Danys col·laterals: NT i covid

Parlo aquí de la covid (SARS-CoV-2) perquè, almenys en un aspecte important –mireu el final de l’article–, ha interactuat amb la NT. Més ben dit, amb la medicació de la NT. 

La meva covid comença –potser– dimecres 29 desembre 2021 amb una picadeta o mossegadeta que noto a la gola, senyal inequívoc de l’inici de la majoria de les meves grips. Aquell dia només va ser això –si és que era això. 

Dijous 30 em vaig començar a trobar malament de debò, de manera progressiva (bàsicament, mal de coll fort i nàusees), però vaig fer vida bastant normal. Això sí, en una de les sortides al carrer vaig comprar un parell de tests d'antígens, marca Boson (de Cinfa) –ho especifico perquè després t’ho pregunten com si fos la dada més important d’haver-se fet el test–, pensant que si sortia positiu a la primera, el segon test em serviria per al final del procés; i si sortia negatiu i continuaven els problemes, serviria per repetir-lo dos o tres dies després. Al migdia, aquell dijous, el test va sortir negatiu. 

Divendres 31 ja no em vaig poder aixecar del llit: mal de coll molt fort, tos productiva (amb mocs foscos), episodis de febre alta a la nit, ois forts, mareig, feblesa creixent, pèrdues d'equilibri, inapetència –i no menjo–... i algunes –tres– pèrdues de consciència* si m'incorporava, amb les consegüents caigudes i blaus per tot el cos, especialment els peus –una de les vegades sembla que vaig caure doblegant-me damunt meu mateix–, l’esquena, les costelles i la cara. Certament, algunes de les macadures van ser a conseqüència de les pèrdues d’equilibri, però les més greus a causa de les tres caigudes que no havia pogut prevenir de cap manera perquè ni sabia que queia. Començo a prendre paracetamol a dojo –pels cops, però també pel mal de coll. 

Dissabte 1, segon test: positiu. Els símptomes, iguals o pitjors. I tot i que ja anava amb molt de compte per no incorporar-me gaire, vaig caure inconscientment* una quarta vegada: aquesta vegada el cop fort va ser al cap, on em va sortir un bon nyanyo. A partir d’aquest moment, els moviments que faci els faré anant de quatre grapes. I encara així, em costa no caure de costat. No aconsegueixo menjar sinó una tassa de brou. El mal de coll és més fort que el de totes les angines que jo recordo de la meva vida. 

M’abandono a la caritat del proïsme, perquè no puc fer res. Aïllament total i avís, per mitjà d’altres persones, a tots els contactes des de dimecres 29. Són pocs contactes, no he estat amb gairebé ningú. 

Després he sabut que en aquells moments a casa van discutir si havien de trucar al 112 per si m’havien d’ingressar. Recordo vagament que m’ho van preguntar i que vaig dir de manera molt categòrica que ni parlar-ne.

Dimecres 5 gener 2022 és el primer dia que puc ser prou conscient per informar de tot això el CAP, a través de La Meva Salut. Símptomes més forts a la baixa. Cada paraula que escric, però, l’he d’escriure quatre o cinc vegades, perquè m’equivoco contínuament. Em tremolen els dits, em tremola tot. Els 220 espais que et deixen per comunicar-t’hi em costen més d’una hora, primer per escriure el que vull dir bàsicament; segon, per reduir-ho a 220 espais. 

Dijous 6, dia de Reis –i deixo constància que ahir al vespre no vaig poder assistir a la cavalcada de Reis d'Igualada–, hi ha una recaiguda. Gairebé tot el dia al llit. Mareig, nàusees, inapetència, feblesa, tos... 

Divendres 7, nova revifalla. Em dutxo! Assegut a la dutxa, amb molta cura. Passo la tarda sencera al sofà, mirant coses de l’ordinador –i marejant-me– i mirant la tele –i marejant-me. Primeres converses telefòniques. Em truquen del CAP. Sembla que els interessa més la marca de l’antigen amb què em vaig fer les proves que la medicació que prenc –primperan, paracetamol, toseína–, i em diuen que tingui paciència, que això és com un «trancasso» (sic). Li dic a la doctora, amb certa sorna: Doncs sort que estava vacunat. No fa gens de cas de la ironia. M’ha semblat que hi havia una desconnexió total entre La Meva Salut i el CAP. He arribat a la conclusió que al CAP els arriba, de La Meva Salut, l’alarma d’un positiu i ni una dada més. Doncs si que estem ben lluïts. 

Dissabte 8, tercer test per comprovar si se n’ha anat el virus, encara que me’n quedin seqüeles lleus: nàusees, fluixesa, inapetència –però menjo–. El senyal de l’antigen és molt feble, però el virus continua aquí, no puc sortir de l’habitació. 

Dilluns 10 gener 2022, el test dona negatiu. Continuo estant oiat, continuen les cagarines i el malestar general –i els resultats dels cops–, però suposo que haig de declarar la covid oficialment acabada. Ha durat dotze dies, sense comptar les seqüeles, que ja es veu que s’allargaran una mica més.

Això dels cops no ha estat cap bestiesa, i per demostrar-ho ara he fet un parell de fotos dels peus, en les quals encara es veu part del que va ser allò. Què us sembla el peu dret? L’esquerre només està afectat al taló, que no es veu, però el dret quatre dies abans semblava un bull, o un bisbe. El resultat posterior: em costa molt caminar! 

Gràcies a Déu, el trigemin no n’ha quedat afectat, almenys que se sàpiga. I dono gràcies a Déu perquè no seria el primer cas d’una covid que provoca o desperta NT, ni seria el primer cas d’una vacuna anticovid que provoca o desperta NT com a efecte secundari. En el meu cas, de moment n’he sortit incòlume pel que fa a aquest punt. 

13 gener 2022. Surto de casa per primera vegada aquest any.

*Aquestes pèrdues de consciència les atribueixo a la lacosamida, un dels medicaments que prenc –no he deixat de prendre’ls ni un dia!– per prevenir el retorn de la NT. Ja ho diu el mateix prospecte, que la lacosamida pot provocar no sols pèrdues d’equilibri, sinó també desmais. I, de fet, ja n’he experimentat alguna vegada, aquests anys. M’imagino que en condicions de feblesa més gran del compte, i gairebé sense menjar, és més fàcil que es produeixin aquests efectes col·laterals més cridaners. És veritat que allò que havia experimentat fins ara havien sigut esvaniments que es veien a venir, ni que fos amb pocs segons, i que en canvi aquests han estat sobtats, imprevistos. Bé, un desmai és un desmai, el prevegis o no. I aquest és el motiu, doncs, pel qual parlo de la covid aquí. Perquè hi pot haver relació amb la medicació.