dijous, 17 de setembre de 2015

El mal insuportable


La neuràlgia del trigemin és una afecció poc freqüent, però terrible. És molt pitjor que el dolor dental perquè, de vegades, és resistent als analgèsics [...]. Hi ha qui té un atac només un cop al dia, i d’altres que en pateixen molt sovint.

Què és?

És un dolor facial molt intens i lacerant per causa d’una inflamació del nervi trigemin. Qui ha patit aquesta neuràlgia la defineix com el pitjor dolor del món. El nervi trigemin, el cinquè dels dotze parells [de nervis] que hi ha al crani, recull dades sensorials [del rostre], com ara el tacte, la temperatura i el dolor, i les transmet al cervell. També controla els músculs de la masticació. Se l’anomena trigemin perquè té tres branques: oftàlmica, maxiŀlar i mandibular. La intensitat del mal incapacita físicament i mental i, per tant, perjudica molt la qualitat de vida.

Els atacs poden anar-se repetint, si no hi ha tractament, durant setmanes o mesos. Pot succeir que després d’un atac passin mesos o anys fins que no n’aparegui un altre. Es pot tenir un atac lleu i breu; però altres vegades es pot patir una successió d’atacs llargs i intensos. Hi ha qui arriba a desmaiar-se.

Quan progressa l’afecció, els episodis dolorosos poden aparèixer sovint i convertir-se en un mal persistent. La neuràlgia pot anar acompanyada de migranyes. L’afecció també es coneix com a tic dolorós i com a malaltia suïcida, perquè quan no hi havia tractament algunes persones se suïcidaven.

Quins símptomes té?

La neuràlgia del trigemin es caracteritza per episodis de pocs segons –però que de vegades poden allargar-se interminables minuts– d’un dolor facial sobtat, de gran intensitat, amb sensació de corrent o pulsacions elèctriques molt penetrants o com si el pacient hagués rebut un tret.

L’atac sovint s’inicia en una banda de la boca i després s’estén cap a l’ull, l’oïda, el nas, el front i la mandíbula. Acostuma a afectar només una banda de la cara, tot i que hi ha ocasions que afecta les dues. En els dies anteriors a un atac, alguns pacients experimenten una sensació de pessigolleig, entumiment i un mal persistent i constant. Els atacs rarament apareixen de nit, quan el pacient dorm. Com a mitjana, els atacs acostumen a repetir-se durant uns cinquanta dies. Si es van succeint en un mateix dia, poden arribar a ser invalidants.

Hi ha algun grup de risc?

Es calcula que la neuràlgia del trigemin la pateix una entre cada 15.000 a 20.000 persones, tot i que les xifres poden ser més elevades perquè no sempre s’encerta amb el diagnòstic: hi ha altres afeccions facials, com ara el dolor dental i la migranya, amb símptomes semblants.

El 70% dels casos són de persones de més de cinquanta anys, però és quatre vegades més freqüent entre les dones que entre els homes. Si apareix en persones joves, es pot sospitar que és conseqüència d’una esclerosi múltiple. Però només un 2% de casos s’explica per aquest motiu: només una minoria de malalts d’esclerosi pateixen aquesta afecció.

Quina n’és la causa?

No es coneix exactament. Sembla que apareix perquè una vena o una artèria pressiona l’arrel del nervi, en la base del crani, i li fa perdre la mielina que el recobreix i el protegeix. Així, el nervi té un comportament erràtic i tant pot emetre senyals dolorosos com ignorar els senyals inhibidors. Sembla que aquesta és la causa d’entre el 80% i el 90% dels casos.

La pèrdua de mielina també podria ser conseqüència de l’envelliment. Aquesta causa concorda amb el fet que, quan hi ha una esclerosi múltiple, els nervis perden la beina de mielina. La pressió sobre el nervi també pot ser provocada per un aneurisma, un tumor, un accident o, fins i tot, un pírcing a la llengua. De vegades, no se’n troba cap causa. Per confirmar el diagnòstic, el metge ha de descartar altres causes de dolor facial, com ara el de dents, la sinusitis, la migranya, l’artritis, etcètera.

Però amb la pèrdua de mielina no n’hi ha prou. El dolor apareix quan es toca un punt específic de la cara, el que s’anomena punt gallet. Així, la neuràlgia pot ser causada per actes tan banals com ara el tacte, la calor, mastegar, rentar-se les dents, parlar, somriure, badallar, afaitar-se, exposar-se a un corrent d’aire, etcètera. De vegades, també pot aparèixer espontàniament, sense cap causa aparent.

Quin tractament hi ha?

Sovint, el trastorn desapareix sense fer res. Però mentre duren els atacs hi ha dues classes de tractaments: amb fàrmacs o amb cirurgia. Entre els fàrmacs, els metges recepten anticonvulsius[...], relaxants musculars [...] i antidepressius tricíclics. La injecció d’un anestèsic local al nervi o l’entorn alleuja temporalment el mal. Tots els medicaments s’han d’administrar amb una pauta, tant quan es donen com quan es retiren, adaptant-ne molt bé la dosi. Els analgèsics normals, fins i tot els opioides, no acostumen a fer efecte. Si els anticonvulsius no són efectius i les opcions quirúrgiques són desaconsellables, llavors el dolor es pot tractar a llarg termini amb opioides com ara la dolantina (metadona). Amb tractament farmacològic, l’afecció acostuma a desaparèixer en un termini de sis a dotze mesos.

La cirurgia s’utilitza tant per alleugerir la pressió sobre el nervi –interposant un microcoixinet de tefló entre aquest i la vena– com per lesionar-lo selectivament perquè s’interrompin els senyals dolorosos. [...] La cirurgia també s’utilitza quan la causa és algun tumor que pressiona el nervi.


Extractat de la revista Presència, 12 gener 2014 (la negreta és meva)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada