dimarts, 7 de setembre de 2010

Episodis i propostes de solució

«Una lesió profunda dels nervis fa circular el dolor 
tot al llarg dels rams invisibles, 
i no el deixa esclatar 
fins arribar a un punt tan allunyat de la ferida 
que el metge equivoca el diagnòstic.» 
(Georges Bernanos, Nouvelle histoire de Mouchette, 1938; 
citació extreta de la traducció de Carlota Vicens,  
L’altra història de Mouchette, ed. Moll, Mallorca, 1996)

Per segona vegada en els darrers anys el que jo l’anomeno «la bèstia» se m’ha tornat a manifestar, i aquest cop amb forces renovades. La primera vegada va ser de l’abril del 2007 al gener del 2008, que es va acabar després de tres mesos de prendre carbamazepina –de l'octubre del 2007 al gener del 2008. (Ara penso, però, que la carbamazepina potser va donar resultat perquè aquell primer episodi ja s’estava esgotant tot sol; és a dir, que quan vaig aconseguir que algú em receptés la carbamazepina la neuràlgia ja anava de baixada per ella sola.)

El segon episodi, molt més fort, ha anat del setembre del 2009 a l’agost del 2010. (Quan començo a escriure aquest bloc, al començament de setembre 2010, és perquè penso que el segon episodi s’ha acabat.) (Afegitó del 15 setembre 2010: no ha estat així, malauradament. La NT ha tornat.)

Quan em va fer l’historial clínic per mirar de trobar antecedents que li donessin pistes, un metge em va demanar, per fer-me riure, si tenia certificat de garantia, per reclamar, perquè em veia amb molts problemes. Li vaig dir també de broma que no, que els pares eren tots dos morts i ja no els podia demanar responsabilitats. Dubto, a més a més, que els pares tinguin la culpa del fet que el trigemin decideixi últimament de tant en tant fer-me la vida impossible.

Cap a mitjan gener del 2010, quatre mesos després d’haver-se encetat el segon episodi de NT, crec que vaig començar a entendre’l, a comprendre què hi fa la medicina, què hi fan els fàrmacs. També l’acupuntura, que de vegades pot ser contraproduent. No he anat més enllà, perquè en aquest més enllà (termocoagulació, neurocirurgia tradicional) no només no et garanteixen que no es repetirà, que la bèstia no es tornarà a desvetllar, sinó que ni tan sols et garanteixen amb prou seguretat el resultat de l’operació mateixa. Ningú, enlloc, no m’ha dit: vine cap aquí que t’ho arreglo.

La il·lustració és de www.3clics.cat

Els cirurgians, com dic, et maten el cap de nervi que pot haver causat la darrera crisi, o almenys te l’estoven –disculpes a qui sigui per les imprecisions d’un ignorant en matèries mèdiques–, però quan són les tres branques del nervi que fan el burro (front, zona ocular, nas+boca) sembla que no tenen gens clar per on han de començar, i quan te’n parlen insisteixen a saber «on et fa més mal», per començar per allà. O sigui, eliminar-ho per etapes, com si les puntes del nervi fossin les culpables, una per una, del que sens dubte ve del gangli, del pont o de la tija dels quals ixen les tres branques. Jo, doncs, m’he resistit a utilitzar aquesta via invasiva perquè, amb l’assessorament d’altra gent que també en sap, no veig gens clar que sigui una via adequada en el cas de tenir les tres branques afectades. O sigui, hi ha metges que t’aconsellen la intervenció i n’hi ha que te la desaconsellen. A més, jo mateix he vist uns quants rostres desgraciats després d’una operació de trigemin. I unes quantes persones operades que al cap de poc de l’operació tornen a tenir problemes. (També he conegut gent que m’ha dit que l’operació li havia anat de primera, però d’aquests tots eren recents. O sigui, no he conegut ningú, de moment –segur que n’hi ha–, que m’hagi dit que el van intervenir fa cinc anys, deu anys, i que des de llavors està perfectament bé.)

I hi ha una cosa també que tinc clara de fa molt de temps: no faré de conillet d’índies. Potser m’ho pensaria, en bé de la humanitat, si un/a metge em digués amb claredat que necessita un conillet d’índies per avançar en la investigació; que reconegués, per tant, que en aquest assumpte estan a les beceroles. Però tampoc he trobat cap metge que em digués això. Els i les metges no solen dir aquestes coses, els sembla que es posarien en evidència. No saben que els pacients ens adonem perfectament del que saben i del que no saben. En aquest tema de la NT, un pacient al cap d’un temps n’acaba sabent més, molt més, del seu nervi trigemin que tots els metges que l’han visitat, que potser han estat més d’una dotzena.

La termocoagulació sembla que pot anar bé per als tics de les puntes del nervi, si no han funcionat les medicacions prèvies, però em va semblar, quan m’ho explicaven, que era un mètode, en la seva especialitat, semblant al de l’acupuntura, de la qual parlaré una altra estona: anar tocant el sistema nerviós –en aquest cas, escalfar-lo– per veure si l’encertem. Són tècniques que no destrueixen teixits, sinó que canvien o poden canviar el seu comportament biològic. Però jo no ho provaria si no fos en el cas d’una crisi prolongada de molts dies, de setmanes seguides, que no fos possible eradicar o controlar de cap manera el comportament del nervi. Llavors sí que diria «ja que la casa es crema, aprofitem-ne l’escalfor», i mai més ben dit. Com que les meves fases roges no han passat de tres dies seguits –i les últimes, des de l'abril 2010, les he pogut combatre si fa no fa eficaçment, o almenys mantenir-les amb els calmants adequats dins uns termes suportables–, no he trobat necessari anar més enllà per aquesta línia de la intervenció directa.

Com dic, a més, l’operació no dóna cap garantia que un altre cap de nervi no es desvetlli més endavant.

No vull dir que tothom ho hagi de veure com jo. Especialment si la NT només t’afecta una branca del nervi, posem per cas la de dalt de tot, la del front, no remet amb la medicació i provoca crisis prolongades, potser sí que recomanaria la termocoagulació o el que fos. Encara més, en començar el segon episodi d’ara fa un any, si m’haguessin parlat de seguida de la termocoagulació –una tècnica mínimament invasiva*–, segurament l’hauria acceptada. Perquè quan va començar de nou, i amb tanta força, aquell mal horrorós que jo em pensava que ja no tornaria mai, la sorpresa i el pànic em van desconcertar tant que hauria provat qualsevol solució.

*«Mínimament invasiva» comparada amb els paràmetres de les altres operacions de trigemin. Però estem parlant de pràctiques molt bèsties i, en general, fetes (literalment) a les palpentes. La descripció nua de la intervenció ja fa posar els pèls de punta:
«Rizotomia percutània (termocoagulació). Es fa amb anestèsia local i amb sedació. S’inserix una agulla en un punt entre 2,5 i 3 cm lateral a la comissura bucal. Palpant la mucosa bucal amb un dit dins de la boca, per a evitar penetrar la mucosa, es dirigix l’agulla, amb control radiològic, cap al forat oval de la base del crani. Un colp que es penetra la cavitat esmentada, es retira l’estilet, amb la qual cosa sol eixir líquid cefaloraquidi. Tot seguit s’introduïx l’elèctrode per l’agulla. Llavors cal despertar el pacient de la sedació i es procedix a l’estimulació fins a aconseguir reproduir la distribució del dolor en la cara. Llavors se seda de nou el pacient per a realitzar diverses vegades una coagulació parcial del gangli trigeminal amb temperatura a 65-75 ºC.»

(Dr. J. Sales Llopis, Alacant, Xarxa Mèdica Virtual; la negreta és meua).
Deunidó, no?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada