Danys col·laterals: NT i problemes nefrolítics (i 2)

Ve d’aquí. 

El 8 juliol 2020 comença una segona tanda de còlics al ronyó dret, de manera que tornem a la situació del gener-febrer: no sé com posar-me per seure, no sé com posar-me per dormir. Ni el metamizol ni el butilbromur no fan gaire efecte. 

Començo a pensar, de debò, si aquests dolors de ronyó no són cosa del sistema nerviós. Em direu: home, no pot ser, hi ha una pedra i hi ha sang a l’orina. Responc: sí, i qui ha dit que els nervis –nervis en sentit estricte, eh?, físic, no nervis en l’accepció psicològica (tinc molts nervis!, estic molt nerviós!)– no puguin fabricar pedres i fer sang? No ho sabem, perquè, ho dic un cop més, del sistema nerviós no en sabem res.

(Foto: Abendary)

 

Per això els nefròlegs estan tan contents quan troben una pedra: l’analitzen, et diuen tot un seguit d’aliments que no has de prendre i criden el pacient següent. I segurament no t’han arreglat res, sobretot si tens el sistema nerviós avariat. Però, esclar, què sap un nefròleg del sistema nerviós? 

En fi, per sort el mal aquest del ronyó dret dura amb prou feines vint-i-quatre hores. Devia ser una mica de sorreta. Podem concentrar-nos de nou en el ronyó esquerre. Sense abandonar les pregàries perquè durin com més temps millor els efectes de l'última operació del trigemin, que és l'actor protagonista de tota aquesta història.

Aconsegueixo parlar per telèfon (11 juliol 2020) amb la persona que es cuida de gestió de pacients d’Urologia, després d’anar-hi infructuosament –que m’ha costat sang, literalment– i de trucar-hi unes quantes vegades. Per fi, es digna agafar el telèfon. Que no em pot fer previsions, que no sap res, que sí, soc a la llista, però no em pot dir si estic a la part alta o a la baixa, si és qüestió d’una setmana, d’un mes o de mig any. No em pot dir res. Em pregunta si em fa mal. Li dic que sí. Em diu que ho anota –ja ho havien anotat. En fi, un servei millorable. Fa prop d’un any i mig que van començar els mals de panxa i prop d’un any que van trobar la pedra.

(Foto: Miguel A. Padriñan)

 

Passen més coses. El 15 juliol 2020 em truca la metge de capçalera al vespre (li havia enviat un missatge fa alguns dies per veure si podia accelerar la qüestió del ronyó): em demana que com vaig. Li dic: el trigemin, que és l’important, de primera; el ronyó, malament, haig de fer llit gairebé cada dia una estona i haig de prendre analgèsics cada dia. Miraré de pressionar l’hospital, diu. Li ho agraeixo. Em fa recepta de llarga durada per als analgèsics. Em diu que si, tot i els analgèsics i el llit, tinc períodes llargs de dolor que no remeten, vagi a urgències i que em facin “el cateterisme” per aquesta via. 

I doncs, la “ureterorrenoscòpia flexible” és un cateterisme. Això és més fàcil de recordar i no sona tan dramàtic. 

D’acord. Em fa una mica de respecte anar a urgències perquè no saps mai quanta estona hauràs d’esperar allà fora ni en quines condicions, no saps mai si no t’enviaran una altra vegada cap a casa sense arreglar-te res, i sobretot no saps mai qui et farà la intervenció si decideixen, per miracle, intervenir-te. A urgències pot passar de tot. 

Per una altra banda m’arriba, a través del neurocirurgià amb qui he tingut visita de control, que qui fa aquesta intervenció pot ser la mateixa amiga tan simpàtica que he trobat al CAP i a l’hospital: també la puc trobar al quiròfan. Bé, empàtica o no, si ho fa bé –és a dir, si és una bona destroyer de pedres–, això és el que importa. 

Passa l’estiu. No puc anar enlloc. Tot l’estiu a casa. Cal dir que no és tan excepcional, perquè això mateix li ha passat a molta gent, per la pandèmia de la covid-19 i les mesures traumàtiques que han pres les autoritats. 

Finalment, la nit del 17-18 setembre 2020, després d’uns quants dies bastant difícils, arriba un moment de clímax continuat de dolor que m’impedeix dormir tota la nit i que no se’n va amb cap dels analgèsics que m’han receptat. Sé que podria aguantar-me i que en poc temps passaria la crisi més dura –n’hi ha hagut altres de semblants–, però pensant que pot ajudar a desbloquejar l’impàs de la intervenció pendent, me’n vaig a urgències a les sis del matí.

(Imatge: David Mark)

 

Allà gairebé no m’han fet esperar gens, m’han introduït en un box i m’han endollat una xutada de ketorolac que ha eliminat el dolor que quedava –de fet, la crisi forta ja havia passat– de manera immediata. M’han tingut allà fins a quarts d’onze del matí, fent-me anàlisis, radiografies i coses d’aquestes. 

I he sentit com parlaven amb algú –Urologia, suposo– i els deien que “ja que està en llista d’espera i ara el tenim aquí...”, però es veu que els d’Urologia no se n’han compadit. Han promès, però, que em trucarien de seguida a casa. O sigui, a mi no m’han promès res, però això és el que m’han dit a urgències: “No es preocupi, que el trucaran de seguida”. M’imagino perfectament la conversa: “–Hola, Urologia, som Urgències. Tenim aquí un pacient que és a la vostra llista d’espera des del mes de març. –Vaja, quin greu que ens sap. –Doncs resulta que es el tercer vostre d’aquesta setmana que ens arriba. Feu el favor de convocar-lo i no ens passeu més a nosaltres les vostres merdes, ok? –Vaaale, vaaaaale, ja el trucarem.” 

I així ha estat: cinc dies després, el 23 de setembre, la Mare de Déu de la Mercè m’ha fet una ídem –avui és la vigília de la patrona de la ciutat on (sobre)visc–, i m’han trucat i m’han convocat per fer l’1 d’octubre la intervenció prevista. 

La visita a urgències, doncs, a part de solucionar el problema del moment, ha servit per desbloquejar la situació d’espera de tants i tants mesos –si comptem des del moment que vaig començar a tenir mal de ventre, un any i mig. 

A més –ara me n’adono–, tant la metge de capçalera, com la uròloga del mateix hospital en l’última visita, com la responsable de la gestió de pacients d’Urologia en l’última trucada que hi vaig fer per saber com estava el meu cas, totes tres m’havien dit que si no podia més que anés a urgències. Esclar, no deien que així es desblocaria la situació perquè suposo que no ho poden dir, però d’alguna manera suposo que esperaven que ho fes d’una vegada. 

El sistema és curiós, però m’ha quedat clar que és així com funciona.

I la cirereta: a urgències, quan en surto, em recepten com a nou analgèsic, en substitució del butilbromur i el metamizol, un combinat de tramadol i paracetamol. Aviso que el tramadol m’havia provocat nàusees en altres temps. Per això afegeixen a la recepta metoclopramida. Quan em deixen marxar, la veritat és que penso que el que m’aniria bé és el ketorolac que m’han administrat allà, però ja m’han dit, quan els he demanat què era allò que em posaven, que només era d’ús hospitalari. 

Bé, el combinat de tramadol va bé el primer dia, tot i que provoca com gasos i un cert malestar general que considero assumible: l’important és que converteix el dolor renal i abdominal en una simple molèstia, amb alguna punta de dolor que passa en poca estona. Ara bé, a mesura que passen les hores –segon dia, tercer dia– el malestar inicial es va fent cada cop més gros, i no són simples nàusees –ja sabeu que jo els ois els tolero molt malament. Al cap de quatre dies, em miro el prospecte –no l’havia mirat!– i allà diu ben clarament que la primera contraindicació d’aquell analgèsic que estic prenent és, tatxaaan, la carbamazepina, de la qual prenc cada dia 1.200 mg per a la NT. I ho sabien (que prenc carba), perquè els ho vaig dir, i a més, poca broma, a l’informe d’alta que em van fer quan em van deixar anar apareix reflectit això mateix: que prenc carbamazepina. 

Moral: revisa sempre tot el que et diguin a urgències si et toquen la teva medicació ordinària!

(Foto: Suzanne Jutzeler)

 

Lògicament, deixo el tramadol i torno al butilbromur i el metamizol, a veure si amb (més) paciència aguanto fins a l’1 d’octubre. Com que he informat la metge de capçalera, per correu, del que havia passat, em truca dos dies després i em suggereix que provi de combinar metamizol amb diclofenac, a veure si funciona més bé, i que deixi el butilbromur. Ho provo però no fa efecte. Falten només dos dies. Aguanta, nano, aguanta, que són dos dies. Aguanto, però no em puc estar quiet com m’agradaria, perquè m’han fet fer un dia una prova de la covid –un frotis, en diuen– i l’endemà una nova ecografia. Al final podran empaperar tot l’hospital amb precioses imatges meves. M’han dit que per dins, les canonades i els òrgans i tot plegat, soc molt guapo. 

Arriba, doncs, el dia de la intervenció, 1 octubre 2020. És important explicar aquí que, ja que l’operació és al vespre i ingresso a l’hospital a primera hora del matí, han pretès que no prengui la medicació de la NT del migdia. “Dejuni absolut”, m'han dit. Més ignorants que fets d’encàrrec. Naturalment, em salto la prohibició i prenc la medicació d’estranquis, amb un glopet d’aigua. 

La intervenció, molt senzilla però molt tècnica, dura una horeta llarga, i després m’han fet estar gairebé tres hores més a la sala de reanimació, o com es digui, abans de portar-me a l’habitació. Jo no recordo gaire res, de d’aquelles hores, però sí que quan he començat a ser conscient de qui era se m’ha fet traumàtic, més que en operacions anteriors. 

Després, tot és molt ràpid i gairebé no me’n recordo. El fet és que em despatxen de l’hospital al cap de quinze hores d’acabada l’operació –nit inclosa–, rapidesa que jo llavors he agraït però que després he maleït, perquè allà em tenien mig drogat amb dexketoprofèn i altres calmants –per això no em feia res marxar de l’hospital, jo tan content. Quan se n’ha acabat l’efecte, poc després d’arribar a casa, uf, quin mal. I cap al llit falta gent. He passat les quaranta-vuit hores següents, nit i dia, veient les padrines de totes les branques familiars, i només m’havien receptat paracetamol per a la convalescència. Han estat cruels. Repasso l’informe hospitalari amb l’alta i la meitat de les coses que diu no són veritat! Han fet un informe de plantilla, vaja. 

La sorpresa també ha sigut que m’han deixat dins la panxa, entre el ronyó i la bufeta, un catèter –això m’han dit– perquè vagi drenant les restes de la pedra, i diu que l’hi tindré durant vint dies. Diu que això provoca “molèsties”. I sí, això “molesta” de debò tot el dia, però provoca un mal de mil dimonis quan vas a fer un riu.

Al tercer dia, cal dir-ho, ja es calma tot una mica. Hi ha dolor fort intermitent, continua el malestar general, però ara més suportable, continuen els tràngols a l’hora d’anar a pixar –no saps en quina posició fer-ho: la d’assegut i tirat endavant, això sí, és la pitjor–, continua l’orina ben vermella... Però puc aixecar-me, puc circular mínimament per casa –i seure de seguida–, puc dinar amb tota la meva peculiar família, puc fins i tot treballar algunes estonetes en les feines que tinc pendents i que per sort tenen un termini de lliurament força liberal, dins d’uns límits. Hi ha nàusees lleugeres, només menjo coses bullides o mínimament passades per la planxa amb una miqueta d’oli i sal –la sal és bàsica per combatre les nàusees, almenys en el meu cas. 

I així fins al dia 10 d’octubre, que ja baixa molt el dolor, hi ha estones llargues analgèsiques i l’orina, encara fosca, ja no és vermella. Fa una mica de mal fer-ho –pixar–, però no sempre, de manera que en podem dir “molèstia” –ara sí. 

I anem passant fins al dia 20. Són només vint dies, però deunidó quins dies. En aquests pocs dies he estat impedit de fer els meus exercicis gimnàstics de cada matí, que no em perdonava mai dels mais. Aquests dies ha estat impossible.

El dia 20 octubre 2020 em treuen el cable. Ho dic així, cable, perquè me l’han ensenyat quan me l’han tret –no et posen anestèsia local, com m’havien dit, només vaselines i coses similars– i era com un cable elèctric de color blanc, d’uns vint-i-cinc centímetres de llarg. És clar que em feia mal! Bé, ells en diuen “catèter”, que en diguin com vulguin. Tampoc sé exactament per a què serveix, ho he mirat per internet i no ho he acabat d’aclarir. Espero que el metge m’ho explicarà d’aquí un mes i mig –juntament amb la composició de la pedra–, quan ens haurem de veure després de fer una ecografia per saber si ha anat tot bé o no –o sigui, si estic net del tot o no. 

Les 24 hores després de treure’m el cable hi ha molèsties alguna estona, però no són les mateixes que abans. Vull dir, són clarament més passadores. També surt, a l’hora de pixar, algun coàgul de sang. Això sí, haig d’anar a fer un riu cada poc temps, la bufeta no sap fer encara la seva feina. Cosa que vol dir que la primera nit la passo aixecant-me contínuament. Però això es va regularitzant en poc temps. Al cap de quaranta-vuit hores soc un home bastant normal. Hi ha alguna temptativa de minicòlic, però passa de seguida: hi deu quedar sorreta, allà dins, i anirà sortint sola. Això espero. De fet, es produeix alguna ferida notable, amb sang, per sota el gland, en la part interna del prepuci, que deu ser d’algun fragment més grosset de la pedra que hi ha quedat alguna estona atrapat. Però jo no he vist res, només la ferida –i la coïssor que provocava.

Els dies següents, però, el que hi ha és una certa eufòria, perquè el fet real és que em trobo rebé i puc començar a fer coses que durant un any i mig o dos no he pogut fer. Només haig de vigilar de no embalar-me més del compte i no entrar en trepidacions –ni internes!– perquè això no li va gens bé al trigemin, que és el que ara i sempre haig de cuidar. Que no torni, Senyor! 

El 24 novembre 2020 em fan una ecografia de control i, sorpresa –per a mi, almenys–, el dia 1 d’octubre no van extreure la pedra, sinó que només la van trencar: l’ecografista, o com es digui, troba al ronyó esquerre dues pedres de 4 mil·límetres i una de 3 mil·límetres: 4+4+3=11, exactament la mida de la pedra originària. Diu l’ecògraf que no passa res, que això hi cap –per les canonades– i pot baixar sol. Però no m’ha fet gens de gràcia. 

Dos dies després, el 26 novembre 2020 visita telefònica amb l’uròleg que em va intervenir –finalment no va ser la meva amiga–, una visita que havia de ser presencial el dia 1 de desembre però ara van així –et truquen quan volen i per sorpresa, de manera que no et pots preparar la conversa– i em diu el mateix que l’ecografiaire: que han quedat pedres “de mida mil·limètrica” al ronyó i que ja les aniré expulsant. I que mentrestant begui molta aigua. És el que faig des de fa trenta anys, li dic, que bec entre 1,5 i 2 litres/dia. Ell apuja l’aposta a 3 litres/dia. Em diu que prengui el mínim de sal possible –això és nou– i que ja em faran una analítica –com els agrada aquesta paraula– per mirar no sé què. No m’he recordat de demanar-li per a què servia el cable (vegeu el final de l’article) ni unes quantes coses més que li volia preguntar. 

La sal! Què faré ara quan tingui nàusees? Si n’he parlat en aquest mateix article! 

I si la pedra s’ha fet per excés de sal? La veritat és que no ho crec, perquè, per compensar les coses salades que he hagut de menjar de tant en tant per combatre les nàusees, he limitat sempre molt la sal dels àpats. Ni amb el pa amb oli o el pa amb tomàquet, hi posava sal! Però si diu el metge això de la sal, no crec que ho digui per fer-me la punyeta. 

En fi. 

Així s’acaba –esperem-ho– aquesta aventura col·lateral, o complementària, tot i que potser no sabré mai si tenia res a veure amb la NT. I ves a saber què passa amb les “pedretes de mida mil·limètrica”. 

Que acabin de provar les festes de Nadal 2020-21.

(Imatge: Àngels Balaguer)

 

Afegitó del 4 març 2021. Aquest matí a la dutxa he notat una coseta consistent entre les mans. Anava sense ulleres i no l’he vista. Se m’ha escapat. He sentit un sorollet al plat de la dutxa i quan m’he acotat allò ja s’havia escolat per l’eixidiu. Crec que he fet una de les tres pedretes. Ahir vaig tenir bastant malestar i nàusees, però no dolor. Potser les faré les tres d’aquesta manera.Si fos Ray Milland ara podria comprovar immediatament quantes pedretes queden al ronyó, però no soc Ray Milland. 😥

Afegitons del 28 abril 2021:

1) La tamsulosina que vaig prendre cap a l’octubre-novembre 2019 durant un mes llarg ha deixat després com a efecte, si bé intermitent, que surtin coàguls de sang del nas quan em moco, especialment al matí. Haig d’anar amb compte. (Sortosament, aquest efecte especial s'acaba definitivament al cap d’uns quants mesos més.)

2) A partir del 28 març, l’orina surt de vegades molt fosca, possible senyal que una altra pedra va de camí. També hi ha hagut estones de nàusees. Tant de bo sigui una altra de les pedretes pendents. Passa un mes, però, i no he detectat cap pedreta a la dutxa ni cap canvi, tot i que l'orina torna a ser quasi normal i gairebé ja no hi ha nàusees.

Afegitó del 30 març 2022. Trucada de control de l’equip d'Urologia (no és el metge que em va operar), al cap d’uns dies de fer-me una nova ecografia, una anàlisi d'orina i una radiografia. Que com em trobo. Li dic que tot va bé, que hi ha hagut algun petit ensurt que em pensava que derivaria en còlic però que no ha estat així, que hi ha hagut dies d’ois i malestar, però durant poques hores i sense arribar a fer mal de debò. Em diu que les pedres continuen allà on eren, que no s’han reduït ni han augmentat i que només m’hauria de preocupar si tingués algun episodi dolorós associat amb febre: llavors hauria d'anar a urgències. Mentrestant, tranquil·litat i bons aliments: que continuï bevent molta aigua i evitant al màxim la sal, perquè no sabem encara de què estan fetes les pedres. Li demano pel catèter que em van deixar instal·lat a l’urèter (pregunta pendent de fa un any i mig) i em diu que no era per desaiguar res, sinó per protegir l’urèter durant uns dies després de la intervenció, que sol ser agressiva i pot deixar malmès aquest conducte. Una cosa més que sabem.