dimarts, 23 d’agost de 2011

Danys col·laterals (3): neuràlgia del trigemin i rinitis (1)

Ja n’he parlat de passada, però ara focalitzaré l’atenció en aquest punt. La NT no ha causat la rinitis, però no estic segur que al darrere de la NT no hi hagi la rinitis. O, més ben dit, que al darrere de totes dues coses hi hagi un mateix agent, un nervi que s’ha ficat nerviós –mai més ben dit– o que tinc habitualment nerviós des de fa una colla d’anys. No sé quan va començar la rinitis, però jo diria que fa almenys vuit o deu anys. O més i tot.


Havia deixat de prendre la budesonida per a la rinitis el dia 15 juny 2011 –havia passat un mes des que vaig començar a aplicar-me-la– i la contenció de la mucositat es va allargar fins al diumenge 19, que el nas em començà a rajar de nou de manera contínua. Vaig haver de prendre de nou, al vespre, ebastina. I tres dies després (22) vaig prendre també una pastilla de Stop-Cold (pseudoefedrina), i amb aquestes dues úniques preses aguanto més o menys bé fins al dia 27, que torna a rajar el nas incontenible. Em pensava que sense la budesonida la NT aniria a menys.

Pròxima meta/experiment: aconseguir no prendre res per a la rinitis, no combatre-la amb medicaments, no eixugar-me el nas, no tocar-me’l peti qui peti, i a veure si la neuràlgia s’apaivaga sola no havent-hi estimulants propers de cap mena, ni físics ni mèdics.

Però veig molt difícil aconseguir això si el raig de moc és persistent. Potser ho hauria de fer quedant-me quiet i amb el cap tirat enrere. I quedar-me quiet, ara com ara, em fa pànic. Tinc com una mena de sensació de punt de no-retorn, quan penso en la possibilitat de «quedar-me quiet». Per quedar-me quiet, valgui la paradoxa, necessito estar més bé que com estic ara, per poder controlar fins quan haig d’estar quiet.

La meta de no prendre res per a la rinitis ha durat dos dies. Senzillament: si et bellugues, és impossible. A més la rinitis em provoca esternuts, encara que m’estigui quiet, i els esternuts descàrregues del trigemin. O sigui, una altra estratègia que no funciona. Intentaré prendre el mínim d’ebastina, de budesonida i de pseudoefedrina que pugui, però n’hauré de prendre.

L’1 de juliol torna a aparèixer amb força la rinitis i prenc ebastina, però abans que em faci efecte la irritació crònica del fons del nas ja ha desvetllat de nou la bèstia i torno a tenir un parell d’atacs. Dos i prou. I algunes punxades una mica seguides. Llavors l’ebastina ja m’eixuga per dins –perdoneu els detalls– i torno a una certa normalitat.

El dia 3 juliol 2011 sembla que vol tornar la rinitis, però l’aplaco sense medicines, només amb repòs i estirant el cap enrere gairebé un parell d’hores, fins que noto que el nas ha deixat de rajar. Però no crec que això sigui gaire sostenible. M’agradaria no haver de tornar de manera sistemàtica als antihistamínics, a l’ebastina, la pseudoefedrina i companyia, un cop comprovat que al cap del temps perden tota l’efectivitat i em quedo llavors sense armes per combatre les puntes.

De moment, però, he recomençat aquest 3 juliol 2011 –fa dos dies que no prenc res per a aquesta problemàtica concreta– la nova tècnica de no prendre res, i aguanto tot el dia. El dia 4 em llevo fatal (de la rinitis: mocs i inflor dels ulls), però després d’una estona de repòs sembla que la rinitis remet. Com he explicat, el sistema que faig servir és el mateix que quan et raja sang del nas: cap enrere i a esperar que cessi el doll, en aquest cas sense el perill que empassis més sang del compte i se’t faci malbé alguna cosa d’allà baix o que la mocorràgia –no cerqueu la paraula al diccionari, és de collita pròpia– esdevingui massa prolongada. Ara bé, a la tarda ja no puc més i haig de prendre ebastina (10 mg). Gràcies a això, suposo, el dia 5 em llevo bé. Però el 6 ja començo de nou a rajar i hauré de prendre novament l’ebastina. I suposo que així continuaré... mentre no aconsegueixi deslliurar-me dels aires condicionats que hi ha pertot, si és que és això el que m’afecta tant (aire condicionat, corrents d'aire i canvis de temperatura). Però de moment aguanto sense prendre’n el 6, el 7 i fins al 8, que abans de dinar haig de prendre una ebastina perquè ja comença la febrícula i el mal de cap, i el raig de moc és inestroncable. Deunidó, gairebé quatre dies, unes 90 hores sense prendre antihistamínics. Per a mi ha estat un rècord.

I així continuo: cada tres dies com a màxim –el dia 11 hi torno– haig de prendre’n, o bé quedar-me quiet, no fer res i a veure fins a on arriba la rinitis sense tractament. Que és el que provo de fer un altre cop, perquè tinc poca feina i m'hi puc dedicar –em puc dedicar a no fer res–, a partir de l’11. I funciona! Fins al 19 –una setmana sencera– no torno a prendre ebastina, i encara que hi ha hagut moments de crisi forta, amb febrícula que potser ja era febre i un malestar realment molest, si m’estirava o si m’asseia amb el cap ben tirat enrere, talment com si fos una hemorràgia de sang, al cap d’un temps –una hora, dues... segons la intensitat de l’atac de mocs o d’esternuts–, començava a minvar. I potser al cap de dues hores més tornava a estar operatiu per emprendre alguna activitat. I potser l’endemà estava al migdia fresc com una rosa –tot i que el raig de moc matiner i uns quants esternuts no me’ls pren ningú, però això ja em sembla més natural. El dia 19 ja no minvava de cap manera, fes el que fes. Potser podia haver aguantat un dia més, però ja es veia que cada hora que passava anava pitjor. A més, el raig continu i els esternuts cada cop més freqüents provocaven ja també de tant en tant, al fer muntanya amunt, descàrregues del trigemin. No juguem.

Pot ser que el fet d'haver aguantat set dies sense prendre res per a la rinitis tingui alguna cosa a veure amb l’augment al doble de l'oxcarbazepina, augment que comença a partir del 29-30 juny?

Sigui com sigui, ara em sembla gairebé segur que aquestes explosions de moquim, que sovint són sobtades i de vegades s’apaguen de seguida i de vegades van creixent i em provoquen febre –febrícula–, inflor d’ulls i mal de cap fins que prenc alguna cosa per aturar-ho, han de tenir una relació bastant estreta amb el sistema nerviós, si no és cosa d’al·lèrgies, que teòricament estan descartades. M’han fet les proves d’al·lèrgia dues vegades, en èpoques diferents i hospitals diferents, i en tots dos casos els resultats han estat negatius.

La rinitis i el sistema nerviós, un altre tema per investigar. O, formulat d’una altra manera: el sistema nerviós pot provocar rinitis? Feta la pregunta així, la resposta em sembla òbvia: sí, per descomptat. I mirant el meu cas encara sembla més evident.

Al final tindré raó i el meu sistema nerviós serà el causant de gairebé tots els problemes de salut que he tingut des que vaig néixer, o gairebé. Potser és per això que m’agraden tant les explicacions que dóna Siri Hustvedt?

I encara una altra dada: quan començo a complementar l'oxcarbazepina (1.200 mg/dia) amb la lamotrigina, a partir del 18 juliol 2011, de mica en mica se’m fan més espaiats, més llargs, els períodes de temps que em duren els efectes de les medecines per aturar la rinitis (ebastina, pseudoefedrina, budesonida). Quin misteri, tot plegat.

Una darrera pista. Els diccionaris de medicina parlen de la “rhinitis nervosa”, o sigui literalment “rinitis nerviosa”. Jo crec que el meu cas ha d’anar per aquí, però es veu que se’n sap ben poca cosa, perquè les definicions remeten a l’anomenada “febre del fenc” i, per tant, a la rinitis al·lèrgica estacional. No podria ser que hi hagués una rinitis nerviosa no estacional, sinó crònica, associada simplement al mal funcionament del sistema nerviós? Perquè si això s’hagués investigat a fons i no s’associés, com es fa sempre, a les rinitis periòdiques causades per agents externs, potser ens aniríem acostant a l’origen del problema. Que no seria la rinitis, sinó el mal funcionament en aquest cas del nervi trigemin –o d'algun dels nervis veïns–, que podria haver afectat primer la branca nasal i causat durant anys una rinitis creixent sense manifestacions doloroses i, a l’últim, una neuràlgia estesa ja a les tres branques del nervi. Si això pogués ser així (és només una hipòtesi), m’encaixarien moltes peces del puzle.

(Nota: si algú escriu un comentari en algun dels articles i el que vol és que parlem d’allò, el que hauria de fer és escriure a la meva adreça, perquè, com ja vaig dir al començament del bloc, no voldria que els missatges privats es convertissin en una mena de safareig públic.)

He escrit alguna cosa més sobre aquest tema.

* * *

Acabo avui reproduint una notícia curiosa de fa unes setmanes:

La nena que esternudava 12.000 cops al dia

Metges de l’hospital Clínic de la Universitat de Xile, a la capital del país, han aconseguit trobar una solució, almenys provisional, per a una nena d’onze anys, Ayleen Cereceda, que va arribar a esternudar unes 12.000 vegades al dia, cada pocs segons, des de feia dos mesos i mig. Els esternuts només paraven quan aconseguia adormir-se, sempre ja de matinada.

La nena va passar uns quants dies en observació, controlada per un equip multidisciplinari d’especialistes, que incloïa otorinos, immunòlegs, neuròlegs, psiquiatres i psicòlegs. Un cop diagnosticada la malaltia, els metges l’han sotmès a un tractament psicològic i farmacològic, en aquest cas a base de neurolèptics, medicaments prescrits per als tics, en forma de pastilles.

Finalment, “li vam diagnosticar que era un tic, exacerbat per un tema emocional”, segons ha explicat Macarena Landaeta, neuropediatre de l’hospital universitari, on segueix ingressada la nena.

“Els tics són un problema mixt on influeixen factors d’ansietat, característiques de personalitat i alteracions de certs circuits neuronals. Són factors orgànics i emocionals, d’aquí que sigui clau l’acompanyament psicològic”, explica el neuròleg Carlos Silva, que també porta aquest cas.

El tractament, que s’allargarà almenys durant sis mesos, ha tingut efectes immediats. “Ara ja no esternuda, només emet una mena de raspera cada dos o tres minuts”, explica la doctora Landaeta, que assegura que només hi ha quinze casos descrits en la literatura mèdica mundial.

La neuropsiquiatre diu que en aquell hospital no havien vist mai res de semblant. “Hi ha alguns altres casos, però com el d’ella no gaires, perquè els altres estan descrits com un desordre pediàtric neuropsiquiàtric associat a la infecció d’un bacteri, l’estreptococ”, ha dit la doctora Landaeta. Els metges també van sotmetre Ayleen a proves per saber si tenia aquest bacteri, però el resultat va ser negatiu.

Ara, després de dos mesos i mig d’esternuts i de nou dies a l’hospital, Ayleen Cereceda podrá retornar a la seva Curicó natal, 200 quilòmetres al sud de Santiago, i descansar sense patir cada pocs segons una nova sacsejada. “Em trobo més alleujada. Estic contenta perquè ja no hi ha esternuts. I ja no em fa mal el coll, ni el cap, ni la panxa”, ha explicat Ayleen.

(Adaptació d’una notícia de l’agència Efe, 28 juliol 2011)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada