dimecres, 1 de maig de 2013

Danys coŀlaterals (7): NT i estenosi de l’énteron (i 2)

Ve d’aquí.

Estenosi de l’énteron. Queda bé. És el restrenyiment en llengua medicorúnica. Els metges normals em penso que no diuen «énteron» –budellam– en la seva terminologia freqüentment arcana. M’he empescat l’«énteron» gràcies als meus coneixements de llengües mortes. He pensat que era de mal gust escriure «restrenyiment» al titular per segona vegada, i a més a més així fem cultura.

(Torno a avisar que aquesta segona part és més forteta que la primera i menys recomanable per a estómacs sensibles, mai més ben dit. Em pregunten si no em fa vergonya parlar d’aquestes coses en públic. Contesto que sí, però ¿no estem colgats de relats i productes audiovisuals de tota mena, sense restriccions i amb detalls tan íntims que de vegades fa angúnia, feredat, escoltar-los o llegir-los o mirar-los? Doncs jo he decidit que podia explicar això sense prejudicis almenys per quatre motius: 1) perquè em sembla que pot ajudar la gent que pren opiacis restrenyedors, amb motiu d’una neuràlgia del trigemin o d’alguna altra malaltia similar, a saber el que li pot arribar a passar si no vigila; 2) perquè pot orientar la gent que envolta o que té cura d’aquesta mena de pacients a fer-se càrrec del drama que explico; 3) perquè em sembla que potser a mi també em va bé explicar-ho amb un cert to foteta i desfer-me així del que he viscut; i 4) perquè a més a més és un relat de ficció. I ja he alertat que no era contingut per a menors de determinada edat. Finalment, qui es vulgui estalviar la història del cavaller amb tots els detalls escatològics, que vagi directament al final de l’article i allà trobarà unes conclusions.)


Bé, doncs érem amb el cavaller, pobret, quatre hores en una sala d’espera ja a la porta dels boxos –boxos, no?– de la sala de cirurgia d’urgències, on hi ha una cadira, ho diu seriosament, per a cada dos pacients o pacientes, però a ell, potser perquè feia mala cara, li n’han assignat expressament una, que a partir d’aquell moment ha passat a ser la seva cadira.

Naturalment, la cedeix –és un cavaller– perquè ja li està bé quedar-se dret –els darreres li fan mal. (Ha escrit «la seva cadira» amb cursiva perquè quan ha dit a una senyora gran que si volia podia seure «a la meva cadira», volent dir que era la que li havien assignat en arribar allà, una altra senyora li ha contestat que no era «la meva» sinó que «és de tothom». Sí, és clar. Benvinguda al bon rotllo, domna, pensa el cavaller.)

El cavaller espera dret però de vegades es posa a la gatzoneta, perquè tot allò li fa cada cop més mal i no sap com posar-se. Sí que té clar que no s’ha d’asseure. De fet, a banda de les hores transcorregudes a urgències, ja fa moltes més hores que no seu. No pot. És com tenir un puny clavetejat dins de l’anus. I llavors va canviant de postura per descansar de tant en tant. Al cavaller li fa por, molta por, que en qualsevol moment comenci a rajar sang pels calçons que duia sota l’armadura i que ara estan a la vista de tothom. Tampoc vol muntar un número.

Un cop que l’agafen, el fiquen en un box individual. Individual! És clar, parlem d’un cavaller... que té cacota, i això podria molestar bastant els eventuals veïns. Si bé no s’acaba d’entendre del tot el tracte preferencial pel que dirà després de les cortines. Explica a la infermera que l’atén el que passa i el que ha fet fins aquell moment –no amaga res, tampoc les decisions iŀlegals dels últims dies. Ella s’espanta, o ho sembla, quan li diu que tot plegat és conseqüència de la medicació per una neuràlgia del trigemin. Ja ho havia explicat al de la finestreta, com es digui el de l’entrada, i també ho havia dit en el cribratge inicial, i també en arribar a la sala d’espera. Aquesta ha sigut la quarta vegada.

I tot just ha dit les primeres paraules per explicar –cinquena vegada– al metge cirurgià –cirurgià, ha dit– que tenia neuràlgia del trigèmin, i abans d’entrar el cavaller a dir el problema que tenia en aquell moment, l’home ha sortit del box d’una revolada i amb mala cara i ha anat a comprovar –el cavaller l’ha sentit, el que separa els boxos són cortinetes– si li havia de donar analgèsics per a la NT o bé li havia d’arreglar els budells, que és el que li havien dit que era el motiu de l’anada de l’excavaller –ara va nuet, pobret pobret– a urgències. Ha tornat i diu que li posaran un enema. Se’n va. I ve la infermera amb una ampolla gegant, diguem-ne professional, seriosa, fa respecte veure-la.

Però de primer no res, no fa efecte. Vull dir, l’excavaller aguanta tot el que pot i més, li sembla que uns vint minuts, però acaba la cosa en una evacuació líquida i dues boletes. El metge es posa content amb les boletes però l’exhome que jeu a la llitera li diu que en queden mooooltes més. El metge el mira amb cara de quin tio més exagerat.

Al cap d’una estona l’acompanyant de l’exsantjordi avisa que tornin a portar la palangana aquella que en diuen cunya, una mena de gibrell pla, com un botet metàŀlic amb forma de lliurador de gra però mig tapat pel damunt. En format petit en deien «granoteta» quan l’excavaller anava a l’escola de cavallers, però aquesta sens dubte era una granoteta més grossa.

Deuen ser les dotze de la nit, si fa no fa, i tot allò està molt animat. Però no ve ningú.

Total, que no li porten el gibrell i s’ho fa tot al damunt, a la camilla –per què no se’n pot dir camilla?, si en diem llitera no hi ha qui s’aclareixi–, i queda colgat de pixums i de matèries semisòlides fins a les orelles. Qui l’acompanya, atordit per la pudor –l’extot no la sent, diu que ja ho explicarà una altra estona–, ha tornat a anar a cercar algú de per allà per relatar a l’engròs la feta. L’exhomínid pensa també que els veïns deuen haver quedat ben servits d’aromes no exactament de Montserrat, tot i les cortinetes de separació. Arriba per fi una infermera i quan veu el desastre alça les mans al cel i toca a sometent, hi van dues companyes més, renten l’exex de dalt a baix i el canvien de cap a peus, llençols inclosos i fins i tot la funda plàstica de la camilla –que els bombin, als del DIEC–, i el terra i les cortinetes i el sostre i els boxos pròxims–ara el narrador ha exagerat una mica.

Un desastre i una calamitat, l’exdetritus ha fet més mal a la sanitat pública que una família de senglars solta corrent pels carrers de Barcelona –que n’hi ha, ara el narrador no exagera. El donen de baixa fins i tot de l’associació d’excavallers a la qual s’havia apuntat després que el fessin fora de la de cavallers. Demana disculpes a les bones noies, els dóna les gràcies. Li diuen somrients –somrientes?– que no n’hi ha per a tant. Els respon, emocionat de debò, que són uns àngels de la guarda, una mica per compensar la catàstrofe.


Tot amb tot, continua el tap, només ha sortit morralla líquida. Mitja hora després, l’exassociat de l’associació d’excavallers demana de nou la paella aquella, l’hi porten corrents –esclar–, somriu agraït, i llavors deunidó, no cal entrar en detalls però és una bona quantitat, un bon cagarro –disculpes dins de les disculpes. L’exmico té la sensació, però, que encara no és tot ni de bon tros, amb allò no ha sortit encara the big one. Tanmateix, ve el metge, es mira aquella cosa i li diu al pacient que ja pot marxar.

L’excavaller exassociat li diu que per ell se n’anirà encantat de la vida, però que li continuen fent mal els budells i que nota que allà al dallonses o a prop hi queda matèria dura, pedres de femta. Diu el metge, sec, que segur que acabarà sortint, i que si no que hi torni l’endemà. (Els deuen caldre boxos lliures.) Es diu l’exdetotplegat, veient el pa que s’hi dóna, que llavors se’n va, que segur que estarà més bé al seu bressol que no pas amb aquella presència de tan mal veure –ho pensa pel metge, no pas pels àngels de la guarda dolça companyia. I es vesteix. Quan el veuen vestit i més digne els de l’associació aquella d’excavallers avisen telemàticament la de cavallers i el tornen a donar d’alta com a tal, i l’home, amb l’acompanyant, marxen contents. Són tres quarts d’una de la nuit i, tot i que al cavaller li sembla que encara caldrà treballar la qüestió, ha quedat tan descansat que decideix amb l’acompanyant anar a fer un volt. Després, cap a casa.

A la matinada, després de passar la nit del lloro –nit de quatre hores, d’una a cinc–, fa una altra vegada popó –ha vist que allà en deien així, no sap ben bé per què– i s’ha quedat tan content i tan alleujat que s’ha llevat al cap de poca estona i se n’ha anat a esmorzar a la cuina tan tranquil, com si no hagués passat res o com si ja hagués passat tot. El trigemin, però, tornava a anar a la seva, després que les últimes vint-i-quatre hores hagués quedat en un segon pla, se suposa que perquè encara continuava funcionant bé l’última dosi de morfina. Però esmorzant, segurament per l’ànsia d’endrapar –feia dies que no menjava–, li agafa el mal de trigemin a la boca, diu que bastant fortet. Esclar, s’havia descuidat de la morfina de la nit i quan, sense voler, ha posat a prova el nervi, el nervi li ha dit ara veuràs. Deixa d’esmorzar, pren morfina d’efectes retardats i, per anar de pressa i no cremar més llum, també ha fet un glopet de metadona barrejada amb aigua. Oli en un llum, al cap d’una estona torna a la situació prèvia, tot i que marejat com un aprenent novell de grumet en una barqueta un dia de tempesta. Al cap de poc, que la metadona deixa de funcionar –se suposa–, ja ha entrat en escena, triomfant, la morfina retardada.


Diumenge 3 març 2013. Des de dijous tornava a ser cavaller, però encara no tenia ni armadura ni donzella ni res més que el títol. Ja fa tres dies i mig que, una altra vegada, no fa de ventre. Tornem-hi? Noooorl! A la tarda d’aquest diumenge, sense ajudes extres, només apretant, torna a fer cacotes. El cavaller recupera l’armadura. Donzella encara no, perquè darrerament l’exsantjordi ha deixat pel camí la santedat que anava incorporada al seu nom: ha dit molts renecs i moltes paraulotes, aquests dies. Haurà d’esperar que la donzella el perdoni.

I encara perdrà de nou l’armadura, perquè desprès d’aquest diumenge, dilluns 4 torna a fer dalló, però molt poqueta –i continua sent molt dura, de massa dies–, i a partir d’aquell moment, com sospitava que passaria –i com que pren morfina de manera regular perquè la necessita–, torna la paràlisi dels budells, que durarà... fins a l’11: 7 dies més (!) sense popó consistent, només merdetes de no res, mai més ben dit.

Pren de nou productes de tota mena, farmacèutics, canònics, alternatius i de bruixes i bruixots diversos, escolta tothom i fa el que li aconsellen, menja només espinacs i laxant i molts dies no menja re... És evident: el tap, una part important del tap, continua allà, o se n’ha fet un de nou. Tornen els enemes de farmàcia –no funcionen–, el cavaller està disposat a perdre novament la virgin... la dignitat i anar de nou a urgències, però primer (dia 12) consent que li facin una extracció de manera, diguem-ne, mecànica, o sigui, digital –sona supermodern–: se’n surten en part. L’endemà, 13, un nou enema, surt una altra miqueta de cosa, sempre dura com una pedra, com tots els dies des del 18-20 de febrer. I el 14, una lavativa casolana que li han explicat com es feia, després d’aconseguir un irrigador en una botiga d’ortopèdia-farmàcia que hi ha al carrer Còrsega, al costat mateix del Clínic. Diu que us n’estalvia els detalls, però que és allò de prendre’s pel sac un mateix, i que suposa que si hi estàs acostumat pot ser fins i tot divertit, però per als heteros ortodoxos com el nostre cavaller és més aviat una pu... un inconvenient. I bé!, la cosa funciona força bé. Però encara no resol del tot el problema.


I per fi, el dia 15, l’històric divendres 15 de març del 2013, surt tooooot el tap, l’antic i/o el modern, indubtablement tot –el cavaller sap de què parla– i el nostre santjordi torna a recuperar la dignitat, l’armadura, el penó, el cavall i fins i tot la donzella, perquè aquests últims dies, de tanta desesperació com tenia, diu que ha canviat la majoria dels renecs per jaculatòries piadoses demanant a tots els sants del cel que aquella tortura s’acabés, i aquesta pietat, juntament amb les lavatives, han anat més bé que els renecs, si ho hem de jutjar pels resultats.

El problema continuarà els dies i les setmanes següents, perquè els efectes de la morfina, lògicament, continuen fent la seva feina. Però ara ja sap com s’ha de fer anar l’assumpte. A més a més, cuidarà especialment la dieta, mirarà de regular al màxim les dosis de morfina i, quin remei, haurà de fer lavatives i coses lletges –bé, «lletges»: ja m’enteneu, no vénen de gust– d’aquestes de tant en tant, o molt sovint, fins que pugui baixar la ració diària de morfina i deixar que el pobre budellam funcioni amb normalitat i no s’esclerotitzi abans d’hora, o com es digui.

I deixem per ara la història del cavaller, que ja ha sigut prou llarga i prou dallonses.

* * *

Les raons d’haver explicat tot això: fer evident de la manera més gràfica possible que hi ha efectes secundaris de la medicació contra la neuràlgia del trigemin –o de la medicació contra el dolor que provoca la NT, en aquest cas– que poden ser força greus. I ja hem parlat unes quantes vegades del perill que comporta afegir nous patiments als que provoca el principal.

He dubtat bastant abans de publicar-ho, però si al final ho he fet ha sigut perquè unes quantes persones amigues, de manera gairebé unànime, m’han animat a fer-ho, pensant en altres pacients que els podrà ser útil per comprendre, ficar-se al cap, aquesta idea mare: val molt la pena vigilar el que passa al voltant de la bèstia, perquè el que hi passa... també pot ser molt bèstia.


* * *

I el resum: és MOLT IMPORTANT que si comences a ingerir algun opiaci de manera regular –no aquell que et donen per a un moment de crisi, com ara una piruleta de fentanil, o un tastet de metadona o, quan arribes a l’últim graó, un comprimit aïllat de Sevredol, que és sulfat de morfina però d’efectes ràpids i durada breu– prenguis de seguida, IMMEDIATAMENT, mesures SERIOSES per combatre el restrenyiment de la manera que sigui, i no deixar que passin més de trenta o quaranta hores sense anar de ventre. Mesures com ara:
- laxant potent des del primer moment –no tinguis por de les possibles cagarrines inicials, s’aturaran de seguida–;
- beu com un cavall assedegat o com una euga assedegada;
- procura caminar, si la NT et deixa –que de vegades no t’aguantes dret– i si no fa massa aire, perquè el vent contra alguns dels punts gallet de la NT quan la tens mig activa et pot fer veure la padrina, malgrat l’opiaci o el morfeic, i pots tenir ganes de posar-te al bell mig de la calçada davant un camió accelerat, com el Bill Murray el dia de la marmota en un dels seus suïcidis;
- no tinguis por de posar-te enemes ni de fer-te lavatives si passen més de 40 hores sense anar de ventre; demana consell sobre com fer-ho
- menja amb molt de compte:
• espinacs a manta i altres verdures
• carns i peixos, sempre a la planxa, i poca quantitat
• pa, el mínim imprescindible; patates, més que poques; arròs, tendència zero
• més líquids de tota mena; aigua a dojo
• oblida’t del te –amb el cafè no passa res– i de la majoria de les salses
• evita greixos
• pren llinosa sobretot amb els aliments més sòlids
• infusions de sen
• magnèsia
• et pot anar bé al matí –en dejú– fer una pasteta amb un alvocat petit –o mig de gran– barrejat amb una cullerada sopera de vinagre i una altra d’oli d’oliva i un rajolinet de llimona, tot ben aixafat i barrejat; això, es veu, com també el lli daurat, estova els materials budellencs
En fi, potser no tot alhora, pregunta-ho, que algú que en sàpiga de debò t’assessori, però tingues preparada la munició i dispara tota l’artilleria al mínim moviment de l’enemic.

Els consells són de franc. Qui m’havia d’avisar d’aquests possibles problemes cobrava per fer la seva feina – segurament cobrava poc, per les retallades, però cobrava.

Dic això últim perquè cap metge no em va donar NI UN DE SOL d’aquests consells, així, concrets, quan em van receptar la morfina. Només em van dir, entre moltes altres coses, que la morfina podia provocar restrenyiment, i en la decisió de deixar-me prendre morfina hi van participar quatre metges. Em sap greu ser tan dur i tan contundent i tan poc comprensiu; n’hi ha, de les persones de què parlo, que me les estimo i que en general han fet bé la seva feina. Però les coses són com són.

* * *

Ara bé, malgrat tot el que he explicat aquí –el conte tràgic i les conclusions–, torno al que deia al final de l’article sobre les drogues de debò: has de demanar, suplicar, reclamar, exigir a qui primer t’atengui un cop diagnosticada la NT que et recepti de seguida MORFINA, encara que sigui, per començar, una dosi petita, o la d’efectes ràpids –Sevredol. Vaja, cal que ho facis si vols comprar algun número més dels que et queden per assegurar la teva vida contra els intents que hi pot haver molt aviat de llevar-te-la tu mateix –allò del Bill Murray que dèiem abans.

O SIGUI:


Que quedi clar, però: la morfina és per combatre el DOLOR que produeix la neuràlgia del trigemin, no per combatre aquesta malaltia. Per curar-la, o mirar de curar-la, hi ha tota la resta de medicaments de què hem parlat en altres articles del blog. O les pregàries fervoroses, si en saps alguna –si no, demana a l’àvia que te n’ensenyi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada