dimarts, 23 d’abril de 2013

Danys coŀlaterals (6): NT i restrenyiment (1)

(Agafeu-vos, perquè entrarem en terrenys desconeguts. Aquest capítol i sobretot el segon no són recomanables per a persones humanes de menys de 40 anys, o 35 si van acompanyades.)

Il·lustració de James Gillray, 1804
Per què insisteixo tant en la insuportabilitat dels efectes adversos (nàusees, vòmits, vertigen, etc.)? Ja ho vaig dir en un altre capítol. Perquè no pots tolerar ni mig gram de patiment més del que ja aguantes, en tens el sac ple, a punt de vessar –o potser ja vessa a doll. No pots dividir els objectius malignes contra els quals t’enfrontes, has de centrar-te en un sol adversari.

No pots ser Scaramouche –us en recordeu, els grans?– o qualsevol altre dels herois d’aquesta mena, aquell Stewart Granger que s’enfrontava a vuit o deu espadatxins i els anava pelant un darrere l’altre i encabat anava a buscar el cap de la colla dels dolents –Mel Ferrer– i, després de diverses escenes en què sembla inevitable que el superdolent mati Scaramouche, finalment el protagonista venç.


Ho sé, amb això de Scaramouche m’he posat més en evidència que mai pel que fa a la meva generació. Però l’escena la teniu en moltes altres peŀlícules: des de les d’Errol Flynn (els encara més grans) fins a les de Harrison Ford, Uma Thurman, Antonio Banderas, Keanu Reeves & Carrie-Anne Moss, Pat Morita..., i els més impresentables Bruce Lee, Steven Seagal i companyia.

Doncs no, no pots enfrontar-te a sis o vuit o més enemics alhora. Amb el més dolent dels dolents en tens prou i de sobres i necessites tota l’energia per lluitar-hi.

I el més dolent dels dolents es diu neuràlgia del trigèmin, the suicide disease.

Ara veureu que la història de Scaramouche o de qui sigui i la dels efectes secundaris de la NT, en aquest cas el restrenyiment, estan molt relacionades. Us ho explico amb una historieta una mica marró que vaig llegir una vegada en un còmic per a adults pròxims a la tercera edat, d’amagatotis perquè no em veiés ningú. Divideixo el conte en dues parts perquè és prou llarg i si no es faria massa carregós.

* * *

Hi havia una vegada un cavaller, un santjordi –avui és el seu sant– que des de feia temps esperava que li donessin morfina per combatre un mal molt dolorós que li havia infligit el drac o vés a saber quina altra bèstia que corria per aquell país.

I vet aquí que, quan li van portar finalment el beuratge màgic que esperava –20 febrer 2013–, es comença a solucionar si fa no fa el problema principal del nostre protagonista –mitiga força el seu mal– però causa un efecte coŀlateral del qual l’havien mig avisat però no del tot, o no donant-li la importància que podia tenir i que de fet ha tingut.

(Ara el narrador començarà a donar detalls escabrosos del problema del nostre heroi, de manera que aparteu les criatures. Ja procurarà salpebrar-los amb algun detall secundari que els assuagi o els posi vaselina –mai més ben dit, i disculpes anticipades–, però igualment la cosa no serà agradable.)

Perquè el 20 de febrer, que és quan el nostre santjordi comença amb el sulfat de morfina, li sembla recordar que ja feia almenys un dia i mig que no anava de ventre i ell és sempre bastant regular en les seves 36 hores entre un alliberament i el següent. Però aquells dos primers dies ni se n’ha adonat, sobretot perquè són dies que menja molt poc i perquè simplement la lluita contra la NT, com sempre, és l’únic problema seriós que té. Beu molt, això sí, i tota mena de líquids i sucs que no necessàriament són favorables a la laxació o al laxat –com se n’ha de dir sinó? Però se suposa que el fet d’acumular aquests dos dies agreuja el problema que ve amb la morfina, tot i que els primers dies següents és imperceptible –ja he dit que el cavaller està, com se sol dir, a pa i aigua, i més aviat poc pa.

Ara bé, a partir del cinquè dia la cosa el comença a preocupar seriosament, i a causar una molèstia notable, i el sisè dia, 24 de febrer, l’alarma de debò. A partir d’aquí deixa de menjar, només beu. El 25 –setè dia– decideix humiliar-se, baixar del cavall blanc i demanar hora al CAP, i el 26 –vuitè dia, que és quan li donen hora al CAP–, explica que, quan intenta fer alguna cosa per allà baix, amb tants esforços ha començat a rajar sang –poca– i res més. Li diuen que prengui laxant –ja en prenia–, que begui molta aigua –ja en bevia–, que mengi molta fibra –ja en menjava... fins que va deixar de menjar, dos dies abans– i, en fi, tot de coses que ja feia. Li canvien el laxant, li diuen que begui aigua mineral (?), li inculquen no sap què més que li sembla absurd o bé perquè ja ho feia o bé perquè és obvi.

És la primera vegada que li falla la metge de capçalera, s’ha tret del damunt el problema. (No passa res, eh?, la bona dona continua guanyant per 50 a 1.)

Allavorens, pel seu compte, el cavaller compra microenemes a la farmàcia i els fa servir un darrere l’altre, amb pauses i intents d’evacuació entre cada presa. Després –estem encara al dia 26, vuitè dia sense fer les seves feines– s’enxufa un casen de 250 ml al dallò. Re. Surten un parell de boletes dures, com si fossin pedres, amanides amb força sang.

Que ha estat imprudent? Sí, però ho ha estat després de fer tot el que se li ha acudit, diguem-ne, de protocols previs ortodoxos. El mateix 26 al vespre ja raja sang no sols cada cop que intenta anar de ventre sinó també en altres moments, i després a la nit. I la cosa fa mal de debò perquè darrere aquelles boletes que han eixit n’hi ha mooooltes més que no ixen i que pressionen. I a més, cada vegada que apreta se li activa el trigemin. O sigui, no pot apretar.

El 27 febrer 2013 ja no pot més i després del no-dinar es dóna, s’humilia del tot, es treu l’armadura de cavaller i decideix anar a urgències. (Abans hi haguessis anat, burro!)


Però al cavaller no li han obert pas les portes –potser perquè s’ha tret l’armadura–: l’han fet esperar quatre hores. Tampoc no l’ha molestat gaire, però, que anés d’aquesta manera perquè ja s’ho esperava. (Per això hi ha força gent que no va a urgències si no és que té un accident o un tràngol similar, perquè et fan gruar de valent la pretensió d’una atenció «urgent».) El cavaller suposa que els responsables d’urgències ja ho fan d’aquesta manera, de fer esperar, perquè no s’hi vagi si realment no cal.

Però tot i això ha sentit per allà un parell de converses divertides. Les infermeres o els auxiliars* preguntaven o comentaven a pacients i pacientes**: «què et passa avui?», o «ahir estaves més bé, no?», o «avui fas més bona cara».***

* «Les infermeres i els auxiliars», diu el cavaller, no és discriminació de gènere, això va així almenys en aquest hospital. El que és incorrecte, afegeix, és «els metges i les infermeres», perquè de metges n’hi ha tants que són dones com que són homes. I el nostre cavaller, ja que hi som, quan no està bé de salut, s’estima mil vegades més que el curin i el mimin les metges i les infermeres –i que el renyin si cal. Si això és discriminatori o masclista ja accepta la crítica: en aquest punt és discriminador i masclista. (Així eren els cavallers blancs i heroics de fa no sé quants segles.)

** No és broma, el cavaller ho ha sentit, «pacienta»: això és culpa de les presidentes, les regentes, les tinentes, les agentes –no sé si s’ha arribat ja a això– i companyia, l’error de considerar la terminació -nt com a masculina, en comtes de fer servir les paraules que hi acaben com a epicens.

*** Postiŀla el cavaller que segur que tothom ja deu conèixer aquella anècdota –potser el narrador l’ha explicada aquí mateix, en aquest blog de panfonteta– de l’home que va cada dia de cada dia a l’ambulatori ara amb una cosa ara amb l’altra, i ja el coneix tothom i tal, i de sobte deixa d’anar-hi durant una setmana. Passats els vuit dies, torna a aparèixer i li diuen a recepció: «–Com és que no has vingut aquests dies? –Oh, és que he estat malalt.»

Continua amb força més marro... & marró.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada