El postoperatori de la tercera operació va tan bé que puc dedicar-me a qüestions secundàries que m’atabalaven de feia mesos. Per exemple, un mal de panxa al baix ventre, amb restrenyiment associat, que no sabia si atribuir als nervis previs a l’operació –perquè aquest mal de panxa va començar, o vaig ser-ne conscient, a partir del març del 2019, quan faltava poques setmanes, suposadament, per a la tercera operació, que després es va ajornar fins al juliol–, a gasos punyents i aleatoris de motivació inespecífica, a alguna petita ferida que tingués per allà dins, a tot plegat.
Un cop feta amb èxit, doncs, la tercera operació –i que duri–, ja no podien ser nervis preoperatoris, i llavors em vaig conformar a atribuir-ho a nervis per la feina incerta que tindria després de vacances, i després a un assumpte familiar, i més tard a diversos motius que anaven sorgint. Però aquests motius anaven passant i el mal de panxa creixia i alguns dies m’inhabilitava del tot si em movia. Només amb repòs absolut, amb immobilitat, s’encalmava unes quantes hores. Quan anava de ventre s’alleujava mínimament el dolor, però tornava de seguida. Hi havia dies que semblava que no tenia res, només una molèstia sorda de fons. Això sí, la panxa inflada o amb sensació d’inflor. Tova, però: no endurida.
Per tant –i després de provar diverses estratègies per eliminar gasos–, vaig haver d’anar a la metge de capçalera, la qual em va receptar algunes coses per al dolor que de bon començament em van semblar heavies per a un simple mal de panxa: butilbromur d’escopolamina, em va dir, i, si no funcionava, metamizol. El fet cert va ser que el butilbromur no em feia ni pessigolles; el metamizol sí, però només unes quantes hores, i amb mareig associat. Després vaig descobrir que el butilbromur, a partir de 20 mg, sí que feia també efecte. No volia enganxar-me al metamizol ni al butilbromur abans de saber què tenia i per tant els vaig deixar de seguida, tot i que el dolor, alguns dies, era bastant fort. Mentrestant, m’haurien de fer proves: anàlisi de sang i femta –tot bé, només baix de sodi–, ecografia, radiografia... i després, si no sortia res, TC, tacte rectal, colonoscòpia..., o sigui, tot el reguitzell d’exàmens que fan gairebé d’esma –hi són molt aficionats– quan tens qualsevol problema al ventre i no acaben de trobar el què.
 |
| Això són pedretes de ronyó de 2 a 4 mil·límetres |
Però ja a la primera prova (ecografia, 17 octubre 2019) em diu l’especialista que tinc una pedra d’11 mm al ronyó esquerre. Fantàstic. Uns quants dies després, abans de la radiografia i tot, la metge de capçalera confirma que aquestes pedres poden produir efectes reflexos de dolor al baix ventre; efectes reflexos o bé petits còlics, fragments minúsculs que es van desprenent de la pedrota. I que, mentre no arriba la visita amb l’especialista de nefrologia, que programarà segurament una sessió de litotrícia –ja en vaig tenir un parell d’experiències fa cap a trenta anys–, vagi fent amb el butilbromur i el metamizol, sense por d’abusar-ne. Si amb el metamizol no se’n va el dolor, que vagi a urgències.
I mentrestant, també, prendre tamsulosina durant un mes (començo el 25 octubre) per mirar de dilatar els conductes a veure si puc expulsar la pedra jo solet. Reconeix, però, que una pedra d’11 mm no és fàcil que se’n vagi espontàniament. Si surt, haig d’estar atent a pescar-la per poder fer-ne una anàlisi. Pescar-la, que difícil. Llavors veurem si ve d’algun aliment que prenc o bé si s’ha format –és el que em temo– a partir d’algun constituent de les moltes medecines que componen el meu còctel diari. Especialment la carbamazepina, que té descrites com a possibles reaccions adverses la glucosúria i el nitrogen ureic elevat.
La radiografia (abdomen) me la fan el 15 novembre 2019. Va tot molt lent.
El 16 desembre 2019 –un mes després–, visita amb la nefròloga, per examinar la radiografia. Novetat: la pedra no es veu, la qual cosa vol dir que deu ser d’algun material... No recordo la paraula que ha dit, m’ha sonat a cristall, però no és aquesta, esclar. Una notícia dolenta: no es pot fer la litotrícia. Però una de bona: segurament es podrà dissoldre sense haver de fer la litotrícia. Mentrestant, però, m’hauran de fer una TC (tomografia computada). Em queixo perquè no hi ha manera d’acabar. Em diu que ho tramita per via d’urgència. Al cap d’uns dies, m’arriba cita per a la TC: 24 gener 2020. Sort que era per via d’urgència. Sí que és per via d’urgència la cita següent amb la nefròloga per examinar la TC i veure el què: 3 febrer 2020.
Ara bé, tot s’ha de dir, el dolor aquest és relativament suportable o, si més no, controlable. I a més, m’afecta menys perquè és lluny del cap, cosa que també em sembla important. Si no se’n va amb el butilbromur o el metamizol, o abans i tot de prendre aquestes coses, sé que estirant-me al llit la pedra deu situar-se en alguna posició estable que fa que el dolor remeti. I després, a fer bondat: pocs moviments i pausats. Vaja, el que vull dir és que no té res a veure amb el trigemin, que és un dolor elèctric i generalment aleatori. Me’n ric, quan algú em diu que el dolor del trigemin és com els del còlics nefrítics. Per favor. I també hi ha gent que ha comparat la NT amb els dolors del part. Jo no ho puc dir, però dones que conec que han tingut fills i que han patit NT també m’ho han desmentit categòricament. Res a veure. Una escriptora, mare de família, m’ha arribat a dir just aquests dies: “I'd rather have a thousand more kids than to live one more second with TN” (7 maig 2020). Espero que s’entengui.
I m’ho havia d’haver imaginat. Al cap de pocs dies de començar a prendre la tamsulosina, hi ha dies de dolor més fort –haig de fer llit més vegades que abans, almenys alguna estona– i, sobretot, retornen les performances matineres: allò de llevar-se, anar fent amb un cert malestar que no acabes de distingir del mal rotllo i l’ensopiment habituals dels matins, i aviat ve un ai que tinc, ai que tinc i perds el coneixement, si no vas amb cura i no t’estires de seguida al primer ai que tinc. No és res, però si caus a terra et pots fer mal en alguna part del cos que fins ara tenies bé, i a més espantes la gent. Millor estirar-se abans. Ja ho vaig tenint apamat.
També hi ha coàguls de sang al nas en diversos moments del dia. No sang a raig, sinó coàguls que es van desprenent de ves a saber on. I no cada dia, només de tant en tant. La tamsulosina ja avisa de possibles efectes vasculars. Deu ser això. De fet, dos dies després de deixar de prendre tamsulosina s’acaben els coàguls. Això sí, el comiat és, ara sí, una bona hemorràgia nasal. Un cop controlada, punt final del problema.
I a mitjan gener, mentre espero que arribi el dia de la TC per examinar la pedra del ronyó esquerre, «novetats a Las Gaunas», com diuen en el periodisme esportiu: el 17 gener 2020 començo a tenir còlics –o m'ho sembla–, i forts, al ronyó dret –fins ara eren al baix ventre i a l’esquerra de la part baixa de l’esquena, i havíem descobert una pedrota al ronyó esquerre–, acompanyats novament de sang a l’orina. La cosa evoluciona molt ràpida, perquè faig immediatament el procés seguit amb l’altre ronyó: analgèsics al màxim –amb resultats discrets– i tamsulosina de nou, a veure si en aquest cas l’obstacle no és tan gros com a l’altra banda i es dilaten prou els conductes perquè passi la sorra, la pedra, o el que sigui, avall. La tamsulosina provoca de nou alguns coàguls i hemorràgies nasals –poques, però duraran mesos– i no sembla que solucioni gaire res, tot i que la sorra o el que hi hagi al ronyo dret es mou perquè el mal principal va canviant de localització. És en aquestes circumstàncies que em fan la TC prevista per al ronyó esquerre. Penso: mira, ha anat bé, sabrem les dues coses.
En la visita subsegüent amb la nefròloga, 3 febrer 2020, assegura que l’escàner no detecta res al ronyó dret –l’especialista diu que no pot ser sorra–, només detecta la pedrota de l’esquerre, per tractar la qual em deriva al Clínic. Rebo citació de la consulta externa del Clínic per a l’11 de març. Ja farà un any de les primeres molèsties a la panxa. Un any! L’11 de març 2020, finalment, entro en llista d’espera per a una ureterorrenoscòpia (URS) flexible. Deunidó quin nom. N’estic aprenent molt! De noms i de paciència. (Sigui com sigui, millor flexible que rígida.)
Mentrestant, el 24 febrer 2020 sembla que s’han acabat els problemes afegits del ronyó dret. Si més no, és el primer dia que no he necessitat peremptòriament prendre cap analgèsic (ja feia uns quants dies que en necessitava molt poca quantitat: potser un comprimit de 10 mg de butilbromur durant el dia i una càpsula de metamizol preventiva per a la nit). Em continua molestant la panxa i el ronyó esquerre a estones i continuo pixant alguns dies un líquid de color carabassa, però el mal és força més suportable i segueix el seu curs mèdic. Si s’ha acabat l’aventura del ronyó dret, ha durat 37 dies.
Insisteixo en una cosa que ja he dit abans. Han estat 37 dies difícils de debò, amb dolors forts de debò –hi havia dies que em despertava a mitja nit amb sensació d’estar dormint en un llit ple de xinxetes o en una taula de claus com els faquirs, i durant el dia no sabia com posar-me, ni dret, ni assegut, ni estirat–, però tenia el cap prou clar per poder-me preguntar: m’estimo més això dels còlics o allò del trigemin? La resposta era immediata: això! O sigui que continuo pensant –com tothom que hi ha passat– que no hi ha dolor pitjor que el del nervi trigemin. Hi torno: la neuràlgia del trigemin és un dolor diferent, elèctric, aleatori, paralitzant –no pots ni cridar–, i a la cara; aquest altre és un mal que notes a què és degut –hi ha alguna cosa allà al ronyó que n’obstrueix el funcionament normal–, te l’expliques, i és lluny del cap, et permet pensar i actuar, i hi ha mitjans per prevenir-lo i combatre’l.
Ara bé, amb tantes coses artificials –la tamsulosina, el metamizol, el butilbromur, afegits als còctels habituals que de moment no es redueixen–, tornen les nàusees. O bé són pel dolor somort i de vegades més viu que hi ha a la zona lumbar. No són nàusees fortes, però són allà, de fons, i s’activen moltes vegades a la vista del menjar, o d’aliments de bastants menes. Haig d’anar amb compte per no tornar a perdre pes, perquè la pèrdua afegida de pes comportaria més problemes. Ja estic de fa anys per sota del meu pes ideal, vull dir que a la piscina o a la platja faig (faria) més aviat pena.
Atenció amb això, doncs. Grapadets de fruita seca, em va aconsellar la dietista. Va bé, no em provoquen nàusees ni a la vista ni al gust. La sal, a més –m’ho va suggerir una neboda experta– ajuda a paŀliar les nàusees. De fet, la neboda em va parlar de galetes salades. Les galetes, però, per més salades que siguin, m’acreixen els ois. La fruita seca no. Per tant, fruita seca. Grapadets. De tant en tant: quan em llevo –amb el primer còctel–, a mig matí, a mitja tarda.
Qui apedaça, son temps passa.
Maig-juny de 2020. M’avisen que, amb la cosa de la covid-19 que ha destarotat tots els plans dels hospitals, la llista d’espera per a la ureterorrenoscòpia pendent va per llarg. Publico això de moment, doncs, perquè ves a saber quan i com acabarà la cosa.
Puc preguntar-te on et van operar? Gràcies.
ResponEliminaM'hauries d'enviar per mail (a vigilant.far@gmail.com) la teva adreça, perquè no faig comentaris aquí
ResponElimina