dissabte, 27 de novembre de 2010

Danys col·laterals (1): afegits intolerables

Una altra cosa curiosa. Com que vaig estar refredat i amb mal de coll i tot això, a la farmàcia em van receptar Toseína –és codeïna, de fet– i aquesta medecina m’ha anat traient de mica en mica el mal de coll. Però el més espectacular és que aquest mateix medicament ha eliminat, cada dia des del primer que el vaig prendre, el dipòsit de moc matiner que fins ara, fes el que fes i prengués el que prengués, em durava fins a mig matí (perquè no podia mocar-me ni buidar el nas de cap manera, per la NT) i de vegades es reproduïa al llarg del dia. Quines coses.

Llàstima –o encara sort– que la codeïna causi addicció i que les addiccions em facin por, perquè si no tindria tots els números per passar a fer part del meu arsenal ordinari de medicaments mentre duri la NT. Diu el farmacèutic, però, que ja pensarà en alguna altra cosa que faci el mateix efecte que l’ebastina –antihistamínic– i que alhora m’arregli això del moc matiner, tan molest quan tens NT. Potser ho provarem amb un derivat de l’efedrina, la pseudoefedrina, que té efectes similars a la codeïna.

Sobre tot allò que pugui comentar aquí de refredats, com també de mals de panxa o d’esquena, de picades de mosquit, de disgustos i d’altres molèsties col·laterals o afegides –i que en general són qüestions del tot alienes a la principal, que és la neuràlgia del trigemin–, ja ho dec haver dit però convé repetir-ho: quan tens la NT i has aconseguit més o menys conviure-hi –sense conformar-t’hi: jo almenys de moment no m’hi conformo–, en aquestes circumstàncies qualsevol bestiesa que et sobrevingui se’t fa intolerable. Ja ho dic: un petit mal de queixal, una llagueta a la boca, una mica de doloret al ronyó perquè has dormit malament... Intolerable.

Suposo que el cos es pot arribar a acostumar a gairebé tot i a trobar un cert equilibri, però pot costar setmanes arribar a aquest punt d’equilibri. Aleshores el que et passa amb una minúcia d’aquestes que dic, sobreafegida a la NT, és que no tens prou dies ni prou energia per incorporar-la a un carro que ja arrossegues amb prou feines. Per això se’t fa intolerable i cal no descartar que sigui un factor desencadenant de decisions autolesives –ara parlo d’altres persones–, que potser de miracle no s’havien produït amb la NT i en canvi es produeixen aparentment per una fotesa.

I encara. He dit que la gent es pot acostumar a gairebé tot. Però hauria d’haver dit que això és potser cert per a una part de la gent. Perquè hi ha molts suïcidis –és un terme que els darrers mesos he hagut d’acostumar-me a veure escrit, malauradament, moltes vegades– per motius de salut. «Es llança daltabaix per un refredat», «Acoltella un company a causa de l’aire condicionat», «Se suïcida per les males notes», diuen els diaris. No, s’han tirat daltabaix o han apunyalat o s’han matat perquè han arribat a un punt en què no podien més... d’una cosa que ja suportaven amb penes i treballs. Suposo que deu ser així en la majoria dels casos.

Copio de no sé on (ho vaig agafar d’un diari o d’un llibre o d’un web o d’un bloc i, burro que sóc, no vaig apuntar la referència i ara no la trobo) els paràgrafs que segueixen. Sé, pel que diu al final, que deu ser una persona creient –religiosa, vull dir–, i per això suposo que haig de descartar Jaume Funes –que per l’estil era el nom que primer em venia al cap ara– com a autor. Però en qualsevol cas no és aquest el missatge principal del text reproduït. Em va agradar com ho explicava:

La gent que se suïcida “per sorpresa” no es lleva la vida perquè no els ha tocat la loteria, ni perquè han perdut la feina, ni perquè han suspès un examen, ni perquè els pares no els han donat la joguina que volien, ni perquè els fa mal la punta del dit petit del peu, com solen escriure amb titulars sensacionalistes, per atraure lectors, els diaris irresponsables –o “els diaris, irresponsables”, perquè ho fan gairebé tots quan publiquen notícies sobre tragèdies d’aquestes.

La gent que es lleva la vida ho fa perquè, potser sí, al final hi ha una cosa així, però abans hi havia almenys una raó, concretada de mil maneres, que ja havia fet pujar la pressió fins al límit que aquella persona podia aguantar. La gent que es lleva la vida per sorpresa ho fa, la immensa majoria, perquè està malalta.

“Déu colla però no ofega”, diuen. Penso que no va així. Jo estic convençut que no és Déu qui colla ni deixa de collar. Som en un món imperfecte. I al final de tot, quan haurà acabat la prova i ja ningú no ens veurà –els altres miraran o no les nostres restes i faran filosofies–, Déu estendrà la mà a tothom, creients i no creients, perquè ens hi agafem... si volem. Si no volem agafar-nos-hi, la prova haurà acabat, haurem desaparegut de la terra i potser no haurem posat fi a la nostra frustració d’aquest món tan imperfecte i desequilibrat.

Fins aquí la citació anònima. Si algú sap de qui és, ja m’ho dirà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada