dimarts, 19 de juliol del 2011

Danys col·laterals (2): neuràlgia del trigemin i depressió

Deia que no em fa por la mort. I en canvi sí que em fa por la vida, l’avenir, el que vindrà a partir d’ara, el que pot passar demà.

Ja us deveu haver adonat que la NT provoca desesperació, tristesa, impotència, buidor, menyspreu de la vida... fet i fet, depressió. Depressió exògena i, per tant, més suportable o endurable –com a depressió, no parlo ara mateix del conjunt NT + depressió– que l’endògena, la que no saps per què et ve. N’he patit de les dues i sé què dic. Ja veieu que em confesso del tot, que no em quedo (gairebé) res per a mi sol. Ho explico, com sempre, per si pot fer servei a algú altre.

Sigui com sigui, la neuràlgia del trigemin produeix depressió. Depressió de debò, incontrolable, de plorar sense saber per què també en moments en què no et fa mal el trigemin. O sigui, les reaccions que pots tenir en aquestes circumstàncies poden ser molt estranyes i et pot semblar que no fan per a tu, que sempre havies estat tan optimista –si és el cas.

Has de ser conscient d’això i saber que «no passa res» –intentar convèncer-te que «no passa res». Que això de la depressió és també el cos, com la neuràlgia, que a més dels dolors intensíssims també et juga altres males passades. El cos atrapa l’ànima en una dinàmica que no pots controlar de cap manera.

El meu consell és que no prenguis decisions de vida –tallar això, abandonar allò altre, deixar la parella, fugir...– en aquestes condicions, que les ajornis, que si cal t’enganyis amb un «necessito tenir el cap clar per decidir-ho, segur que demà estaré més bé». De fet no és enganyar-se, enganyar-te seria deixar-te portar per una circumstància que demà, en efecte –i qui diu demà diu la setmana que ve o el mes que ve–, pot ser diferent i que potser no té res a veure amb la gent ni amb el món que t’envolta, sinó només amb el teu cos. La depressió fa veure culpables pertot arreu, i probablement «ells» (o «elles», o «ell», o «ella») són innocents amb molt bona voluntat, tot i que puguin ser una mica inconscients, o bé els manqui empatia i no siguin capaços de ficar-se dins la teva pell. Tot això que et pot amoïnar de les circumstàncies que t’envolten i amb les quals fas la teva vida no ve d’un dia ni d’un mes resoldre-ho. I ara podries fer un disbarat.

En el que has de concentrar-te és a combatre les conseqüències purament físiques del teu mal –i si pot ser les causes–, en la mesura que puguis, que ja has vist que sovint es pot fer poc. Pots pal·liar el mal, el dolor. Centra’t en aquest punt i deixa’t ajudar. I no escoltis gaire els que et diguin que has de fer cau i net del que creguis que et destorba, perquè en aquests moments –vull dir, en els moments en què la malaltia es concentra a fer mal– no estàs en condicions de decidir què és el que realment et destorba.

Per intentar pal·liar un mica el dolor sobreafegit i sobretot per evitar prendre decisions irreversibles, sí que pots intentar pensar que fins i tot «els ganivets» –vull dir les circumstàncies que t'envolten i que ara, per la depressió, et semblen intolerables– et poden fer servei si s’utilitzen com cal. Ara només veus el tall del ganivet com et fereix –o et sembla que et fereix– quan tu ja tens prou ferides de debò: la neuràlgia. Però no llencis el ganivet –circumstàncies externes–, perquè segurament és un bon ganivet que et pot fer servei en altres moments.

Si el ganivet no és bo o s’ha rovellat o no està ben esmolat, ja ho decidiràs quan no hi hagi neuràlgia ni prenguis la medicació horrorosa que et donen, o sigui, quan tinguis el cap clar. Llavors prendràs les resolucions que siguin oportunes. Però no les prenguis ara. Ara concentra’t a aconseguir que el dolor marxi. Oblida’t del «ganivet», encara que et sembli, ara, que no t'estima, que no se'n fa càrrec, que no et fa servei. Vols exigir a la gent que t'envolta –«ells», «elles», «ell», «ella»– que siguin més savis que els metges?*

Oi que no és «el ganivet» el que et va produir la neuràlgia del trigemin?

I ja no sé quin altre ensenyament es pot treure del ganivet. Que potser en realitat no és ni tan sols un ganivet, sinó un obrecartes, un full de paper amb el qual t'has fet un tall superficial o una plata d’acer inoxidable –que segons com l’agafis també t’hi pots fer un tall– que en realitat conté una bona dotzena de canelons que han enfornat per a tu.

Veus aquestes coses innocents com ganivets que fereixen i el que passa en realitat és que serveixen per a altres coses. Però tu no ho saps veure perquè no t’hi veus.

* * *

* Per al que has d'estar previngut és per al fet que els metges, en general, no tenen ni idea del dolor que pot provocar una neuràlgia del trigemin. Fa uns dies Luis Aliaga, creador de la Clínica del Dolor de l’Hospital de Sant Pau, resumia força bé aquest assumpte... des del punt de vista dels metges, de la visió que tenen la immensa majoria dels metges sobre el tema del dolor objectiu (que sembla que no hi creguin): «Hi ha una relació ben íntima entre la depressió i el dolor.» Fins aquí d’acord. «Els estudis» –ara comencen les teories: els estudis– assenyalen que els mecanismes dels neurotransmissors associats al dolor i a la depressió estan íntimament relacionats. El dolor és un procés perceptiu la importància del qual a la vida personal depèn de factors com els estats d’ànim, l’ambient, el suport social i els recursos econòmics. Si només tractem el dolor amb analgèsics i antiinflamatoris, ens descuidem del patiment. I el patiment incideix molt en el dolor. Abans es deia que tot era al cos i d’altres asseguraven que tot era al cap. Ara sabem que es produeix una interacció d’una cosa amb l’altra.» (citació del reportatge de Jordi Jarque publicat al suplement La Vanguardia ES, 16 juliol 2011).

He subratllat la frase que m’ha agradat menys i que, com deveu haver vist, és la clau de volta de tot plegat. Perquè això que diu el doctor Aliaga pot ser veritat segons quin tipus de dolor tinguis. Ara, la seva visió de la jugada és que si et fa mal «alguna cosa» és, en part, a causa teva o del teu entorn o del teu caràcter. I això és el que et trobes quan et tracten la NT: «Ara farem això, ara provarem allò altre; bé, ha de tenir paciència, això al final es cura, eh?; com han anat les coses des de l'última visita?; com, té ganes de suïcidar-se?, haurà d'anar al psiquiatre», etc. I, si no insisteixes molt i no remous cel i terra, no et donen el que necessites realment per treure't de seguida aquell dolor horrorós quan ve... dolor que segurament t'ha impedit anar al metge abans perquè no et podies ni bellugar, ni cridar, ni fer res. «Ah, això deu ser que estava deprimit, per això no venia abans», diuen (o notes que ho pensen). N'hi ha per escanyar-los.

Aquest metge que he citat, i tants altres (tots?), no saben el que és una neuràlgia com la del trigemin, amb dolor de veritat. Sembla com si no tinguessin en compte, per exemple, que hi ha dolors «que no es veuen» però que poden ser més forts, encara que «no es vegin», que el mal objectiu que suposo que produeix al 99% de la gent el fet que li arrenquin un dit o un braç o una orella o un testicle. Com si una neuràlgia «invisible» no pogués ser igual de dolorosa, o més, o molt més, que aquests casos més espectaculars que acabo d'esmentar, davant els quals, abans de posar-se a fer teories sobre «la percepció del dolor», qualsevol metge actuaria primer de tot donant-te morfina o almenys un opiaci perquè no patissis aquell dolor brutal. Veuen sang i llavors sí que pensen que deu fer molt de mal. Però, si no hi ha sangada, «haurem de tractar-ho des d'un punt de vista multidisciplinar». Això és el que et trobes.

Naturalment que el dolor extrem s’associa a la depressió, però no perquè la depressió faci més intolerable el dolor, sinó perquè el mal, quan és un gran mal, produeix depressió al 99% de la gent, tingui el caràcter que tingui aquella persona en la seva vida ordinària (deixo un 1% perquè sempre hi haurà algú que dirà: «Doncs en el cas tal no va ser així, li van tallar una cama i ell vinga a riure»). I encara més depressió si veus que els metges no es fan càrrec del que et passa, com si tu i el teu autoconvenciment fóssiu «una part important de la teva curació».

2 comentaris:

  1. Veig que la cosa continua igual... Van operar mon pare el 30 de juliol a l'Hospital General de València i, mirant els resultats, li ho podrien haver fet abans! Li van cremar el nervi amb làser i des del primer moment, estava bastant bé, va sopar i tot aquella nit! Ara que ja ha passat un mes diu que encara es nota la barra com desencaixada, que té la galta una mica adormida i que ha perdut una mica de força a l'hora de tallar els aliments. Tot plegat, mil vegades millor que la neuràlgia. Per si et pot servir d'ajuda.

    ResponElimina