dimecres, 29 de setembre de 2010

Estratègies paral·leles (3): altres opcions

Som al febrer-març del 2010.

Al CAP del Clínic –ja he començat a insistir a cada visita només en un punt: què puc fer, a banda de suïcidar-me, quan tingui atacs forts– només em donen de moment l’opció d’hospitalitzar-me. No em convenç. Mentre truco, em vénen a buscar, l’ambulància, em porten cap allà, fan els papers, m’ingressen... segurament ja haurà passat el més gros de la crisi, i l’hauré passat enmig d’un gran trasbals meu i dels de casa meva. En un atac del trigemin, us ho asseguro, el que menys vols és que et belluguin o fins i tot que hi hagi moviments al teu voltant.

També m’han apuntat fa setmanes al protocol d’ingrés com a pacient ambulatori de la unitat de dolor del mateix Clínic, però de moment no m’han dit res –han d’avisar-me ells. Pel que fa a anar jo mateix a urgències quan tingui un atac, l’experiència em diu que el temps que trigaran a atendre’m –sense comptar la dificultat d’explicar, quan estic en fase roja, què em passa, si allò m’ha agafat al carrer i no m’acompanya ningú– serà massa llarg.

Tant per tant, doncs, fins que no s’enceti el camí de la unitat de dolor, que m’imagino que serà una mena de carnet que després m’obrirà altres portes sense necessitat d’explicacions, m’estimo més fer el mateix protocol (esperar) a casa: quietud absoluta un parell de dies, quan toqui, sense veus, sense vibracions al voltant. Cosa que em fa l’efecte que no s’aconsegueix ni a les UVIs, sigui dit de passada, i encara menys, per descomptat, als boxs d’urgències, si tens sort i et toca box.

Potser em queda també el 112 sense demanar ingrés: o sigui, trucar al 061 o al 112, explicar-los que tinc NT –més ben dit, que els truqui algú en nom meu, jo no podria fer-ho–, que vinguin ells a casa i que em donin un calmant. Però la por de la frustració –por que això no consti en els seus protocols i que em facin alguna cosa inadequada, contraproduent– m’ha fet desistir, fins ara, d’aquesta possibilitat.

I queda, finalment, el que jo encara no sabia que podia ser però que volia des del primer moment: que em donin alguna cosa que pugui tenir a casa per a les urgències.

Però no avancem esdeveniments. Amb el que he explicat fins ara arribem al març del 2010 i encara han de passar moltes coses fins al dia d'avui.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada