divendres, 2 de setembre del 2011

Descripció gràfica de la NT

(Aquest article i les imatges que l’acompanyen poden ser inadequats per a menors innocents i per a gent adulta especialment sensible, o fins i tot per a gent normal, suposant que algú sàpiga què vol dir gent normal.) 

Imagineu-vos-ho. Un filferro espinós clavat a la cara. Amb punxes, moltes punxes: a la cella, a la parpella, unes quantes a la galta, als llavis, al nas per dins i per fora, al dedins de tot de la cavitat nasal, a la boca... I això durant mesos, anys.


Aquesta és la sensació inicial, la que vaig tenir sobretot en la primera etapa, de l’abril del 2007 al gener del 2008.

Tampoc n’hi ha per a tant, dius, al cap i a la fi és com posar-se pírcings. Passen uns quants dies i t’hi acostumes.

Doncs sí, suposo que t’hi acostumes, t’hi pots acostumar... si no fos per les descàrregues elèctriques que de tant en tant passen pel filferro que tens encastat a la cara.


O sigui, una cosa és la ferida que causen les punxes del filferro, que al cap d’un temps ja forma part, com si diguéssim, del teu cos i que si fa no fa pots controlar amb la medicació ordinària i portant una vida dinàmicament pausada perquè sigui més suportable, i una altra cosa són les descàrregues elèctriques que corren per aquest filferro de tant en tant, i que s’estenen per tota la cara i de vegades per tot el cap. Re, potser és un segon, potser una dècima de segon. Però quedes baldat.

I de vegades no són dècimes de segon, ni segons, sinó que són minuts. Minuts en què pots comptar les descàrregues del trigemin com una metralladora ràpida, com si fos corrent altern: un minut, dos, deu, un quart... I llavors una petita pausa, que et sembla que tornes a néixer, i tornem-hi uns quants minuts més.


Quan parlo de punxades vull dir això: no sols que et punxa el filferro, sinó que hi passa corrent. Corrent que jo diria que més aviat és altern, com deia, no continu –per si serveix la comparació–, tot i que en les descàrregues ràpides no distingeixes gaire una cosa de l’altra. Jo de vegades parlo de punxades i de vegades de descàrregues, però sempre vull dir el mateix. Quan duren més d’una o dues dècimes de segon, en dic descàrregues o punxades amb reverberació. Quan són uns quants segons, o minuts –això m’ha passat cinc vegades en els últims dos anys–, parlo d’atacs. Quan hi ha diversos atacs en un dia o durant uns quants dies, podríem parlar de... de desastre, fins ara no ho tenia qualificat.

Hi ha metges que parlen de descàrregues i altres que ho anomenen tot, més asèpticament, episodis. I no solen distingir entre els episodis breus i els llargs, entre descàrregues, descàrregues amb reverberació, atacs i desastres.

Quan experimentes un episodi una mica llarg –a partir de la punxada amb reverberació– no t’atreveixes ni a respirar durant uns quants segons: t’estàs quiet com un mort. Imagineu-vos el que et passa quan experimentes un desastre.


L’últim semidesastre –diversos atacs molt pròxims, però en dies diferents o amb moltes hores pel mig entre atac i atac: un entremig de fase d’alerta i fase roja– ha sigut força recent: va ser entre el final del maig i el començament del juny d’enguany (2011). No eren atacs seguits, com deia, van ser unes setmanes en què gairebé cada dia tenia moltíssimes punxades molt seguides –quan parlo de moltíssimes vull dir centenars: fase d’alerta–, sense arribar a l’atac, alternats amb dies, a l’atzar, amb atacs –ara sí: fase roja– d’uns quants segons, però aïllats, acompanyats la resta del dia de punxades –igualment moltes. I així fins que es va acabar i vaig tornar a una «certa normalitat» –això vol dir «només» mitja dotzena de punxades per dia, fase stand-by–, que va coincidir amb el penúltim canvi de medicació. Tot això ja ho he explicat.

L’últim desastre pròpiament dit –diversos atacs molt seguits en un sol dia: fase roja també pròpiament dita– havia estat els dies 20-21 agost 2010, fa més d'un any. I després hi va haver 23 dies seguits de pau, de latència. 23 dies és el meu rècord en l’actual període de NT que va començar el mes de setembre del 2009.

També d’això n’he parlat: els dies sencers de pau, siguin pocs o molts, els anomeno fase de latència.


El rècord de 23 dies de l'any passat és un rècord que potser ara podré batre, poques setmanes després de l’últim canvi de medicació: l’última punxada va ser el 14 agost 2011. Si arribo al 7 de setembre sense descàrregues, hauran estat 24 dies complets de latència. Són dies sense símptomes –només una cremor lleugera de tant en tant i picors, sobretot a la cella, que molesten però no fan mal–, com si el nervi hagués de descansar després de l’esforç. Ja ho explicaré.

Una cosa que també dol és que a tu t’estiguin torturant i que des de fora –ni els metges!– no ho vegin prou clar, no sàpiguen exactament en què consisteix això, confonguin les punxades amb els atacs i els desastres... Potser els noms no són adequats, però no he trobat enlloc noms científics per referir-se a totes aquestes varietats.


I mentrestant estàs sol, no pots cridar auxili, no et pots bellugar de cap manera, no pots explicar-ho més bé, no trobes res més que puguis fer a part d'esperar que els metges l'encertin amb l'últim còctel de medicaments. Ets un malalt invisible que només pot esperar que allò passi. Per això avui he intentat ser més gràfic.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada