divendres, 10 de febrer del 2017

Danys col·laterals: NT i aŀlucinacions

Tant les neuràlgies –el dolor fort– com la medicació que prens per combatre-les poden provocar aŀlucinacions. Jo en tinc identificada clarament una, però fins temps després de patir-la no hi vaig caure, quan em va parlar de la qüestió una persona que llegia un llibre sobre les aŀlucinacions i n’estava impressionat.


Va ser un dia davant el mirall, no sé si raspallant-me les dents o fent alguna altra cosa similar. De sobte, vaig tenir com una certesa física que hi havia algú darrere meu, o fins i tot damunt meu o dins meu, com una estranya possessió, una presència maligna molt pròxima, a tocar meu. Terrible, us ho asseguro. I em vaig sentir empès a no aixecar el cap, no em vaig atrevir a mirar-me al mirall, de por tremenda, amb un cangueli absolut i invencible. Vaig aclucar els ulls i els vaig tornar a obrir sense mirar el mirall ni de cua d’ull; ho vaig fer així –tancar els ulls i tornar a obrir-los– unes quantes vegades. La sensació de perill imminent continuava. Vaig sortir del lavabo amb el cap acotat, sense mirar. Un cop fora, vaig aixecar el cap i, des de la porta, vaig mirar a dins. Naturalment, no hi havia ningú. De seguida em va passar aquella sensació. No ha tornat més.

Va transcórrer el temps, no hi vaig rumiar gens –potser pensant que si hi donava voltes podria suggestionar-me i provocar-me una altra experiència similar– i me’n vaig oblidar. Quan em van parlar del llibre de les aŀlucinacions, vaig recordar-ho. Sí, sens dubte era una aŀlucinació, complia totes les condicions. I hi havia dos possibles desencadenants, dos factors de risc: la NT per ella mateixa i la medicació contra la NT possiblement aŀlucinògena, tal com informen uns quants dels prospectes.

Us asseguro que la por que vaig experimentar aquell dia, que segurament no he sabut descriure prou bé, va ser de les més grosses que he passat en ma vida. Sens dubte la més forta si descomptem les que eren produïdes per causes reals, com ha estat en tots els altres casos en què he passat por.

Altres vegades hi ha hagut experiències que potser s’hi podrien assemblar, però ni de lluny van ser com la que explico aquí, d’aquesta n’estic ben segur.

Françoise Bouchard, escriptora especialista en biografies de sants, pensa que quan els seus personatges afirmen haver «vist» Jesús, la Mare de Déu o algun sant, aquestes aparicions es poden classificar en dues menes: «En la visió imaginativa –explica– es veu una imatge interior; en la visió inteŀlectual, es té la certesa d’una presència, però sense imatge.» La meva aŀlucinació, doncs, devia ser de tipus inteŀlectual, segons aquesta classificació, perquè tal com he dit de fet no vaig veure res.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada