dijous, 12 de gener del 2012

Danys col·laterals (4): NT i rinitis (2)


I rinitis nerviosa, hauria de dir. Perquè ara sí que em sembla incontrovertible que aquesta rinitis és nerviosa –causada pel sistema nerviós– i no al·lèrgica. Els manuals més a l’abast identifiquen l’una amb l’altra. Jo crec que en el meu cas no es poden identificar de cap manera. De seguida ho veureu.

Ara que puc (novembre 2011, dos mesos i mig sense NT significativa), començo el dia 4 una teràpia de xoc que m’he inventat jo mateix: tapar l’hemorràgia de mocs –que vaig anomenar mocorràgia, tècnicament se'n diu rinorrea– simplement amb taps de cotó fluix. Fins avui anava tota l’estona amb els mocadors al nas, encetant-me la pell i, per tant, havent-m’hi de posar cremes –cremes que no em podia posar mentre hi havia la NT. El que faig ara és posar-me un parell de taps de cotó fluix al matí per poder ser operatiu les primeres hores del dia, canviar-los a mig matí i deixar el nas tapat de nou fins poc abans de l’hora de dinar. Llavors puc aguantar un parell d’hores, si fa no fa, amb el nas destapat, sense que això comporti grans problemes ni personals ni per als meus veïns. Després, cap a les 4, encara me’l torno a tapar –si fa falta, perquè de vegades ja s’ha estroncat el doll– fins a mitja tarda, i llavors ja aguanto normalment fins a la nit sense taps. A la nit, en estirar-me al llit, encara que ragi, se’n va cap endins –perdó per explicar-ho.

(Ja podeu suposar que aquest sistema és impracticable quan la neuràlgia està viva, activa. Només l’he pogut experimentar en temps de latència.)

Fins al 10 de novembre, el sistema resulta operatiu. És molest anar amb el nas tapat, però és més molest anar-lo eixugant contínuament, sense parar, tot el dia. I em sembla que no puc estar tota la vida prenent antihistamínics i companyia, entre altres coses perquè arriba un dia, a còpia de prendre’n, que ja no fan efecte, que és que el que em va començar a passar ara fa uns mesos.

I l’11 de novembre, el dia de Sant Martí, de la matança del porc i de l’estiuet... miracle. Fa una setmana que vaig deixar de prendre potingues per al nas i que me l’he hagut de tapar quasi tot el dia –i encara no era suficient, de vegades, per contenir el doll líquid, que s’escapava imparable a través del cotó fluix, per més que n’hi posés– i l’11 de novembre, com dic, per primer cop puc sobreviure sense tapar-lo. Amb petits episodis d’esternuts i de moquim, però breus i controlables amb mocadors de paper.

A veure si dura. En qualsevol cas, ja he pogut comprovar el que volia: que puc sobreviure –almenys una setmana– sense un tipus de medicaments que fins ara m’eren completament imprescindibles almenys cada dos-tres dies. Una petita victòria.

La bonança continua els dies següents. De vegades m’haig de tapar el nas, però cada dia menys temps. I a partir del 17 novembre 2011 ja no me l’haig de tapar de manera habitual. Tinc el nas i els ulls carregats a primera hora del matí però després em normalitzo. El que sí que continua havent-hi, amb una certa regularitat, són esternuts.

Amb tot plegat (cotó fluix, moquim, esternuts, etc.) em toco força el nas i la zona perifèrica, i cada vegada que ho faig m’entra una mica de pànic, encara, a provocar descàrregues del trigemin.

Però escolta’m, que tot sigui això: rinitis i pànic. Ja hi firmo.

Hi tenen a veure els medicaments antiespasmòdics –lamotrigina i oxcarbazepina– que prenc contra la NT? Potser sí, però ni idea. Només ho podré saber quan deixi de prendre’ls, que no sé quan serà.

El que sí que em sembla que m’he demostrat a mi mateix –no pretenc en cap cas fer ciència, aquí– és que la mocorràgia contínua em produeix una pèrdua d’alguna cosa substanciosa per al cap, i per això, si dura molt, de seguida em fa tenir mal de cap i sensació de febre, de manera que l’he de tallar sigui com sigui si no vull acabar al llit. Llit que una de les coses que fa, en aquest cas, no és tant tallar el doll de moc, perquè aquest pot continuar durant hores, i reproduir-se unes quantes vegades més, i anar baixant per la gola –perdoneu una altra vegada els detalls–, sinó impedir que el cap noti que perd substàncies que li són necessàries o que se’n ressenti de manera immediata, tal com passa si estàs dret. Estirat no ho notes, o no ho notes tant. Suposo que és perquè la circulació dels humors corporals, encara que no vagi a l’hora, es pot compensar de seguida. Ja entenc que això és una bestiesa, però jo ho visc així, a falta d’explicacions més científiques.

Doncs bé, aquest «tallar sigui com sigui» també es pot aconseguir –jo ho he aconseguit, si més no– amb cotó fluix. I llavors no sé si deixa de rajar el nas per raó del cotó fluix o per la falta de circulació d’aire per aquesta via respiratòria, però el fet és que la mocorràgia esdevé suportable, tot i la incomoditat que implica portar el nas tapat. Per què és així? Ni idea. Però a mi m’ha funcionat.

Potser els refredats simples –no les grips– es poden combatre també així? És una imprudència afrontar aquestes molèsties d’aquesta manera? No ho sé, potser sí. Però quan t’has enganxat a les ebastines, budesonides i codeïnes de tal manera que ja ni tan sols et fan efecte, o et fan un efecte cada cop més reduït, si no trobes mitjans casolans com aquest tens difícil la vida, perquè no hi ha alternativa, o jo no la conec: o fas això –i et funciona– o bé et fiques al llit.

Ara bé, aquesta teràpia de xoc contra la rinitis nerviosa (RN), suposant que sigui això exactament el que tinc, només és possible en fase latent i prolongada de la neuràlgia del trigemin, tal com he dit abans. No et pots col·locar ni un bri de cotó fluix al nas, ni tan sols fer-lo lliscar lleugerament per la pell, quan tens la NT en fase aguda. Ni pensar-hi.

Però potser, potser, si hi ha cap relació entre la RN i la NT, i si aquesta relació té l’origen en una exacerbació dels nervis –com veieu, són dos condicionals–, tallar la RN de soca-rel pot anar bé per prevenir eventuals nous episodis aguts de la NT. Ja ho veurem.

I encara, vés a saber si el fet que ara pugui tallar de soca-rel la RN no és gràcies al fet que estic prenent el que prenc contra la NT (oxcarbazepina i lamotrigina), i si no és per això que només amb cotó fluix i una mica de paciència hagi pogut estroncar el doll de mocs –amb perdó, tornem-hi– que durant una desena d'anys no havia pogut tallar de cap manera –tot i que fins ara no havia provat el sistema del cotó fluix. Bé, també ho veurem, quan pugui desenganxar-me d’aquestes medecines, que de moment n’hi ha per estona.

I no sé per què explico tot això aquí, amb tants condicionals com hi ha en tot plegat. Només és per si en el futur es descobreix que hi ha algun lligam entre la NT i la rinitis, com ja vaig dir. No sé quin tipus de lligam hi pot haver, però per mi totes dues coses depenen del mateix principi: una disfunció nerviosa. I potser de la mateixa família o branca dels nervis, o de famílies veïnes.

Que poca cosa se sap del sistema nerviós.

1 comentari: