divendres, 25 de gener del 2013

Ara l’ADO


El dia 2 gener 2013, que continua la crisi dels dies anteriors –dolors molt continuats i de tant en tant descàrregues fortes, de les de debò–, vaig a la metge de capçalera. Acordem apujar l’oxcarbazepina fins a 1.500 mg/dia –ara en prenia 900, més els 400 de lamotrigina– i em fa una recepta de dexketoprofèn per anar-lo prenent sempre que em faci falta. Li suggereixo el tema sumatriptan i, com el capellà del sermó,* no s’hi mostra partidària.

*(Fa mil anys alguns pares, per assegurar que els fills ja adolescents havien anat a missa, els preguntaven de què anava l’evangeli o què havia dit el mossèn al sermó. Diu que una vegada el noi va contestar: «–Ha parlat del pecat. –I què ha dit? –No n’era partidari.» Doncs això. Encara gràcies que de tant en tant hi ha moments de pau i llavors miro de contrarestar el mal rotllo provant de recordar acudits com aquest, de l’Eugenio o del Capri, i assajant –si puc, esclar, no sempre puc fer res– altres estratègies del tipus escriure bestieses o reflexions com aquestes o, també, llegir fets tràgics. Sí. Les guerres i les altres tragèdies humanes ajuden de vegades a relativitzar els mals propis, o a no pensar-hi una estona quan hi estàs capficat. Per això últimament m’he aficionat tant a estudiar l’època dels nazis, que suposo que és el període més galdós de la història humana, si més no de l’edat contemporània.)

Tampoc veu clares la metge altres opcions que li plantejo, però diu que si la setmana que ve la cosa continua igual en tornarem a parlar i, si molt convé, es posarà en contacte amb el neuròleg a veure el què.

Mentre espero aquesta nova visita em refredo o agafo una grip o no sé què amb congestió i febre i mal de cap i de panxa i vòmits i tot. I com que tot el que té a veure amb conductes respiratoris, encara que sigui una niciesa, ho porto especialment malament, acumulo més mal rotllo a la motxilla. Com t’ho fas, per eixugar-te el nas? En fi, això dura tres o quatre dies.

I no s’acaba la tranquil·litat. Primer, perquè aquests dies continuen les punxadetes i les punxades: aïllades i sovint fluixes, però emprenyadores; i, de tant en tant, molt doloroses i amb reverberació. Encara sort, no n’hi ha d’aquelles duradores, de més d’un segon. De moment es queden aquí, en dècimes –que ja deunidó.

I segon perquè encara hi ha més sorpreses: el dia 8 de gener 2013 comença a fer-me mal, a batzegades sordes, alguna cosa que hi ha per darrere de l’orella dreta. Sembla un nervi, també, com si fos un reflex de l’altre –no sé si això pot ser. Ja m’havia passat altres vegades aïlladament, però ara és molt més insistent. Ni de lluny com el trigemin, això segur, però és una cosa que aquests primers dies –8, 9, 10– es repeteix cada 5-10 segons. Realment molest i progressivament més dolorós. No sé quin nervi o quina cosa hi passa, per darrere l’orella, per la part inferior de l’os temporal. Però per dins: no es nota cap pulsació al tacte, exactament igual que amb el trigemin. L’anomenarem, de moment, ADO (Allò de Darrere l’Orella). O sigui, ara tinc NT i ADO.

Afegitó posterior: la International Headache Society (ICH) defineix la migranya amb cinc criteris clínics. Un és que el dolor afecta només un costat del cap i que és un dolor pulsàtil (el malalt nota batecs al cap). Vés a saber, ja no vindria d’aquí.

Com que torno a tenir visita amb la metge de capçalera, li ho comento. Em toca pertot arreu –del cap– i no troba res. Deu ser una mala passada d’algun nervi nerviós, diu. Em dóna un parell de receptes més de dexketoprofèn, per al trigemin i per a això altre.

L’analgèsic funciona, prenent-ne dos-tres comprimits al dia. I funciona per a totes dues coses.

Encara sort, perquè a hores d’ara prenc una dotzena de pastilles diàries. Estic completament intoxicat i es nota molt: ho noto molt i ho noten molt.

La lamotrigina continua provocant eritemes –ara més, per les dosis més altes. Cada dia m’hi haig de posar pomada: una combinació de furoat de mometasona i àcid salicílic. També és molest, més que res pel temps que hi has de dedicar i per l’estona de picors que passes de tant en tant.

Un amic meu, ja grandet, em deia fa cosa d’un parell d’anys que tots aquests problemes meus acabarien un dia per desembocar en alguna cosa seriosa que seria l’explicació de tot plegat. Alguna cosa indetectable que treballa d’amagat durant molt de temps, fins que es troba. M’ho deia perquè a ell li havia passat una cosa similar: dolors i mals i problemes diversos durant anys, fins que un dia li van trobar una mena de càncer estrany, del qual se’n va sortir, i després aŀleluia.

Tant de bo jo tingués un càncer o qualsevol altra cosa, el que voldria saber és què coi passa, amb perdó de l’expressió –la deia mon avi picapedrer, és un dels pocs records que en tinc i per tant hi ha excusa.

En fi, sigui el que sigui, tant de bo un dia ho trobem. Ja ho dic, sigui el que sigui. El cas és que ara com ara molts dies ja no em veig amb cor de continuar lluitant.

Com que de moment no tinc alternativa em plantejo reptes parcials: arribarem fins al migdia; ara, fins al vespre; ara, fins demà al matí. Etcètera.

El dia 20 baixa notablement la intensitat i la freqüència tant de la NT com de l’ADO –aquest ja havia gairebé desaparegut la vígília, dia 19: total, dotze dies d’ADO– i espaio els analgèsics, un al dia, i l’endemà, 21, cap. Continuen les punxades, però només a l’hora dels àpats i en algun altre moment escadusser del dia. Sembla una nova batalla guanyada. Quan vindrà la pròxima?

Doncs ve de seguida, el dia 24 ja hi tornem a ser: descàrregues molt freqüents. Torno a apujar els analgèsics però l’efecte dura molt poc, gairebé no hi ha pauses. Amb qualsevol moviment de la boca o del nas –fins i tot fer un simple muntanya amunt, sense tocar-me– provoca la punxada. I moltes amb reverberació. I fortetes, algunes molt fortes, de les que paralitzen.

Només és NT, però, encara sort; no hi ha ADO. Sembla que l’ADO va ser cosa d’uns dies i prou. Potser no tornarà. Toquem ferro. De moment no hi ha hagut necessitat de posar-li nom científic, ha durat només uns dies. És un nervi, això segur, però vés a saber quin nervi, per què s’ha alterat i quina relació té amb l’altre, en el cas que en tingui cap. Si torna ja ho investigarem.

I sabeu una cosa fotuda de tot plegat? És que són mals invisibles, només els pots explicar, no hi ha símptomes externs. S’han de refiar de tu. I això, us ho asseguro, és força humiliant. És un altre motiu per escriure aquest bloc: que si mai algú s’hi troba, que sàpiga que algú altre hi ha passat –hi passa– i se senti comprès; i si mai algú té al costat un malalt de NT, que sàpiga també el pa que s’hi dóna, que se’n pugui fer una idea, que ja entenc que no és fàcil quan no es veu sang ni erupcions ni sucs de colors estranys ni bultos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada