dissabte, 21 de gener de 2012

El dolor crònic té tractament?

per Tara Parker-Pope

La majoria dels metges tracten el dolor com a símptoma d’un problema subjacent: cal tractar la malaltia o la lesió i el dolor desapareixerà. Però en molts pacients el dolor no desapareix mai. En un informe exhaustiu sobre el tema publicat el mes de juny del 2011, l’Institut de Medicina de l’Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units calcula que a sis de cada deu persones no els serveix de res la medicació que prenen per als seus dolors. [...]


El risc de suïcidi és elevat entre els que pateixen dolor crònic. Dos estudis van trobar que al voltant del 5% dels que patien dolors relacionats amb l’aparell locomotor havien intentat suïcidar-se, i entre els que patien dolor abdominal crònic el percentatge era del 14%. “Abans no disposàvem de prou dades sobre la càrrega de dolor a la nostra societat”, diu el doctor Sean Mackey, cap de tractament del dolor de la Facultat de Medicina de Stanford i membre de la comissió responsable d’aquest informe. “El nombre de persones que en pateixen supera el dels malalts de diabetis, malalties cardíaques i càncer junts.”

Per als pacients és un fet significatiu i esperançador que una institució del prestigi de l’Institut de Medicina reconegui el seu problema. Sovint el dolor crònic no rep cap mena de tractament, perquè els metges no tenen la preparació adequada per fer-se’n càrrec. A més, el dolor aïlla la persona que el pateix: els familiars i els amics poden perdre la paciència amb les constants queixes de dolor. Els metges solen derivar els pacients a psicoteràpia o els tenen per drogoaddictes que només volen opiacis.

Per Melanie Thernstrom, una malalta crònica de Vancouver que ha escrit The Pain Chronicles: Cures, Myths, Mysteries, Prayers, Diaries, Brain Scans, Healing and the Science of Suffering (Farrar, Straus & Giroux, 2010), “la majoria de gent que pateix dolor crònic encara és tractada considerant el dolor com a símptoma d’una malaltia subjacent. Però si els metges no són capaços d’esbrinar quina és aquesta malaltia subjacent, aleshores no hi ha tractament per al dolor: ignoren el pacient.”

Una de les troballes importants de l’informe és que sovint el dolor té més durada que la malaltia o lesió original i provoca canvis en el sistema nerviós que empitjoren amb el temps. Sovint els metges no poden trobar cap causa senzillament perquè no n’hi ha. El dolor crònic esdevé una malaltia per ell mateix.

“Estem descobrint que hi ha canvis significatius en el sistema nerviós central i en l’espina dorsal que provoquen que el dolor sigui persistent i s’amplifiqui, fins i tot quan la lesió ha desaparegut”, diu Mackey. L’institut remarca la importància de la prevenció i el tractament precoç, una idea nova per a molts metges que el que fan ara és intentar diagnosticar la causa del dolor abans de tractar-lo o que fins i tot recomanen als pacients que esperin per si marxa sol.

“Tenir dolor i no fer cap tractament és com tenir diabetis i no tractar-la. Amb el temps, empitjora”, diu Thernstrom, que pateix estenosi vertebral i artritis cervical. Thernstrom compara l’efecte del dolor crònic amb l’aigua que erosiona la roca i acaba formant el llit d’un rierol. El dolor també modifica el paisatge del cos. “Ara, el meu dolor ha arribat a ser controlable”, diu. “Tant de bo m’haguessin fet un tractament agressiu durant el primer any. Hi ha un marge de temps per actuar, ja que el dolor canvia el nostre sistema nerviós. I aleshores, ja no hi ha remei.”

L’informe tracta també “l’enigma dels opioides” i diu que els metges no acaben de saber com tractar el dolor perquè temen fomentar l’addicció als fàrmacs. Tanmateix, l’ús correcte de fàrmacs en les primeres fases del cicle del dolor, diu l’informe, pot ajudar a resoldre abans els problemes del mal.

Aquest estudi és només un primer pas per aconseguir que la comunitat mèdica tingui més bones eines davant el patiment crònic. I també cal conscienciar els pacients de la importància del tractament precoç. “Alguns esperaven que el nostre informe donés una solució i no hi ha cap solució immediata”, reconeix Mackey. “Però molts pacients han dit que ja era hora que algú comencés a explicar a la gent el que ells estan passant.”

(Article original publicat a The New York Times, 18 juliol 2011; reproduïm, adaptada, una part de la versió catalana feta pel diari Ara, 18 octubre 2011)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada