diumenge, 11 de desembre de 2016

Danys coŀlaterals: NT i sexualitat


Més que danys coŀlaterals, aquí potser aniria més bé dir-ne efectes coŀlaterals de les diverses medicacions, però ja que tenim la sèrie oberta doncs ho posem aquí.

Feu-ne un cas relatiu, perquè de tot això no en sé gaire i improviso. Ho explico tal com ho veig i també sobretot com ho he sentit explicar a altres pacients i especialistes amb qui he mantingut contactes durant tot aquest temps. Aquí hi ha més aportacions externes que en altres capítols, experiències que he anat recollint d’aquí i d’allà. Potser no ho explicaré prou bé.

Sensibilitat general
- Pot ser que siguis un devessall de sentiments contradictoris, de canvis d’humor, d’emprenyaments absurds, d’eufòries aïllades –aquestes són poques i més aviat modestes–... Emotivitat molt accentuada. Et pots posar a plorar per la cosa més petita, o a mig plorar per no res, allò que et vénen ganes i no acaba de sortir, però no saps per què estàs a punt de plor. Com és natural, això pot ser un efecte més de les depressions de què ja vaig parlar aquí i aquí.

- Desinhibició. Has de vigilar la relació amb gent que coneixes de prop i (re)trobar el punt just de confiança i de correcció, que no sembli, per exemple, que els menysprees o que els vols mal, o bé que els vas al darrere o els tires la canya a veure si tal. En aquest segon cas són simples exacerbacions d’unes ganes de jugar inconscients, sense cap segona intenció, i induïdes sens dubte per la pastillamenta que portes al damunt. (Ja sé que hi ha gent que potser no troba importants aquests temes i que fins i tot els pot trobar interessants i/o aprofitables, però sóc jo qui escriu aquí i a mi no m’agraden.)

- Limitació de la capacitat oral afectiva.

- Les conseqüències d’aquests canvis de la sensibilitat habitual es poden potenciar pel fet que tens sovint el cap impedit –la ment, la capacitat de raonar amb normalitat– i, per tant, ets incapaç de controlar-ho.

- Tot o gairebé tot el que dic aquí ho atribueixo ara a la medicació contra la NT, però també podria estar relacionat directament, com deia abans, amb la impotència vital i la depressió variable –va i ve, més intensa o menys– que sol haver-hi en els moments més difícils de la NT. En altres capítols n’he parlat.

Sexualitat
- Encara que fossis només una persona que vivia la sexualitat d’una manera normal –no tenies obsessions sexuals ni pretenies fer rècords de daixonses– també ho notaràs: pensaràs sovint allò que cantava el malaguanyat Peter Seeger, de «where have all the flowers gone...». O sigui, inapetència, desinterès, inhibició del desig, absència de libido... Tot això és vist i sentit com una necessitat supèrflua, perquè ara es tracta de sobreviure.

- Les ejaculacions, si n’hi ha, s’esdevenen de manera completament inadvertida: expulses el líquid seminal juntament amb l’orina, és a dir, ejacules mentre fas pipí, i no hi ha cap abans ni cap després. En canvi, les ereccions, si n’hi ha, són sense ejaculació. En resum, ets impotent. El càstig que comporta aquesta neuràlgia –o els seus remeis farmacològics– per a qui té parella sexual no cal descriure’l gaire més.

- Si en el paràgraf anterior parlava dels efectes de la farmacologia, els que diré ara els aporta la mateixa neuràlgia: no hi pot haver abraçades, ni petons, ni carícies a la cara, pel perill que, amb el frec, s’activi alguna de les zones gallet repartides pel rostre. Ni, en general, tampoc podràs ser objecte de contactes que puguin comportar moviments compulsius o estremiments del cos. Segurament no hi ha desgana d’això en moments de relativa tranquiŀlitat –al contrari–, però com que has d’evitar els contactes facials i, per prudència, qualsevol altra activitat que impliqui un cert sacsejament –ni de la punta del peu!–, perquè pot desfermar una nova tongada d’ensurts nerviosos, te n’estàs. Tot plegat, ja us ho podeu imaginar, causa una grandíssima –aquí també, però ara en un altre sentit– impotència.


- La falta d’estímuls sexuals no s’acaba de compensar amb l’emotivitat, que sovint busca el contacte –altres contactes– i agraeix normalment que se li ofereixi escalfor física. I llavors gairebé només queden les mans com a mitjà de comunicació sensitiva. El contacte suau a través de les mans, durant aquests temps, és molts cops l’única font de transmissió d’afecte sensible –afecte que necessitem ordinàriament de manera peremptòria tots els humans. A l’Àfrica, en força països, tenen una cultura molt estesa de comunicació humana amb les mans, que als pacients de dolors neuropàtics els aniria molt bé conèixer i practicar (sense que ningú al seu voltant se n’escandalitzés).

I hi ha també algunes altres disfuncions psíquiques i físiques relacionades amb la sexualitat i la sensualitat que suposo que són més minoritàries i que si fa no fa tenen a veure amb les anteriors.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada