* (M’estimo més dir «la metge» mentre el diccionari inclogui com una de les accepcions de metgessa la de ‘muller del metge’. I a més estic convençut que en aquest cas mantenir metge per a les dones seria la via més adequada en la lluita contra el sexisme lingüístic, com també en el cas de jutge, ministre, alcalde, psiquiatre, arquitecte... perquè no hi ha cap motiu per considerar la -e com a marca de masculí.)
La metge, doncs, amb les visites al o a la psiquiatre, vol controlar els meus estats d’ànim, les idees d’autolesió. Hem parlat d’això perquè és consubstancial a la neuràlgia del trigemin i a la medicació que prens per combatre-la. Segons que sabré després, el control psiquiàtric vol assegurar també si tinc prou seny com per poder automedicar-me al meu albir, segons la necessitat que tingui de drogues analgèsiques.
Hi hauria anat més de gust si la metge m’hagués dit tot això. Però no m’ho diu, suposo, per evitar que davant el psiquiatre faci comèdia per convèncer-lo. Amb la qual cosa ara penso: si, en cas que t’avisin, pots enganyar el psiquiatre i ell no se n’adona, com s’ho fan els psiquiatres amb la gent que menteix de manera compulsiva? Els acorralen dialècticament fins que el pacient s’adona que el psiquiatre sap que menteix?
Jo haig de reconèixer que no em vaig sentir gens acorralat. És a dir, em va fer l’efecte que el psiquiatre es va refiar de mi des del primer moment que ens vam conèixer.
Un primer moment que va trigar a arribar, però, i no pas perquè em fes por anar a cal psiquiatre –ja hi havia anat altres vegades. Ara us ho explico, després de la il·lustració adequada.
És la imatge que té molta gent al cap quan els dius que vas al psiquiatre. De manera que ho dius a poques persones. Les imprescindibles.
És cap al 10 de gener del 2010, si fa no fa, el primer dia que vaig a cal psiquiatre al Centre de Salut Mental d’Adults (CSMA) de l’Hospital Clínic, carrer Rosselló 140, cantonada Muntaner. No m’atén el metge, tot i que m’havien trucat ells mateixos per dir-me dia i hora. L’excusa és kafkiana: no m’han pogut avisar que la visita es cancel·lava perquè no tenien el meu telèfon. Dic: «Però si em van trucar vostès per donar-me l’hora...» Resposta: «Sí, però des d’un altre departament, aquí no teníem la seva fitxa.» Em donen hora per a un altre dia.
No discuteixo. Però penso: «Si jo fos un possible suïcida, el resultat parcial seria: Suïcides 1 - CSMA 0.» (O a l’inrevés, perquè cal tenir en compte que en aquest esport no hi ha resultats parcials: un gol de l’equip Suïcides és com un gol d’or dels altres, per a tu s’acaba el partit.)
Aquest jove és Franz Kafka, suara esmentat. «La seva narrativa desassossegadora i simbòlica [...] ha fet que el terme 'kafkià' s'apliqui a situacions socials angoixants grotesques.»
El més divertit –ja m’ho prenc amb esportivitat– és que dos dies després de la visita frustrada em truquen del CSMA i em diuen que la visita de dos dies abans s’ha cancel·lat: «No el vam poder avisar abans, ho sentim.»
–I ara per què m’avisa, si la visita era despús-ahir?–, demano jo sense entendre res.
–Doncs per dir-li que la nova data és el dia tal.
La data és diferent de la que em van dir de paraula abans-d’ahir a la recepció del CSMA. «I doncs –penso–, Suïcides 2 - CSMA 0.»
Els demano que sisplau ho aclareixin amb recepció i que ja em telefonaran. L’endemà em tornen a trucar i em confirmen que de recepció els han dit que la visita serà, efectivament, el dia que m’havien dit quan hi vaig anar tres dies abans.
Hi torno el dia assenyalat. Deu ser cap al 20 de gener –no ho tinc apuntat. A recepció –gairebé ja m’ho esperava, per allò que rebaixes les perspectives després de dues frustracions– em diuen:
–Però com és això? No el van avisar que avui el doctor seria fora i que la visita es traslladava? –la bona dona remena papers.
Jo: «Suïcides 3 - CSMA 0.» –Només per dins. I per fora:
–Sí que em van avisar –faig veu de cansat, però de cansat pacífic; sort que passo uns dies bons, de només stand-by–, però en dir-me una data diferent que la que em van dir vostès, els vaig demanar que la contrastessin i em van tornar a trucar dient que el dia era avui, tal com em va dir vostè mateixa l’altre dia.
–Sí, però és que ja li dic que el metge avui no podia venir, no hi és.
I afegeix amb veu distreta, mentre va prenent notes:
–O sigui que diu que el van avisar, oi?
Veig que em tracten una mica com m’ha semblat que tracten allà a tothom. Abans d’accedir a la recepció cal fer cua, i he pogut detectar que parlen a la gent com si totes i tots fóssim border-line, o sigui, com si tothom fos, pel cap baix, fronterer, dit de manera més nostrada. És clar, sóc al Centre de Salut Mental d’Adults de l’Hospital Clínic de Barcelona. Entre poc i massa. Quina llàstima.
–Deixem-ho, escolti. Quin dia haig de venir?
–Li és urgent?
–Miri, no ho sé, a mi m’han dit que vingui, no sé si és urgent o no. Vostè dirà.
Llavors jo no sabia, hi torno, que d’aquelles visites depenia segurament que pogués accedir al que buscava des del primer dia que vaig anar al CAP: un remei immediat per combatre els atacs forts de la NT. (Un remei que jo cercava des del primer dia sense saber el que buscava; un remei del qual el neuròleg no m’havia parlat. Potser ho tenen prohibit, els privats, d’entrar en aquests verals? Els podrien acusar d’alguna cosa grossa si mai s’equivoquessin?)
Al final la bona dona em va dir un dia i una hora.
Així vaig començar a anar al psiquiatre. Hem tingut unes converses més aviat avorridotes. Després de la primera visita, jo no sabia per què hi havia de tornar i crec que ell tampoc ho sabia. Però em va insistir a concertar una altra visita –els protocols manen, suposo. Hi vaig anar tres o quatre vegades. L’últim dia li vaig dir:
–I si ho deixem córrer? Li prometo que si el necessito vindré corrents cap aquí.
I ell va dir:
–D’acord.
Devia ser cap al 25 de març del 2010 –tampoc no tinc apuntada la data.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada