Aquesta vegada l’operació m’agafa en dies de neuràlgia viva, amb fiblades diàries fins poques hores abans d’entrar al quiròfan. No són punxades gaire doloroses –o no tan doloroses com altres vegades–, però podrem comprovar de seguida si la intervenció fa el fet o no. Tampoc va exactament així, eh? Aquestes intervencions de vegades triguen a fer efecte. En qualsevol cas, veurem què passa molt aviat.
Ingresso a l’hospital el dia 3 juliol 2019 a mitja tarda: l’operació està fixada per al dia 4 a primera hora del matí. Em desperten a les sis, m’haig de dutxar i prendre la medicació del matí –amb poquíssima aigua, un glop curt per a cinc comprimits que m’empasso alhora– i em venen a buscar si fa no fa a les set, abans que al pacient del costat, al qual faran una intervenció per una lesió meduŀlar important. Gairebé la meitat del temps fins a les vuit el passo a la meva llitera en un corredor que dona accés a les sales d’operacions, amb altres pacients que sento que van arribant i que esperen, suposo, que arribi l’equip que els toca. Són temps que calculo a ull, però no crec que vagin gaire desencaminats.
Quan em venen a rescatar a mi del passadís i entrem al quiròfan, no recordo que em diguessin res més que les paraules “una punxadeta”. No hi ha somnis, em sembla. Em desperto amb una mica de mal al pòmul i prop de l’orella –que recordo bé de les altres vegades– i algú que em diu “ja està” o “ja hem acabat”. Em porten a la sala de recuperació. Diria que allà hi he estat molt poc temps, comparat amb les altres vegades, i hi he tingut visita del metge que suposadament m’ha operat i que diu, com sempre, que ha anat tot molt bé. Em costa molt obrir els ulls i entendre el que em diuen uns i altres, però a aquest metge es veu que li responc alguna cosa i l’altra gent li diu que volen un holograma seu perquè és la primera vegada que faig cas d’algú. Em couen els ulls i finalment aconsegueixo fer-ho entendre a una infermera, que em passa alguna cosa per damunt les parpelles i ja no em couen tant.
M’informen que m’han de fer una TC –això és nou respecte a les altres vegades, que jo sàpiga– i de seguida se m’emporten cap a una altra banda. Diria que l’espera per a “el TAC” –així és com en diuen tota l’estona– no és gaire llarga, però no ho asseguro. A la sala de la TC hi ha una breu discussió –són uns quants– sobre si m’han de posar a la planxa amb la roba que porto al damunt –llençol i manta que no sé on m’han posat, suposo que en alguna banda on han vist que tremolava– o sense aquesta roba, però es veu que sota el llençol i la flassada no duc al damunt ni tan sols la bata habitual dels hospitals o de les sales d’operacions, aquella curta que s’obre per darrera i que si ets una mica alt no tapa res d’important. Decideixen fer-ho amb la roba de llit, després d’un comentari d’algú que diu una cosa suposadament graciosa com ara “si li traiem la roba del damunt [no sé què] espectacle”.
La TC és un vist i no vist, segons la meva percepció, no dura ni mig minut, ara una vegada cap dins, pocs segons, ara cap enfora, ara una altra vegada cap endins, i llestos, com si fossin dues passades ràpides, com un bateig d’immersió però dues vegades en comptes de tres.
Suposo que és poc després d’això que criden la família que és fora de la zona de quiròfans per dir-los resultats. Potser ja ho han fet abans de la TC, però pel que m’explicaran després els diuen que “tot ha anat molt bé i ho hem pogut comprovar al TAC”.
Després se m’enduen a una sala que hi diu “Infermeria”, on esperaré que em vinguin a recollir per portar-me a l’habitació. Tinc els ulls closos gairebé tota l’estona, però ja vaig veient coses. Passa molta estona, i començo a sentir converses amb més claredat: converses sobre qüestions ordinàries de companys de feina en moments de relaxació. Tinc un rellotge de paret al davant i la primera vegada que m’hi fixo són dos quarts i mig d’una. Hi seré fins a les dues ben tocades. Només perquè se m’emporti algú a l’habitació!
Moment kafkià a la infermeria. De sobte, hi entren dos camas –així els anomenen per allà dins–, venen cap a mi i em diuen: “Vinga, senyor Josep, ja ens l’emportem.” Jo encara no puc parlar bé, ni moure’m amb facilitat, però aixeco el braç on tinc el braçalet de l’hospital perquè se’l mirin. “Ah, no, ens hem equivocat.” I se’n van. Què hauria passat si jo no fos capaç d’interactuar mínimament? És ben clar que els de la infermeria no responen de mi, només els han coŀlocat un malalt perquè estigui en algun lloc i no al passadís de radiologia.
Mentrestant, el dolor del pòmul va creixent i me’n queixo. Aquella gent diuen que no poden fer-hi res, que no depèn d’ells. Ni trucar a algú, poden? Allà comprovo que tinc certa mobilitat de cames i braços molt poques hores després de l’operació. L’altra vegada –la segona– no va anar pas així.
Finalment, dues ànimes caritatives i, ara sí, ben informades venen a buscar-me i arribo a l’habitació. Allà hi ha algú de casa que em diu coses que no entenc, però segur que són boniques i adequades. Jo estic concentrat en el mal persistent que em fa el pòmul. Ploro de dolor. Una infermera em demana que qualifiqui el mal que tinc de l’1 al 10. No li ho sé dir. Em diu que 10 és aquell mal que paralitza i que impedeix parlar. Recordo llavors el trigemin, que no em fa mal des de l’operació, i li dic “puc parlar”, ni que sigui amb la veu pastosa. S’acaben els plors recordant el trigemin elèctric. La infermera s’ho pren aleshores encara amb més calma i triguen encara molt a posar-me un calmant. Finalment sí, i torna la pau.
Noto la cara com desencaixada i veig que no puc acostar tampoc les dents de dalt a les de baix perquè la galta esquerra, per dins, està molt inflada. Em donen aigua per saber si tolero res –i sí– i després un iogurt per berenar, amb la medicació del migdia, que no havia pres. Ja tinc al costat la meva infermera preferida, que és una joia que faria enamorar pedres i que vaig conèixer ahir quan vaig arribar. Està molt pendent de l’evolució dels pacients i sobretot ens demana moltes vegades si ens fa mal la zona de l’operació. Diu explícitament que allà estan per evitar el dolor. Jo també crec que ha de ser així, però es veu que alguna companya seva del matí no ho té tan clar.
Estic sol a la nit. El company d’habitació ha tingut una intervenció complicada –sento com la filla ho explica a alguna infermera– i després l’han hagut de portar a l’AVI, com em sembla que es diu ara. Però dormo malament, amb interrupcions constants del son. Ara bé, de seguida puc constatar dues coses: una, la recuperació anímica és molt ràpida i la mobilitat general també, encara que no em pugui aixecar de moment; dues, no em fa mal el trigemin ni amb moviments que faig inconscientment –estic mig ensopit– i que els últims dies provocaven atacs immediats.
A les vuit del matí ve un dels ajudants del cirurgià, a qui ja coneixia de vista de l’altra vegada. Em diu que ens veurem al cap d’uns dies, però que estan segurs que ha anat molt bé.
I poc després ve, oh sorpresa, el cap mateix de l’equip de neurocirurgia, i això em sembla que no havia passat les altres vegades. Diu que em venia a veure abans d’anar al despatx –que té allà al costat– perquè volia dir-me personalment que aquesta vegada l’havien encertada. M’explica conceptes que per a mi són nous sobre unes maniobres suplementàries a la descompressió del gangli de Gasser, maniobres que diu que asseguren més el resultat de la intervenció i que consisteixen, si l’he entès bé –ja li’n demanaré referències escrites quan ens vegem després de vacances, tal com hem quedat–, en microdescompressions afegides que es distribueixen al voltant dels primers centímetres de les tiges primera i segona del trigemin –V1 i V2, les que tocava en el meu cas–, amb unes bombolles de no sé què que s’absorbeixen soles al cap de poques hores d’acabada la intervenció. Per això calia fer la TC –ell en diu “l’escàner”– de seguida que jo estigués estabilitzat després de passar una estona a la sala de rehabilitació. Diu que ha pogut comprovar que tot plegat s’havia fet correctament. He entès tot això amb prou claredat i m’admira sent les vuit i escaig del matí, però la raó és simple: encara no havia pres la medicació del matí.
O sigui, que han fet la tècnica Mullan, però amb afegits suplementaris esperem que profitosos.
Em demana si noto falta de sensibilitat a la zona, ho comprovo amb el tacte i li dic que em sembla que sí. Diu que això també és un senyal positiu. Em prega que em fregui amb els dits les zones gallet –nas, llavi superior– i ho faig, tot i que amb molta por. Si ha de petar, que peti estant ell al davant. No em fan mal.
Li faig la pregunta clau: “Creu que això serà definitiu?” I, contra el que m’havia dit ell mateix fa pocs mesos –que segurament tindria aquesta malaltia tota la vida, amb pauses més o menys llargues, fes el que fes–, respon: “Sí, crec que aquesta vegada ha estat la definitiva.”
Que Déu l’escolti.
La seva seguretat l’atribueixo –només se m’acut això– a la possibilitat que en aquesta mena d’exploració que han fet per la zona pròxima del gangli de Gasser hagin trobat –per fi!– algun punt de pressió física del nervi, després de dotze anys, i l’hagin alliberat.
Em dona l’alta mèdica llavors mateix –han passat vint-i-quatre hores justes de l’operació– i diu que, si em trobo prou fort per anar-me’n, només depenc del protocol d’infermeria de l’hospital i dels seus ritmes. Quan arriba, al cap de poca estona, algú de casa, li dic que ja tinc l’alta, tot i que no sé a quina hora podré anar-me’n ni si podré dinar a casa. L’acompanyant pressiona tant com pot l’equip d’infermeria per alleugerir els passos que s’hagin de fer. Però hi posen traves. Entre altres coses, li diuen que m’he de dutxar i que ho he de fer acompanyat de personal especialitzat de l’hospital –una mena d’auxiliars que van escassos–, perquè no em veuen prou estable. No aconseguiré dutxar-me –amb un noi molt simpàtic que vigila a pocs centímetres que no caigui, i ha anat bé perquè he estat a punt d’anar per terra un parell de vegades– fins a les dotze!
Al final de tot em treuen la via intravenosa que tenia instaŀlada al canell dret i em donen tots els papers.
No em veuen prou estable? Quan he sortit de l’hospital, he anat a casa a peu! Acompanyat, esclar, però a peu. Necessitava que em toqués el sol, estirar les cames ni que fos amb poca traça i sentir-me lliure. A l’informe d’infermeria, però, han deixat escrit que necessito ajuda per a la higiene i per a la mobilitat. Reconec que he arribat a casa –no és lluny de l’hospital– mort de cansament, però força satisfet.
Ara tinc per davant unes quantes setmanes de no poder mastegar, de parlar malament i que em faci mal la cara, però és un mal de cop de puny, de contusió. Cap problema, això se supera. L’important és que no torni el trigemin, la NT. I constato que el procés de recuperació del cop de puny és molt més ràpid que l’altra vegada, noto el progrés gairebé a cada hora. Fa tres anys em costava percebre’l d’un dia a l’altre.
No he estat gairebé capaç de dinar més que un platet de sopa, perquè de seguida han començat les nàusees i els marejos i les diplopies i les vistes borroses. I ha tornat el mal de panxa, novament. De manera que de pet al sofà i després al llit. Però soc a casa.
Tinc la boca i els llavis fets una calamitat –la part esquerra. D’aquí sortiran unes crostes de fotografia de revista mèdica, segur. Però me’n sortiré amb el Letibalm i l’oli de pròpolis, que són miraculosos.
Vint-i-quatre hores després d’arribar a casa, deixo de prendre analgèsics “cada vuit hores”, com m’han deixat dit. Fa encara una mica de mal la zona intervinguda, però és perfectament assumible, ni hi penso en molts moments. Prendré el paracetamol quan el necessiti, no de manera sistemàtica. Són massa pastilles cada dia –no me n’han retirat ni mitja, de les que prenia abans– i ja em sento prou intoxicat.
De fet, aquest passarà a ser el problema principal els dies a venir: els marejos i els mals de panxa i els mals de cap i els problemes de visió, deguts parcialment a l’operació i a la feblesa que m’ha causat tot el trasbals però molt principalment a la medicació habitual. L’objectiu és: avançar cap a una dieta normal –per a això és bàsic poder mastegar i, sobretot, que la simple visió del menjar no em provoqui ois– i recuperar l’estabilitat perduda. Però garantir, alhora, que el nervi trigemin es comporti de manera adequada, que per a això convé, de moment, mantenir la medicació prèvia a l’operació, no fos cas. No acabo de veure clar aquest manteniment estricte dels medicaments un cop intervingut –si intento comptar les pastilles que prenc cada dia, sempre em descompto: són moltes!–, però si ho diuen i són tan unànimes en la qüestió –neuròlegs i neurocirurgians–, deuen tenir raó. Aviat ho sabrem.
Tal com m’havia anunciat un dels ajudants del neurocirurgià, avui (15 juliol 2019) tinc visita amb ell –l’ajudant–, una visita protocoŀlària de pur control de la situació. Res de nou. Sí que li he demanat per les misterioses bombolles que deixaven rastre a l’operació. Diu que poden ser dues coses: bombolles d’aire, simplement, o bé restes –biodegradables– del baló que s’infla per desplaçar el gangli de Gasser, que quan el mantenen inflat més estona del que és normal de vegades peta. No recorda si va ser així en el meu cas. El que van comprovar gràcies a aquestes bombolles, que a la TC es veuen amb molta claredat, era que efectivament havien treballat en una sèrie de punts de la zona, cosa que de vegades no és fàcil de veure amb el control radiològic que es fa durant l’operació.
De moment, han passat onze dies d’ençà de l’operació i podem comunicar a Houston que tot va bé, malgrat les tremolors inevitables de la nau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada