dimecres, 15 de setembre de 2010

Consideracions de Siri Hustvedt

Copio un fragment d’una entrevista que feien l’altre dia a una escriptora coneguda:

«Quan era petita i una companya de l’escola li va assegurar que mai no havia tingut mal de cap, Siri Hustvedt, que creia que les migranyes que sempre havia patit eren compartides per la resta de la humanitat, va quedar de pedra. Propietària d’un sistema nerviós enemic, que a més de constants cefalàlgies li ha provocat algun atac seriós, ha estat sotmesa a una forta medicació i a sessions de psicoteràpia. L’escriptora [americana] d’origen noruec s’ha interessat tota la vida per la neurologia i la psiquiatria, tot i que ha filtrat aquests temes només de manera tangencial en els seus llibres. Fins a la publicació de La dona tremolosa o la història dels meus nervis, on, com el títol anuncia, parteix dels seus propis patiments psicosomàtics per repassar l’evolució històrica d’aquestes àrees científiques, demanar-se per les relacions ment-cos, qüestionar els mètodes de diagnosi i [...] reflexionar sobre com el pacient queda afectat per la interpretació que fa la societat dels seus mals. [...] Siri Hustvedt, nascuda a Northfield, Minnesota, el 19 de febrer del 1955, és casada [amb el també escriptor Paul Auster] des del 1981.

–Què pensava de menuda sobre aquelles punxades terribles al cap?
–D’una banda, no ho dramatitzava, ja que m’imaginava que formaven part de la vida de tothom. De l’altra, no les compartia amb la resta, intuïa que era un afer molt privat i intern que havia de guardar-me per a mi. També recordo que, atès que acompanyava els pares a missa a Minnesota, les connectava d’alguna manera amb experiències religioses. Pobreta (rialles). [...]

–Què és el més sorprenent que ha après sobre el dolor? Vostè ha passat una bona part de la vida experimentant-lo i alhora estudiant-lo.
–Potser el més interessant sobre el dolor és que no és una sensació física crua, sinó que a més d’estar determinat per factors culturals no pot deslligar-se de la percepció d’un mateix. Un soldat amb una ferida terrible pot carregar un company damunt les espatlles sense immutar-se,* i la meditació [sic segons el text publicat; potser és una errada de comprensió o de picatge i ella va dir «medication» i no «meditation»?] pot ajudar a tothom a reduir-ne l’impacte. Així mateix, em fascina la paradoxa que acceptar que un dolor crònic és per a tota la vida és un alleujament immens.

–És molt crítica amb la visió ment/cos que domina en la majoria dels àmbits científics.
–És un error comú establir divisions entre el fet fisiològic i el psicològic, aixecar murs entre l’interior i l’exterior, quan la veritat és que el cervell no deixa de canviar com a resposta a l’ambient que l’envolta.** Altres disciplines posen molt d’èmfasi en la selecció natural i la predestinació genètica, i n’hi ha que neguen que existeixi una realitat orgànica. Somio amb la utopia d’un gran diàleg multidisciplinar en què la ment, el cos, la cultura, el llenguatge... interactuïn al mateix nivell.

–Quina situació és capaç d’allunyar de vostè el fantasma de tot dolor?
–La ressonància emocional, la calma i la transcendència que em proveeix contemplar un quadre de Vermeer.»***

(Introducció i entrevista [ací resumida] d'Antonio Lozano, La Vanguardia, 5 setembre 2010)
* Els que hem patit la neuràlgia del trigemin pensem que aquesta malaltia és diferent de les altres i absolutament incapacitant en les fases agudes. Més incapacitant, crec, que el fet que t’hagin tallat un braç, que t’hagin obert la panxa o que la cama et pengi d’un fil. El sistema nerviós té mitjans per fer en pocs minuts que aquestes ferides terribles quedin d’alguna manera aïllades sensorialment de la resta del sistema. En canvi, en la neuràlgia del trigemin és justament el post de comandament del dolor el que funciona malament i et fa parar boig. La qual cosa no vol dir que qui pateix NT no pugui aconseguir que el mal terrible marxi, almenys de manera provisional, provocant-se ell mateix una nova ferida en una altra part del cos, de manera que el sistema nerviós reaccioni davant el nou estímul i deixi d’activar el nervi trigemin. Per això deia que era important no tenir a mà instruments perillosos –tallants, punxeguts, etcètera– quan esclata una fase roja de NT. I és per aquest mateix motiu que un nombre important dels afectats per NT se suïciden: tant pot ser un mètode de fugida en què l’afectat és conscient que no hi ha retorn però no se sent capaç d’enfrontar-se a la bèstia ni un minut més, com la cerca d’un mètode automàtic de dis-tracció del dolor insuportable, sense pensar que les conseqüències d’aquella acció són irrevocables. Aquesta anotació no vol ser un desmentiment del que diu Hustvedt, sinó només una precisió. No defenso de manera taxativa que en una guerra o en una situació tràgica els malalts de NT no podrien superar el seu mal i dedicar-se, com diu Hustvedt, a «carregar un company damunt les espatlles sense immutar-se». Però en tinc dubtes seriosos. Penso que més aviat s’alçaran de la trinxera, si poden, a veure si els toca una bala perduda, o que se la dispararan ells mateixos, tenint com tenen els estris de matar tan a l’abast.

** Suposo que el que Hustvedt vol dir en aquest cas no és tant que el cos respongui amb queixes als mals de l’ànima –cosa que ja és un lloc comú i no seria gaire original–, sinó que l’ànima –el cervell, la ment– és capaç d’adaptar-se mínimament a les males jugades que li pot fer el cos. Hi ha molta literatura mèdica i molts metges que fan sentir culpable el pacient dels seus mals, «perquè no et cuides», i no tenen prou en compte que hi pot haver i hi ha mals d’origen o mals sobrevinguts que aquells pacients pateixen facin el que facin o hagin fet el que hagin fet. És per això que valoro molt aquesta altra afirmació de Hustvedt: «Em fascina la paradoxa que acceptar que un dolor crònic és per a tota la vida és un alleujament immens.» Ja entenc que la immensa majoria dels metges es resistiran a dir als seus pacients que allò seu no té remei i que només queda la cura pal·liativa, però hi ha malalts que necessiten que els ho diguin, per alleujar almenys una mica la seva angoixa, la seva recerca anguniosa d’unes solucions que probablement no existeixen.

*** Entenc que Hustvedt no parla aquí de treure el mal mirant quadres, sinó de distreure’s –el mal continua– mirant quadres. En la fase roja de la NT, en els moments de dolor efectiu, no és possible mirar quadres. Sí que és possible fer-ho en els moments de pausa, dins la fase roja. De fet jo he mirat moltes estones llibres d’art quan no podia ni llegir, ni fer mots encreuats, ni mirar la TV...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada