dissabte, 11 d’octubre de 2014

...però pànic


Foto: Vivian Maier, 1953 © Maloof Collection Ltd

Han passat sis mesos i mig llargs, més de mig any de pausa, i hauria d’estar eufòric, i mig ho estic. Tant de temps és per estar molt content. Molt. I ho estic.

Però no em puc treure la por del damunt. El pànic, el terror, de vegades. Alguns dies, algunes estones, em domina tant la por que tremolo i començo a salivar.

No sé si sabíeu que el pànic pot causar augment de salivació, almenys en algunes persones –és el meu cas. No salives només, com gairebé tothom, per l’atractiu d’una menja que et fa delir. No. I en el meu cas, a més, la salivació es produeix d’una forma massiva, desbordant. Llavors necessito distreure’m com sigui, i de vegades, faci el que faci, no em distrec.

Sí, la salivació en excés –s’anomena ptialisme– és per la por. Però llavors recordes que els llampecs més dolorosos, més paralitzants, més punxants i més secs eren els que començaven a la boca, en el moment d’empassar, de moure la llengua, d’acostar la dentadura inferior a la superior, de fer moviments amb els llavis... accions que has de fer si vols treure la saliva de la boca. I creix el pànic i creix l’obsessió, que no et treus del damunt amb res... fins que passa, tota sola, com qualsevol altra obsessió que puguis tenir.

Les obsessions –no parlo ara d’aquesta exclusivament, sinó de la majoria– no són controlables. Però poden durar. Hores. O dies. O sempre –és una de les manifestacions de determinades malalties.

Parlant d’obsessions, un dels efectes de la medicació que prenc –la medicació salvadora fins ara, en aquest temps de pausa que Déu vulgui que sigui eterna, perquè no la vull ni a l’altra vida. Si hi és a l’altra vida voldria dir que sóc a l’infern, i això m’estimo més que no em passi, vaja, de cap manera, entre altres motius per la por a la neuràlgia aquesta, que vés a saber si allà a baix... He entrat en un bucle.

Bé, tot això que escric ara és per intentar distreure’m de l’obsessió que he tingut avui, que encara no se n’ha anat del tot, i que no se’n va havent provat ja totes les estratègies. Ara provo si parlar d’això mateix com si fos des de fora, com intentant descriure el cas d’una manera objectiva, com si jo fos el metge que em tracta, em fa desesobsessionar, o com es digui. No us podré dir si ho he aconseguit, perquè si ho aconsegueixo hi haurà el perill que es recarregui l’obsessió, només pel fet de tornar a pensar en el motiu que la provoca.

* * *

En aquests mesos transcorreguts –això ja ho tenia escrit d’abans, esperant el moment de penjar-ho– han passat coses. Telegràficament:

- Hi ha hagut de manera regular moviments, tensions, escalfaments a la part esquerra de la cara, i també –novetat– eriçades dels cabells. Totes aquestes sensacions –invisibles– no són de cap manera doloroses. Són només sensacions, o moviments del nervi, o el que sigui, però no causen dolor.

- He estat amb tres metges d’hospitals públics diferents per demanar-los el parer sobre una eventual intervenció quirúrgica en el cas que tornés la neuràlgia, Déu no ho vulgui, etc.: en el primer em van parlar d’una cirurgia que consideraven la més apropiada en el meu cas; en el segon em van explicar una estratègia quirúrgica diametralment oposada a la primera; en el tercer, al qual vaig recórrer amb la idea de desempatar, em van dir que res de cirurgia, que hi havia abans moltes altres vies. I, tot i el propòsit meu de recórrer al quiròfan en el cas de nous atacs, l’opinió que em va convèncer més i que intentaré seguir si puc –tot això en el cas d’un ressorgiment de la bèstia– és la tercera.

- La medicació ha causat i causa molts efectes que jo considero, en general, divertits, o almenys entretinguts, tot i que sovint són perillosos o tenen algun aspecte alarmant. I a mi què, que hi hagi risc per a la salut. Risc de què?
- Per exemple, pots seure i adormir-te en cinc o deu minuts, sigui l’hora que sigui i facis el que facis: t’adorms treballant, t’adorms llegint, t’adorms dormint, t’adorms a l’autobús, t’adorms xerrant, t’adorms pregant –això ja em passava abans, ai–, t’adorms molt sovint, vaja. El mal és que de vegades no pots llegir ni un còmic; el mal és que a mi m’agrada molt i molt llegir, i els Reis em van portar molts llibres i a hores d’ara, des dels Reis, n’he llegit un i mig, i no gruixuts ni especialment seriosos, sinó objectivament entretinguts. El perill d’aquest efecte secundari és que no t’adorms només quan seus, sinó de vegades també dret –i pots caure–, o fins i tot caminant –i pots caure encara més estrepitosament i còmica.
- Un altre efecte secundari: veure-hi doble de tant en tant, de vegades un doble horitzontal (veus les dues imatges una al costat de l’altra) i de vegades vertical (veus la mateixa cosa doblada una imatge al damunt de l’altra); i de vegades no hi ha dues imatges sinó quatre, i el perill és que així és difícil mantenir l’equilibri o saber per on vas.
- Un altre efecte secundari: aŀlucinacions sonores obsessives –duren hores–, acúfens –sentir sorolls inexistents– i miratges –sobretot de persones humanes, i ombres fugisseres.
- Un altre efecte secundari: ha tornat l’ADO o, més ben dit, els ADO, perquè aquests dolorets –només molestos, perfectament suportables– es reparteixen per diversos punts del cap i del coll.
- Un altre efecte secundari: les nàusees. Són el que em molesta més. Per sort, n’he tingut molt pocs dies. Les nàusees em maregen molt –mai més ben dit–, realment les odio.
Explicat això dels efectes, els perills, els mals, us ho asseguro, m’és completament igual. Només hi ha una cosa que m’importi: la neuràlgia del trigemin.

Que duri la pausa.

* * *

Visita a Bellvitge el 4 setembre 2014. El doctor ens parla de la ressonància magnètica funcional de 5 T (teslas) amb la qual treballen ara a Chicago i que podrà fer una RM dels estímuls nerviosos del cervell amb una gran precisió. Això serà molt útil per a la NT. Aquí encara es treballa amb 3 T. Es preveu que l’aparell de RMF de 5 T arribi d’aquí dos anys. Sigui com sigui, cada RMF valdrà una quantitat enorme de diners, precisament per la seva gran precisió.

El metge explica que les sensacions de tibantor, vibracions o escalfaments de la zona de la NT són en realitat manifestacions de l’activitat irregular del nervi, que ara no produeixen dolor perquè els medicaments, i especialment la lacosamida, l’eviten.

Confirma la medicació i em cita per a final d’any.

Justament en aquells primers dies de setembre 2014 es produeix la situació psicològica crítica que ja vaig explicar, perquè no trobava Vimpat (lacosamida) i me’n quedava per a un dia i mig.

Finalment vaig trobar el Vimpat, una capsa, a la setena farmàcia que visitava. Ja ho vaig explicar. Els dies següents, sense cap problema.

Respiro tranquil.

Però van ser uns dies de mal rotllo. Les depressions és el que tenen, provoquen mals rotllos a la mínima. I últimament m’ho diuen a tot arreu: que a sota o a sobre o al mig de tot plegat hi ha depressió. Jo crec que és clarament exògena, provocada per la neuràlgia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada