dimecres, 6 d’abril de 2011

Estratègies paral·leles (4): Teràpia d’activació funcional

En dic paral·leles perquè mentre les fas no deixes de prendre la medicació habitual receptada pel neuròleg, el metge de capçalera –la metge, en el meu cas– i els altres professionals que en un moment o altre han intervingut en la fixació del protocol de química que m’haig de ficar al cos cada dia.

La primera nova estratègia de les que vaig dir que buscaria m’ha vingut com caiguda del cel.


Un dia de mitjan febrer 2011 trobo un amic i xerrem una estona. No parlem de salut, però mentre enraonem recordo de sobte que va ser ell qui fa uns 12 o 14 anys em va donar la pista d’una mena de bruixot –metge amb títol, però– que feia una mena de medicina xinesa però no tradicional, sinó adaptada als coneixements occidentals moderns. Llavors aquell tractament em va anar bé per posar a puesto els meus problemes d’esquena, que s’havien fet crònics o almenys periòdics: es van acabar –amb uns mínims exercicis cada dia, això sí, però cinc minuts.

Demano a l’amic si ha sabut res més d’aquell metge i em diu que ara fa temps que no es veuen però que li sonava que tenia la consulta al carrer Balmes. Busco i no el trobo. L’endemà el meu amic m’envia un correu i em diu l’adreça i el telèfon. Hi truco i demano hora.

22 febrer 2011. Vaig a veure el doctor G. (Barcelona, 1962), especialista en tractament del dolor i en «psicobiologia», diu la targeta. Es va llicenciar en medicina i cirurgia per la Universitat Autònoma l’any 1988, segons el títol que té emmarcat al despatx –amb un fotimer d’altres títols i diplomes de tota mena d’especialitats, com sol ser habitual. S’acaba de traslladar al barri del Poblenou, a tocar de Diagonal Mar. A l’entrada del local diu, amb lletres grosses: «Clínica Dr. G.».


Li demano si sap res sobre neuràlgies de trigemin i em diu que sí sense dubtar-ho. Li contesto que em poso a les seves mans, ja que per altres vies fins ara no me n’he sortit. O que si bé sembla que estic en vies de sortir-me’n, l’evolució és molt lenta. Li explico breument la medicació que prenc, els episodis, les fases, les etapes, els processos associats.

Primera sorpresa: em diu, com a hipòtesi, que segurament la rinitis que tinc –i que és evident– i la NT estan associades. Que la branca superior del trigemin devia provocar primer la rinitis –ara deu fer set o vuit anys, em sembla, tot i que va venir de manera progressiva– i que a poc a poc devia anar afectant cada cop més el gangli trigeminal fins que ha arribat a estendre’s per totes tres branques del trigemin.

Sorpresa, però fins a cert punt. Perquè jo sempre he associat una cosa amb l’altra. N’hi ha prou de repassar aquest bloc per veure-ho. Sempre m’ha semblat com a mínim que d’alguna manera la rinitis era un destorb per poder guarir la neuràlgia. Era una intuïció. Ara hi ha un metge que també ho diu. Ho diu d’una altra manera, però ho diu. I doncs, li dic, si vostè m’arregla una cosa també m’arreglarà l’altra? Contesta: és possible, ja ho veurem.

M’ha agradat la manera com ha pres nota de l’historial clínic recent: amb molt de detall, sense perdre’s ni una dada.

Però la segona impressió d’aquest retrobament al cap d’una dotzena o més d’anys no ha sigut bona. Llavors era un metge molt jove amb una il·lusió tremenda, pocs clients –em va semblar aleshores– i unes ganes boges de demostrar en la pràctica, sense xerrameca, les bondats de les seves teories. Ara sembla més interessat a fer-me’n una demostració dialèctica i em parla dels múltiples clients que li vénen de tot arreu i dels miracles que fa amb el seu sistema. S’ha professionalitzat massa? O sigui, m’ha semblat, quan parlava, que em feia una mica de xerrada rutinària, fins i tot m’ha fet l’efecte que en realitat em venia fum embolcallat dins un missatge un pèl esotèric.

Ara bé, és el que diu ell: ja ho veurem.

Tampoc no m’ha agradat després que xiulés tota l’estona mentre treballava amb el meu cos, encara que xiuli molt bé i variat, i tonades conegudes. No, no és el meu tipus preferit de metge. Però tiraré endavant, m’he posat a les seves mans.


Faig amb ell una primera sessió del que en diu «teràpia d’activació funcional» (TAF), tot i que encara dubta entre aquest nom, que s’ha inventat ell, i el que li havia posat abans, que era «normalització elèctrica transcutània» (NET). No sols el nom, la tècnica específica diu que també l’ha inventada ell. Per tant, el nom que li doni és important, sobretot de cara al futur, perquè serà el nom amb què serà coneguda científicament si té èxit –espero que sí, per la part que em toca.

A mi m’agrada més el segon nom, NET, i li ho dic, però em contesta que potser sí que és més adequat per al meu cas i altres de reactivació, desionització, positivació o desbloqueig d’una part del sistema nerviós –fa servir totes aquestes expressions, si no em falla la memòria, perquè no he pres notes in situ–, però no ho és tant en altres casos com la posada en marxa de funcions que mai fins ara no havia tingut actives el pacient. Em parla de gent que comença a bellugar-se després d’una hemiplegia que semblava congènita i de persones que comencen a parlar, a veure-hi o a sentir-hi –sempre que no tinguessin, és clar, una lesió física en els òrgans corresponents– simplement perquè mai no s’havia activat el sistema.

Tot el que m’explica és impressionant, però ara cal veure si funciona amb una simple neuràlgia del trigemin i amb una encara més simple rinitis crònica.

Aquesta primera sessió no ha tingut resultats visibles, segons el meu punt de vista. El doctor, però, ho veu molt clar. M’ho diu en acabar.

Aniré escrivint el que passi aquestes setmanes a mesura que passi, sense esperar al resultat final per tal de no deixar-me emportar pel desencís o per l’eufòria.

El Dr. G. treballa amb uns elèctrodes positius i negatius que fan passar pel cos un corrent d’1,5 volts, més o menys el doble de la potència del corrent que recorre habitualment el sistema nerviós humà. Un cop instal·lats per tot el cos els elèctrodes –me n’ha instal·lat uns 80-90, si fa no fa, enganxats amb un gel profilàctic i un esparadrap–, has d’estar-te 35 minuts quiet. T’apaguen els llums i et deixen sol –gràcies a això pot atendre diversos pacients alhora. Encabat, et ve a rescatar dels lligams, et fa uns petits massatges amb una pedra de quars per determinats punts clau –això diu– i et tornes a vestir.

Després de la primera sessió, em donen hora per al cap d’una setmana. «Això durarà molt?», demano. «Cinc sessions», em diu. M’hi deixaré el sou d’un mes d’època de crisi, però com que per la banda convencional el panorama que m’han ofert fins ara era de possible cronicitat, si això altre funcionés –«ni que sigui només per treure’m la rinitis», li dic– estaria disposat a pagar el doble, i el triple, i més, del que em demana.

L’única pega que té aquest tractament nou, doncs, és que és força car, suposo que per la manca de competència i, ho suposo també, perquè fins ara ha tingut prou èxit i, no cal dir-ho, cap mena de trastorns provocats per hipotètics efectes secundaris que en aquest cas són gairebé impossibles. L’únic risc és que facis allà mateix una crisi cardíaca o tinguis un atac de feridura, no pel tractament sinó perquè just aquell dia tocava, i que els familiars del pacient decideixin acusar el pobre netòleg o tafòleg d’imprudència temerària o d’una cosa similar.


Segona sessió, 1 de març. Em demana si he notat millora i li dic que no. Em tornen a connectar els elèctrodes. L’ajuda una mena d’infermera que és alhora recepcionista. No hi ha més personal.

Avui m’hi deixen ben bé una hora, potser més i tot. No sé si és perquè em convé o perquè el doctor ha d’atendre altres pacients i perd de vista que jo hi he estat més temps del compte. Un cop desconnectat, també ha fet unes pressions amb la pedra de quars en zones on, em diu, hi ha ganglis. En qualsevol cas, la trigança de tot plegat em fa pensar més aviat que el bon home no va directament a la pela, perquè si no bé que hauria comptat el temps i m’hauria desconnectat de la «màquina» –del corrent, vaja– a l’hora en punt. Ho preciso perquè quan surto veig que hi ha gent que s’espera al rebedor i que fa cara d’haver-se esperat una bona estona.

Aquesta segona sessió crec que tampoc no m’ha arreglat re, però sí que ha produït efectes secundaris: un mal de cap notable, o una mena d’esmussament del cap que em durarà fins a trenta o trenta-cinc hores ben bones. Res més.

De fet els darrers quinze dies les punxades no han seguit cap pauta: hi ha hagut dies que en tenia i dies que no. No hi ha hagut gaires dies seguits de calma, com sí que n’hi havia hagut en els últims mesos anteriors, que hi havia setmanes senceres de latència, especialment entre els dies 5 a 15 de cada mes. Ara no. Entre la primera i la tercera sessió continuo igual: dies que sí i dies que no, sense respectar els anteriors períodes de calma.

I doncs, continuen les punxades aïllades i la rinitis desfermada. Si vaig anar a aquest metge amb poca esperança –francament, penso, una cosa és un mal d’esquena i una altra un nervi del trigemin embogit–, cada cop me’n queda menys. Però decideixo continuar provant-ho. Ja que hi som...

8 de març 2011, tercera sessió. Abans de començar, li he explicat els efectes de l’altre dia i s’ho pren com si fos el més normal del món. Respecte a punxades i rinitis, diu amb molta seguretat que és normal, que encara queden tres sessions. Avui, uns 50 minuts –no els compto, no ho sé segur, no miro el rellotge fins que no torno a ser a casa.

També aquest tercer dia hi ha gent que s’espera, de manera que si hi he estat 50 minuts no crec que hagi sigut per descuit. A més, avui ha tret el cap a mitja sessió, m’ha mirat amb atenció i m’ha demanat si estava gaire cansat. Li he contestat que no, que no notava res, i m’ha proposat que m’hi estigués una estona més. Li he dit que ell era l’expert, que com volgués.

Aquell mateix vespre, 8 de març, hi ha una nova punxada. I després prou. Fins al dia 13, que en sento una, força apagada, durant una sèrie incontenible d’esternuts.

Continuo amb la medicació de sempre: oxcarbazepina, levetiracetam i clonazepam.

La rinitis també és encara ben viva i valenta, de manera que continuo combinant els còctels específics habituals –ebastina, pseudoefedrina, algun dia codeïna–, hàbilment dosificats i espaiats per tal de no repetir-les seguides i no enganxar-m’hi.

14 de març 2011, quarta sessió. Continuo escrivint tot això tal com vaig dir, al dia, sense pensar gaire com acabarà tot plegat. La sensació, abans d’aquesta quarta sessió, és una mica... d’estafa. Que avui s’ha afermat, perquè m’ha fet l’efecte que el metge no sabia ben bé què era una neuràlgia del trigemin, o com havia sigut i com era la meva, com si no conegués els atacs tan terribles de dolor que pot provocar, com si només fossin punxades de tant en tant. Ell me’n parlava, m’ha semblat, com si la NT fos sempre així. I em toca en zones perilloses: temples, mandíbules, sins. No em fa mal. Però temo que me’n farà d’aquí unes hores.

S’aferma la sensació d’enganyifa, també, perquè si amb tanta història d’elèctrodes i de sessions setmanals de desionització i de reequilibri i de no sé què més ni tan sols aconseguim que baixi una mica la rinitis, que més aviat va in crescendo, ja em direu com podrem avançar. Creuria més en ell si s’estronqués la rinitis. Llavors sí que quedaria demostrat que la TAF o NET funciona.

Acabo la quarta sessió i al vespre haig de prendre ebastina, perquè es reprenen els esternuts i comença de nou el degoteig. Avui (14 març) no havia pres res per a la rinitis. Ahir al matí sí que vaig haver de prendre pseudoefedrina. I el 16 una altra vegada, i també ebastina al vespre.

18 de març al matí una nova punxada esmorzant. L’últim mes no hi ha hagut ni una setmana sencera de tranquil·litat, i això em penso que feia mesos que no passava: des de l’estiu, crec que he tingut cada mes entre deu i quinze dies, pel cap baix, de pau (fase latent). Aquest mes no.

Queda només una sessió amb el doctor G., el dia 21. Hi aniré perquè ja que vàrem començar val més acabar-ho, tot i que ja tinc molt poca esperança en aquesta via. Després de la cinquena sessió ja decidirem el que sigui.


21 de març, cinquena sessió. S’acreix la sensació que el doctor no sap exactament què és ni com actua una NT. Em parla de «neteja del territori» com si parlés de «mals esperits». I no: hi ha una lesió, doctor, i jo he vingut aquí perquè me l’arreglés o, si no li és possible fer-ho, perquè me’n tragués els símptomes més dolorosos. El fet és que aquest darrer mes, les últimes quatre setmanes hi ha hagut punxades, i això feia temps que no em passava: cada mes dels últims hi havia almenys una setmana o deu dies de calma. Aquest mes no.

També li he demanat què pensa de l’acupuntura: em diu que hi creu, que li sembla una bona tècnica (suposo que no tant com la seva, per això). La tècnica seva és similar a la de l’acupuntura, però menys invasiva, més natural.

M’acomiado d’ell en acabar. Ara em fa cara com de sorpresa i em diu que es pensava que encara quedava una sessió. Li dic que no, que era la cinquena. Em diu que avui hem estat «molt a prop d’arribar al final» i li dic que no sé què vol dir, si ja era la darrera sessió. No respon. Crec que espera que li demani una sisena sessió. Lleig, lleig. No la hi demano.

Suposo que s’adona que amb mi no ha funcionat el seu sistema. No li ho retrec. Sí que li retrec per dins que no hagi tingut prou cura de comprovar que avui era el darrer dia. Com a balanç final, li dic que no noto cap diferència positiva respecte a abans. Si de cas al contrari.

És possible que el seu sistema amb altres mals funcioni, amb migranyes persistents, amb mals d’esquena crònics –a mi mateix em va funcionar–, amb dolors musculars continus. El trigemin té una cosa misteriosa i és que va i ve. I si el tens actiu, en stand-by, potser és asimptomàtic, però és millor no remenar-lo. Em sembla. Ell ho ha fet.

Avui mateix al vespre, 21 de març, una nova punxada a la boca. I el 22 de març salta de nou el raig continu dels mocs –la rinitis, vull dir, perdoneu–, que aquests dies tenia una mica en segon pla perquè feia més bon temps. I el 25 una punxada completament inesperada al nas. I el 26 més, i el 27, tant al nas com a la boca. I el 29, i el 30...

O sigui, si fa no fa el règim normal dels darrers mesos: aproximadament entre els dies 20 i 30 de cada mes hi ha més punxades. Cada mes una mica més afeblides, em sembla, que el mes anterior. Aquest mes no. Jo diria que hem anat una mica enrere perquè no hi ha hagut cap setmana sense punxades, i m’ha semblat que tornaven algunes punxades especialment fortes que ja feia temps que no tenia, també, per exemple, a l’hora de raspallar-me les dents, cosa que feia mesos que no em passava. I ja m’havia acostumat que cada mes hi havia una mena de pausa si fa no fa de 10-15 dies. Amb totes les alertes i les precaucions i la medicació en marxa, però sense punxades. Hem anat enrere tres o quatre mesos, pel cap baix.

Per tant, aquesta estratègia paral·lela, la teràpia revolucionària del Dr. G., no m’ha funcionat.

A més, el primer dia li vaig demanar que em fes unes fotos quan tenia els cables pertot, i encara no me les ha enviades. Us les hauria posat aquí –una mica censurades– perquè veiéssiu l’efecte que fa tot el desplegament de cables enganxats al cos.

Almenys ho hem intentat. I ens hi hem deixat uns bons calerons que ara em feien falta. Què hi farem...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada