland. 😥

Afegitons del 28 abril 2021:

1) La tamsulosina que vaig prendre cap a l’octubre-novembre 2019 durant un mes llarg ha deixat després com a efecte, si bé intermitent, que surtin coàguls de sang del nas quan em moco, especialment al matí. Haig d’anar amb compte. (Sortosament, aquest efecte especial s'acaba definitivament al cap d’uns quants mesos més.)

2) A partir del 28 març, l’orina surt de vegades molt fosca, possible senyal que una altra pedra va de camí. També hi ha hagut estones de nàusees. Tant de bo sigui una altra de les pedretes pendents. Passa un mes, però, i no he detectat cap pedreta a la dutxa ni cap canvi, tot i que l'orina torna a ser quasi normal i gairebé ja no hi ha nàusees.

Afegitó del 30 març 2022. Trucada de control de l’equip d'Urologia (no és el metge que em va operar), al cap d’uns dies de fer-me una nova ecografia, una anàlisi d'orina i una radiografia. Que com em trobo. Li dic que tot va bé, que hi ha hagut algun petit ensurt que em pensava que derivaria en còlic però que no ha estat així, que hi ha hagut dies d’ois i malestar, però durant poques hores i sense arribar a fer mal de debò. Em diu que les pedres continuen allà on eren, que no s’han reduït ni han augmentat i que només m’hauria de preocupar si tingués algun episodi dolorós associat amb febre: llavors hauria d'anar a urgències. Mentrestant, tranquil·litat i bons aliments: que continuï bevent molta aigua i evitant al màxim la sal, perquè no sabem encara de què estan fetes les pedres. Li demano pel catèter que em van deixar instal·lat a l’urèter (pregunta pendent de fa un any i mig) i em diu que no era per desaiguar res, sinó per protegir l’urèter durant uns dies després de la intervenció, que sol ser agressiva i pot deixar malmès aquest conducte. Una cosa més que sabem.

Danys col·laterals: NT i problemes nefrolítics (1)

Ja vaig dir que aquests efectes associats a la neuràlgia del trigemin no eren tant per culpa de la NT sinó, habitualment –o possiblement– a la medicació sostinguda per combatre la NT.

El postoperatori de la tercera operació va tan bé que puc dedicar-me a qüestions secundàries que m’atabalaven de feia mesos. Per exemple, un mal de panxa al baix ventre, amb restrenyiment associat, que no sabia si atribuir als nervis previs a l’operació –perquè aquest mal de panxa va començar, o vaig ser-ne conscient, a partir del març del 2019, quan faltava poques setmanes, suposadament, per a la tercera operació, que després es va ajornar fins al juliol–, a gasos punyents i aleatoris de motivació inespecífica, a alguna petita ferida que tingués per allà dins, a tot plegat.

Un cop feta amb èxit, doncs, la tercera operació –i que duri–, ja no podien ser nervis preoperatoris, i llavors em vaig conformar a atribuir-ho a nervis per la feina incerta que tindria després de vacances, i després a un assumpte familiar, i més tard a diversos motius que anaven sorgint. Però aquests motius anaven passant i el mal de panxa creixia i alguns dies m’inhabilitava del tot si em movia. Només amb repòs absolut, amb immobilitat, s’encalmava unes quantes hores. Quan anava de ventre s’alleujava mínimament el dolor, però tornava de seguida. Hi havia dies que semblava que no tenia res, només una molèstia sorda de fons. Això sí, la panxa inflada o amb sensació d’inflor. Tova, però: no endurida.

Per tant –i després de provar diverses estratègies per eliminar gasos–, vaig haver d’anar a la metge de capçalera, la qual em va receptar algunes coses per al dolor que de bon començament em van semblar heavies per a un simple mal de panxa: butilbromur d’escopolamina, em va dir, i, si no funcionava, metamizol. El fet cert va ser que el butilbromur no em feia ni pessigolles; el metamizol sí, però només unes quantes hores, i amb mareig associat. Després vaig descobrir que el butilbromur, a partir de 20 mg, sí que feia també efecte. No volia enganxar-me al metamizol ni al butilbromur abans de saber què tenia i per tant els vaig deixar de seguida, tot i que el dolor, alguns dies, era bastant fort. Mentrestant, m’haurien de fer proves: anàlisi de sang i femta –tot bé, només baix de sodi–, ecografia, radiografia... i després, si no sortia res, TC, tacte rectal, colonoscòpia..., o sigui, tot el reguitzell d’exàmens que fan gairebé d’esma –hi són molt aficionats– quan tens qualsevol problema al ventre i no acaben de trobar el què.

Això són pedretes de ronyó de 2 a 4 mil·límetres

Però ja a la primera prova (ecografia, 17 octubre 2019) em diu l’especialista que tinc una pedra d’11 mm al ronyó esquerre. Fantàstic. Uns quants dies després, abans de la radiografia i tot, la metge de capçalera confirma que aquestes pedres poden produir efectes reflexos de dolor al baix ventre; efectes reflexos o bé petits còlics, fragments minúsculs que es van desprenent de la pedrota. I que, mentre no arriba la visita amb l’especialista de nefrologia, que programarà segurament una sessió de litotrícia –ja en vaig tenir un parell d’experiències fa cap a trenta anys–, vagi fent amb el butilbromur i el metamizol, sense por d’abusar-ne. Si amb el metamizol no se’n va el dolor, que vagi a urgències.

I mentrestant, també, prendre tamsulosina durant un mes (començo el 25 octubre) per mirar de dilatar els conductes a veure si puc expulsar la pedra jo solet. Reconeix, però, que una pedra d’11 mm no és fàcil que se’n vagi espontàniament. Si surt, haig d’estar atent a pescar-la per poder fer-ne una anàlisi. Pescar-la, que difícil. Llavors veurem si ve d’algun aliment que prenc o bé si s’ha format –és el que em temo– a partir d’algun constituent de les moltes medecines que componen el meu còctel diari. Especialment la carbamazepina, que té descrites com a possibles reaccions adverses la glucosúria i el nitrogen ureic elevat.

La radiografia (abdomen) me la fan el 15 novembre 2019. Va tot molt lent.

El 16 desembre 2019 –un mes després–, visita amb la nefròloga, per examinar la radiografia. Novetat: la pedra no es veu, la qual cosa vol dir que deu ser d’algun material... No recordo la paraula que ha dit, m’ha sonat a cristall, però no és aquesta, esclar. Una notícia dolenta: no es pot fer la litotrícia. Però una de bona: segurament es podrà dissoldre sense haver de fer la litotrícia. Mentrestant, però, m’hauran de fer una TC (tomografia computada). Em queixo perquè no hi ha manera d’acabar. Em diu que ho tramita per via d’urgència. Al cap d’uns dies, m’arriba cita per a la TC: 24 gener 2020. Sort que era per via d’urgència. Sí que és per via d’urgència la cita següent amb la nefròloga per examinar la TC i veure el què: 3 febrer 2020.

Ara bé, tot s’ha de dir, el dolor aquest és relativament suportable o, si més no, controlable. I a més, m’afecta menys perquè és lluny del cap, cosa que també em sembla important. Si no se’n va amb el butilbromur o el metamizol, o abans i tot de prendre aquestes coses, sé que estirant-me al llit la pedra deu situar-se en alguna posició estable que fa que el dolor remeti. I després, a fer bondat: pocs moviments i pausats. Vaja, el que vull dir és que no té res a veure amb el trigemin, que és un dolor elèctric i generalment aleatori. Me’n ric, quan algú em diu que el dolor del trigemin és com els del còlics nefrítics. Per favor. I també hi ha gent que ha comparat la NT amb els dolors del part. Jo no ho puc dir, però dones que conec que han tingut fills i que han patit NT també m’ho han desmentit categòricament. Res a veure. Una escriptora, mare de família, m’ha arribat a dir just aquests dies: “I'd rather have a thousand more kids than to live one more second with TN” (7 maig 2020). Espero que s’entengui.

I m’ho havia d’haver imaginat. Al cap de pocs dies de començar a prendre la tamsulosina, hi ha dies de dolor més fort –haig de fer llit més vegades que abans, almenys alguna estona– i, sobretot, retornen les performances matineres: allò de llevar-se, anar fent amb un cert malestar que no acabes de distingir del mal rotllo i l’ensopiment habituals dels matins, i aviat ve un ai que tinc, ai que tinc i perds el coneixement, si no vas amb cura i no t’estires de seguida al primer ai que tinc. No és res, però si caus a terra et pots fer mal en alguna part del cos que fins ara tenies bé, i a més espantes la gent. Millor estirar-se abans. Ja ho vaig tenint apamat.

També hi ha coàguls de sang al nas en diversos moments del dia. No sang a raig, sinó coàguls que es van desprenent de ves a saber on. I no cada dia, només de tant en tant. La tamsulosina ja avisa de possibles efectes vasculars. Deu ser això. De fet, dos dies després de deixar de prendre tamsulosina s’acaben els coàguls. Això sí, el comiat és, ara sí, una bona hemorràgia nasal. Un cop controlada, punt final del problema.

I a mitjan gener, mentre espero que arribi el dia de la TC per examinar la pedra del ronyó esquerre, «novetats a Las Gaunas», com diuen en el periodisme esportiu: el 17 gener 2020 començo a tenir còlics –o m'ho sembla–, i forts, al ronyó dret –fins ara eren al baix ventre i a l’esquerra de la part baixa de l’esquena, i havíem descobert una pedrota al ronyó esquerre–, acompanyats novament de sang a l’orina. La cosa evoluciona molt ràpida, perquè faig immediatament el procés seguit amb l’altre ronyó: analgèsics al màxim –amb resultats discrets– i tamsulosina de nou, a veure si en aquest cas l’obstacle no és tan gros com a l’altra banda i es dilaten prou els conductes perquè passi la sorra, la pedra, o el que sigui, avall. La tamsulosina provoca de nou alguns coàguls i hemorràgies nasals –poques, però duraran mesos– i no sembla que solucioni gaire res, tot i que la sorra o el que hi hagi al ronyo dret es mou perquè el mal principal va canviant de localització. És en aquestes circumstàncies que em fan la TC prevista per al ronyó esquerre. Penso: mira, ha anat bé, sabrem les dues coses.

En la visita subsegüent amb la nefròloga, 3 febrer 2020, assegura que l’escàner no detecta res al ronyó dret –l’especialista diu que no pot ser sorra–, només detecta la pedrota de l’esquerre, per tractar la qual em deriva al Clínic. Rebo citació de la consulta externa del Clínic per a l’11 de març. Ja farà un any de les primeres molèsties a la panxa. Un any! L’11 de març 2020, finalment, entro en llista d’espera per a una ureterorrenoscòpia (URS) flexible. Deunidó quin nom. N’estic aprenent molt! De noms i de paciència. (Sigui com sigui, millor flexible que rígida.)

Mentrestant, el 24 febrer 2020 sembla que s’han acabat els problemes afegits del ronyó dret. Si més no, és el primer dia que no he necessitat peremptòriament prendre cap analgèsic (ja feia uns quants dies que en necessitava molt poca quantitat: potser un comprimit de 10 mg de butilbromur durant el dia i una càpsula de metamizol preventiva per a la nit). Em continua molestant la panxa i el ronyó esquerre a estones i continuo pixant alguns dies un líquid de color carabassa, però el mal és força més suportable i segueix el seu curs mèdic. Si s’ha acabat l’aventura del ronyó dret, ha durat 37 dies.

Insisteixo en una cosa que ja he dit abans. Han estat 37 dies difícils de debò, amb dolors forts de debò –hi havia dies que em despertava a mitja nit amb sensació d’estar dormint en un llit ple de xinxetes o en una taula de claus com els faquirs, i durant el dia no sabia com posar-me, ni dret, ni assegut, ni estirat–, però tenia el cap prou clar per poder-me preguntar: m’estimo més això dels còlics o allò del trigemin? La resposta era immediata: això! O sigui que continuo pensant –com tothom que hi ha passat– que no hi ha dolor pitjor que el del nervi trigemin. Hi torno: la neuràlgia del trigemin és un dolor diferent, elèctric, aleatori, paralitzant –no pots ni cridar–, i a la cara; aquest altre és un mal que notes a què és degut –hi ha alguna cosa allà al ronyó que n’obstrueix el funcionament normal–, te l’expliques, i és lluny del cap, et permet pensar i actuar, i hi ha mitjans per prevenir-lo i combatre’l.

Ara bé, amb tantes coses artificials –la tamsulosina, el metamizol, el butilbromur, afegits als còctels habituals que de moment no es redueixen–, tornen les nàusees. O bé són pel dolor somort i de vegades més viu que hi ha a la zona lumbar. No són nàusees fortes, però són allà, de fons, i s’activen moltes vegades a la vista del menjar, o d’aliments de bastants menes. Haig d’anar amb compte per no tornar a perdre pes, perquè la pèrdua afegida de pes comportaria més problemes. Ja estic de fa anys per sota del meu pes ideal, vull dir que a la piscina o a la platja faig (faria) més aviat pena.

Atenció amb això, doncs. Grapadets de fruita seca, em va aconsellar la dietista. Va bé, no em provoquen nàusees ni a la vista ni al gust. La sal, a més –m’ho va suggerir una neboda experta– ajuda a paŀliar les nàusees. De fet, la neboda em va parlar de galetes salades. Les galetes, però, per més salades que siguin, m’acreixen els ois. La fruita seca no. Per tant, fruita seca. Grapadets. De tant en tant: quan em llevo –amb el primer còctel–, a mig matí, a mitja tarda.

Qui apedaça, son temps passa.

Maig-juny de 2020. M’avisen que, amb la cosa de la covid-19 que ha destarotat tots els plans dels hospitals, la llista d’espera per a la ureterorrenoscòpia pendent va per llarg. Publico això de moment, doncs, perquè ves a saber quan i com acabarà la cosa.

 

Continua.