dissabte, 20 d’abril de 2013

Una de metges


(No és sobre la NT, però pot fer servei: retrata amb força exactitud el que trobes sovint, malauradament, quan vas de metge en metge buscant solucions al teu problema, sobretot al començament.)

Per Imma Monsó, escriptora

Una de metges. En el decurs dels darrers vint anys, cada vegada que llegia lletra petita m’agafaven forts mals de cap. Fa cosa d’un any, el dolor es va fer prou insuportable com per consultar un metge de la meva mútua: els cristaŀlins estaven danyats i la pressió intraocular alta amenaçava amb provocar un glaucoma.

Vaig formular la sospita (legitimada per dinou anys de mals de cap, no pas pocs) següent: És possible que els cristaŀlins danyats em provoquin la cefalea? Els dos primers oftalmòlegs van emetre l’inapeŀlable veredicte: De cap manera! Després, vaig acudir a una famosa clínica barcelonina on em van programar una intervenció que anomenarem “reparació exprés”. No era una mala opció per al glaucoma, però no em solucionava les cefalees si jo tenia raó, així és que hores més tard la vaig anuŀlar.

Quan vaig anar a recollir la meva història per esfumar-me, el cirurgià-estrella (a qui no havia vist en cap altra visita) em va interceptar: “L’ideal seria, en el seu cas, una intervenció de més abast... La reparació exprés no té sentit”, va dir, evidenciant que no s’havia pres la molèstia d’informar-se del meu cas. “Això mateix penso jo. Per això la vaig anular. Si no, en aquest moment m’estaria operant vostè.” Un pèl incòmode, va dir: “A veure, jo no dic que la reparació exprés sigui mala cosa, el que dic és que tindria més sentit si vostè se n’hagués d’anar urgentment a un lloc sense cobertura mèdica, posem... a la selva (sic)”. Tanmateix, jo no els havia comunicat cap intenció de marxar a la selva i, quan l’hi vaig fer saber, va concloure: “De tota manera, ha de tenir ben clar que cap de les dues intervencions li resoldrà el problema de la cefalea.”

Abreujaré dient que vaig trobar la solució en un institut oftalmològic, també barceloní, on la primera frase que vaig sentir (en boca del metge-estrella del lloc en qüestió) em va semblar tan meravellosa que vaig caure agenollada als seus peus: “Jo d’això no en sé, ara li passo un coŀlega.” Sí, això va dir, que no en sabia! I no era l’única exhibició de sentit comú que presenciaria allà, perquè tot seguit, quan vaig formular al meu futur cirurgià la ja esmentada sospita, va dir: “Qui ho sap... És possible.” No va exclamar: De cap manera! No va dir: D’on treu aquesta idea? No em va parlar de la selva... Em va implantar nous cristaŀlins i amb això (a part d’evitar-me la pèrdua de visió, que era el motiu principal de la intervenció), no he tornat a tenir ni la més petita ombra de mal de cap mai més.

Però cap mostra de destresa quirúrgica diu tant de la inteŀligència d’un bon metge com el fet de saber dir “és possible” o “d’això no en sé” on d’altres només saben formular afirmacions terminants i negacions categòriques.

(Extracte adaptat de l’article publicat a La Vanguardia, 10 gener 2013)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada