dimecres, 17 de novembre del 2010

Més testimonis

Aporto dos testimonis més, un d’una persona ja coneguda en aquest bloc, i l’altre d’una periodista i empresària que ha tingut fins fa poc alts càrrecs a Catalunya.

Primer, l’escriptora Siri Hustvedt, retratada a través d’un reportatge aparegut fa uns dies al diari espanyol Público. La seva malaltia no és la neuràlgia del trigemin, però fa reflexions que crec que poden ser útils als malalts del sistema nerviós:

«Quan el seu pare va morir a 82 anys, Siri Hustvedt va quedar tocada de debò, però fou capaç de fer un elogi emocionat, amb veu forta i sense estrips, durant l’enterrament. Dos anys després, però, en un discurs també en memòria del pare es va ensorrar de manera inesperada. S’estremí violentament de coll cap avall i els braços i genolls no paraven d’agitar-se-li. No va deixar de tremolar fins al final de la intervenció. Una força estranya havia assumit el control del seu cos. Va aconseguir, tot i això, mantenir-se en peu i va continuar parlant. Només en acabat, va mirar-se les cames i va comprovar que s’havien enrogit. La seva mare, enmig del públic, li va confessar que aquella sacsejada li havia semblat una electrocució.

»Molt abans d’aquelles tremolors, a l’autora ja li havien diagnosticat una migranya vascular i en coneixia els símptomes: pertorbacions visuals, cansament, etc. És molt sensible a certs tipus de llums i de sorolls i pateix una empatia extrema pel dolor aliè. També ha arribat a convèncer-se que els seus problemes eren causats per la histèria. [...]

»Hustvedt va cercar un diagnòstic definitiu. Va visitar psicoanalistes i neuròlegs, va passar per escàners; els especialistes no trobaven res. Ella va començar a pensar sobre la malaltia i el seu impacte sobre la personalitat, fins que va acabar el recorregut amb el llibre La dona tremolosa o la història dels meus nervis [...].
»“Vaig portar el llibre a un grup editorial que el va lloar molt. Després em van dir: ‘Està molt bé, però hi ha un problema. No dóna solucions.’ ‘És clar que no, aquest és un llibre sobre l’ambigüitat’”, va assegurar ella. El que havia escrit no era ni novel·la ni autoajuda, sinó un assaig autobiogràfic en què Hustvedt [...] repassava algunes malalties mentals i les interpretava sota la perspectiva de la neurologia, la psiquiatria i la psicologia, i es preguntava si els seus dolors es devien només a la condició física o estaven causats per motius psicològics.

»“Com és que determinades perplexitats o pors esdevenen una qüestió física? Com pot afectar el fet psicològic al neurològic? Les neurones són pensaments, però ningú sap realment com funcionen”, explica amb cara de no haver trencat mai un plat, mentre qüestiona els reduccionistes, que opinen que tot és purament orgànic. [...]

»En la salut i la malaltia

»Paul Auster, parella de Hustvedt des de fa 29 anys, coneix perfectament la història de les tremolors: “Pobret, va quedar commocionat quan vaig tenir un altre atac.” L’ha ajudada molt amb aquest llibre. “Quan jo li llegia alguns extractes, de vegades em deia: ‘No entenc gens què vols dir.’ I llavors jo hi tornava i ho reescrivia. Es va convertir en el meu lector.” És una pràctica habitual entre ells: “Sempre ens llegim l’un a l’altre, fragments d’unes 50 pàgines, i de vegades ho fem en veu alta perquè ho volem sentir.”

»A més de llegir i documentar-se, Hustvedt ha treballat en tallers literaris amb malalts mentals, fet que li ha proporcionat, a més d’una passió evident i encomanadissa pel tema, una veu i un respecte dins la comunitat científica. I això malgrat que no es refia del coneixement que queda exclusivament en mans dels científics: “Els escàners cerebrals no ho expliquen tot. És més, molts científics no saben ni el que són.”

»Ni escàners, ni paraula. L’autora reconeix que mai s’ha psicoanalitzat: “He arribat a la conclusió que una part de mi té por de submergir-se de ple en la psicoanàlisi. Sent franca, obrir la meva ment del tot em fa pànic.” Malgrat això, confessa amb sarcasme que de vegades ha fantasiejat que se psicoanalitzava, a la recerca de la curació, i que s’enamorava del psicòleg.

»Hustvedt s’ha plantejat la malaltia com una gran batalla de la qual no vol descansar. Perquè així no només descobrirà quin és el seu problema, sinó també qui és ella: “Saber el que som i saber de què estem fets conformen un camp de batalla”.»

(Pres i adaptat d’un reportatge d’Antonio Lafuente, Público, 8 novembre 2010.)
Fixeu-vos en el senyal que té Siri Hustvedt al capdamunt del nas, a l’esquerra (a la dreta seva): una clivella doble només en un costat de la cara. Aquesta mena de senyals més marcats del compte són característics de moltes neuràlgies de cap o de cara i hi romanen també en els períodes de latència. Poden estar al capdamunt del nas, en l’arrencada de la cella (en vertical), a la galta o a la comissura dels llavis. Molts cops no es veuen gaire, perquè simplement accentuen només una mica les arrugues i les asimetries que tenen tots els rostres (si no fóssim un pèl asimètrics seríem molt més lletjos del que som, en general; la majoria dels animals són molt més simètrics que no pas els humans).
* * *

Rosa Cullell té la meva edat (1958) i ha estat fins fa uns mesos presidenta de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Abans havia treballat a la BBC, a El País, a TVE, a la Caixa de Pensions, al Liceu...

Rosa Cullel pateix migranyes. La migranya, ja ho vaig dir, tampoc és el mateix que la neuràlgia del trigemin, però hi ha coses de les que diu, com les de Siri Hustvedt, que em penso que poden ser útils a un pacient de NT. Rosa Cullell ho explica així:
«Recordo la primera vegada. Devia passar fa més de 30 anys,* però encara tremolo al recordar-la. Anàvem a berenar a casa d’una amiga de la meva mare. Jo m’hauria estimat més quedar-me a casa, amb els meus tintins, però aquella tarda havia d’anar a jugar amb unes nenes desconegudes. Protestant, em vaig posar l’anorac i vam sortir. Ens ho havíem de passar bomba. Estàvem arribant quan vaig notar que la goma de l’anorac m’estrenyia el canell. Ens va sortir a obrir una rossa amb cua. “Que rara que és”, vaig pensar. “Té una taca grisa sobre l’ull.” Em vaig treure l’anorac i vaig veure que seguia tenint el braç adormit. A l’entrar a l’habitació de jugar, on ens esperaven uns brioixos amb pernil, la meitat dreta de tots els objectes havia desaparegut. Les temples em bategaven i fins i tot l’entrepà estava envoltat d’una estranya aura. Vaig anar a la saleta a buscar la mare, però no vaig poder dir ni una paraula; se m’havia paralitzat la boca. Em van donar unes quantes pastilles. Les vaig vomitar. “Si no desperto immediatament d’aquest malson, és que m’estic morint”, vaig dir. I el cap em va esclatar. Va ser la meva primera migranya.
»És herència de la família materna; un gen que durant generacions ha passat de mares a filles. Vaig tenir una migranya després del part del meu fill Jon, una altra en la primera visita a casa dels meus futurs sogres i centenars de vegades després de fer esport o al despatx. He passat dies tancada, a les fosques, esperant que el dolor passés, i he pres còctels d’analgèsics i calmants. M’han dit que eren nervis, indigestió, estrès; que no era res, fins i tot que m’havia d’aguantar.
»He aconseguit trobar algun dels meus desencadenants: el taní del vi negre, els formatges, els fumats, el menjar agredolç, la calor, els canvis hormonals, la falta de son i també l’excés… Gràcies a un neuròleg especialitzat en migranyes, s’han convertit en una malaltia crònica suportable, fins i tot a la tardor, estació en què empitjoren. Segons l’OMS, uns 300 milions de persones al món pateixen migranyes. Hi ha nous remeis que poden prevenir-les i millorar-les, però no totes són iguals. Cada migranya té la seva recepta.»

(El Periódico, 9 novembre 2010)

*Presumida com és, i ben fet que fa, suposo que vol dissimular l'edat: pel que explica, almenys deu fer 40 anys.

1 comentari:

  1. M’has enxampat!! Vaig escriure això de fa més de 30 anys, perquè dir que feia 39 o 40 em semblava molt. "Vanitas vanitatis et omnia vanitas". Efectivament, jo en devia tenir 12 anys, una edat fatídica quan a moltes nenes els hi arriba la menstruació i, a sobre, apareix acompanyada de una migranya de per vida. Espero que tinguis, dins del possible, controlada la teva neuràlgia de trigemin. Durant un temps, després dels fills, les meves migranyes es van convertir en insuportables i vaig creure (i també algun metge) que tenia migranya en acúmuls. Bé, contenta de llegir el teu bloc i veure que poses a l’abast de tothom molta informació útil. Molts petons.
    Rosa

    ResponElimina