dimarts, 7 de setembre del 2010

Antecedents: setembre del 2007 - octubre del 2009

Primera anotació al bloc sobre el trigemin (25 de setembre del 2007):

Una de les expressions clau de l’àmbit de la salut d’elit en el nostre temps: ressonància magnètica. Una altra és la tomografia axial computada, la TAC*, també coneguda com «el TAC» (un cas més de discriminació de gènere?). I també hi ha la tomografia per emissió de positrons (PET), també més coneguda com si fos masculina però que en català ens convindria especialment deixar-la com a femenina, tal com li correspon. I després hi ha allò del bombardeig atòmic amb isòtops radioactius, que ara no recordo si era exactament així però que quan era xicotet m’ho sabia de memòria sense tenir ni idea del que volia dir, perquè a sota casa els pares hi havia uns metges que s’hi dedicaven. Allò em feia molt d’efecte, eren paraules misterioses. No sé si el fet pot explicar que estigui una mica sonat, per algun electró que s’escapés de la bombarda, però espero que no, perquè jo vaig marxar de casa força aviat i amb una mica de sort potser no hi va haver temps.

Bé, no sé què li passa al meu nervi trigemin (cinquè parell de nervis cranials, diu el diccionari, que s’encarrega de la sensibilitat de tota la cara tret de la mandíbula**) de l’esquerra, però em fa el burro. I em va dir el metge que m’havia de fer una ressonància magnètica, que jo em pensava que només se la feien els futbolistes quan anaven allà a cal Asepeyo del carrer Anglí, o a Sant Cugat. Es veu que no, que a la gent normal també ens en poden fer al carrer de Còrsega.

**No sé per què vaig escriure això: «...tret de la mandíbula». Suposo que devia ser perquè aleshores no em feia mal. Si està afectada la branca 3 del nervi trigemin, el que et fa mal és justament la barra, o sigui, la mandíbula inferior.


Em va demanar el metge si tenia claustrofòbia i li vaig dir que em semblava que no. L’única cosa que em preocupava –i que m’ha deixat sense poder dormir gaire aquesta nit– era que em diguessin: «Ara no es mogui gens, eh?» i que m’hagués d’aguantar sense bellugar ni un cabell durant mitja hora, que és el que em van dir que durava la prova. Perquè no moure’s gens quan et diuen «No es mogui gens, eh?» i estàs ficat dins un tub és molt més difícil que no moure’s gens quan tens tot l’espai exterior al teu abast i no et proposes no bellugar-te. Ara, el que he vist que et fan és immobilitzar-te el cap, de manera que n’hi ha prou que tanquis els ulls i et dediquis a repetir «Ommm» o altres jaculatòries que et vinguin de gust. Sents aquells sorolls diferents, ara greus, ara aguts, ara compassats, ara aleatoris, ara continus, ara sincopats. Suposo que es pot dir que no sóc claustrofòbic. Una menys.

(Diu el Termcat que ha de ser tomografia computada, sense axial, i per tant en sigla TC. Posats a anar per lliure respecte al que diu la gent, no seria millor tomografia informatitzada, TI?)

* * *

I això és el que vaig escriure ara fa poc menys d’un any (20 d’octubre del 2009), quan va començar el segon episodi, si fa no fa un mes abans d’escriure l’article:

Si no fos perquè em fa mal seria divertit. He arribat al centre d’assistència primària que em toca –abans hi hauria d’haver anat!– i he dit:

–Crec que tinc el trigemin esquerre inflamat, a estones em fa molt de mal.

Al final de tot el procés i a última hora de la tarda, o sigui al vespre, el diagnòstic ha estat:

–Tiene el trigémino izquierdo inflamado. Es muy doloroso.

Gràcies per la traducció. La doctora en pot saber molt de medicina, però ha decidit venir d’Amèrica com a conqueridora, no com a conciutadana. Ja s’ho farà.

Sort que el diagnòstic anava acompanyat de receptes: carbamazepina i un analgèsic fort. Que no enraoni gaire –això ja ho faig habitualment, i ara aprofito el bloc per no haver d'agafar el telèfon i començar a explicar-ho a tothom: escriure al bloc és menys dolorós que no parlar– i que vigili amb els menjars, que no hagi de mastegar molt ni obrir gaire la boca. Que miri de no esternudar i de no badallar. I que no em moqui –això tampoc no ho feia darrerament, perquè notava com se’m despertava el monstre. Diu que la neuràlgia del trigemin pot ser causada per un virus, per estrès*** o per altres motius com un pinçament del nervi, que no és el meu cas perquè ja em van fer una ressonància i ho van descartar.

La carbamazepina ja la prenia des de feia uns dies, que me’n van sobrar comprimits de l’episodi anterior.

Un consell, si mai us hi trobeu. Posem que us comença a fer una mica de mal això –de seguida sabreu què és: són com descàrregues elèctriques al nas, a la boca, a la cella– i no us donen hora per al metge fins al cap d’uns dies. El consell és que comenceu des del primer moment a prendre carbamazepina, de manera progressiva, fins que arribeu a la dosi màxima que diu el prospecte farmacèutic (600-800 mg/dia; el metge després potser ho augmentarà), perquè el monstre no s’apaivaga fins que no passen almenys uns quinze dies d’haver començat el tractament. I el tractament inicial és gairebé sempre aquest, sembla que no n’hi ha d’altre.

*** Afegitó posterior: ningú més m'ha dit després que la NT pugui ser causada per l'estrès. Encara més: el metge que m'ho va dir assegura que no m'ho va dir, sinó que l'estrès pot agreujar el mal, allargar-ne la durada, etc. Això, doncs, ha de quedar molt clar. És gairebé unànime l'opinió que hi ha d'haver alguna lesió física real, impossible de ser induïda des de la psique –tot i que hi hagi càncers i moltes altres malalties greus que sí que poden autogenerar-se a partir de l'estrès–, perquè hi hagi una NT. Encara més en les neuràlgies que comencen de sobte cap als 50 anys (algun tipus d'esclerosi, segurament) o en les que es diagnostiquen en els primers anys de la vida, que són sens dubte congènites.

(La il·lustració està presa de la pàgina que he enllaçat abans, que m’ha passat el J.)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada