divendres, 10 de setembre de 2010

Desconcert inicial i automedicació

(Escric aquest post el setembre del 2010)

La primera vegada que vaig tenir això, cap a l’abril-maig del 2007, ara fa uns tres anys i mig, vaig pensar que devia ser una inflamació o una irritació dèrmica produïda per la crema que aleshores utilitzava cada dia (factor de protecció 50) per protegir-me del sol. Perquè ja m’havien hagut de treure dos carcinomes –no són perillosos, malgrat el nom tan lleig, però s’han de treure.

Vaig anar, doncs, a la dermatòloga, que no em va saber dir res. Jo li parlava d’irritació de la pell, que hi havia dies que no em podia tocar el nas sense que em fes mal, per exemple. Em va tocar el nas i me'l va remenar per dins però no em va fer mal, de manera que segurament no em va entendre –ni jo tampoc vaig entendre per què no m’havia fet mal, però el trigemin té aquestes coses, que va i ve.

Després vaig pensar que devia ser el nervi d’un queixal. I vaig anar a l’odontòleg, que em va tocar i retocar les dents i em va fer radiografies i va descartar problemes per aquella banda.

Llavors vaig anar a l’otorino –perquè de vegades també em feia mal al fons del nas–, a veure què. I res. Ah, sí, l'otorino va aprofitar l'avinentesa per dir-me que tenia el septe nasal desviat i que me l'hauria d'operar. Ell mateix m'ho podria fer. Gràcies.

També vaig anar a l’òptica, perquè havia estrenat unes ulleres noves, que m’havien costat tant de trobar –en part, per allò mateix de la pell sensible– i que havien vingut de Dinamarca. Potser la mena de silicona dels ponts de les ulleres... Re.

I vaig anar a l’al·lergòloga, no fos cas que l’ebastina (antihistamínic que prenia, i prenc, per contenir la rinitis crònica) m’hagués pogut fer mal per allà dins...

I llavors vaig anar al psiquiatre i li vaig dir tot decidit que em semblava que tenia dolors forts de tant en tant a la cara però que devien ser inventats, perquè ningú no em trobava re, que a veure si hi havia alguna pastilla que em pogués evitar aquella neurosi o paranoia o el que fos. I, gràcies a Déu, el psiquiatre em va demanar si havia anat al neuròleg. I li vaig dir: no, aquest no. Jo llavors em pensava que els neuròlegs eren una mena de psicòlegs que s’ocupaven de la part mecànica de la psique, o sigui, de les neurones i prou.

I hi vas i el neuròleg et parla de la bèstia. I llavors empasses saliva, però al mateix temps respires (una mica) i dius «ja era hora!», perquè finalment saps qui és l’enemic, que és el primer pas per poder començar una guerra.

(I després de tota aquesta peregrinació penses un cop més: ja no queden metges de les persones, cada especialista coneix només la seva peça del mosaic.)

Això va ser fa gairebé tres anys, cap a l’octubre del 2007.

Amb carbamazepina en dosis no gaire altes (crec que 800 o 1.200 mg/dia) aquell primer episodi meu de NT, que havia començat ara fa tres anys i mig, es va resoldre el 15 de gener del 2008, al cap de tres mesos, si fa no fa, des que vaig anar al neuròleg (molts més mesos –almenys vuit– des del primer dia que vaig notar la bèstia i no sabia qui o què era).

No vaig tenir durant aquell primer episodi cap fase roja, només alguna fase d'alerta i la majoria del temps, aquells vuit mesos, fase stand-by amb pauses (fases latents curtes).

El primer episodi meu de NT, doncs, havia començat a mitja primavera del 2007 i va agafar l'estiu –el meu agost a la Llombardia–, la tardor i mig hivern d'aquell any, fins al gener del 2008.

El monstre, aleshores, va estar rumiant l’estratègia durant gairebé dos anys. I el setembre del 2009 va tornar a atacar.

Les punxades inicials del segon episodi, encara aïllades, eren més fortes, més paralitzants: em quedava quiet uns segons, amb pànic, sense saber ben bé què havia passat ni com m'havia vingut allò. De seguida em vaig adonar, doncs, que començava un procés nou, diferent del primer.

La memòria de les punxades anteriors –tot i que jo estava convençut que la NT havia sigut un accident aleatori causat per algun motiu desconegut però passatger, i que s'havia acabat per sempre– havia continuat tenint-la a dins sempre, com he dit, d'esma, durant l’any i mig llarg transcorregut entre episodi i episodi. Mirava de no provocar més del compte la zona afectada, de manera automàtica, sense proposar-m'ho: part esquerra del nas (sobretot l'aleta), galta esquerra, part superior esquerra de la boca (esquerra del paladar, dents, queixals i genives), cella de l’ull esquerre. N'havia adquirit l'hàbit.

Per exemple, recordo que durant tot aquell temps sempre m’eixugava el cap amb molta cura, sense fregar fort, després de dutxar-me o de banyar-me. L’estiu del 2008 em vaig banyar molts cops, al mar i en piscina. Cap problema. Però ja no m'hi tirava de cap, com havia fet tota la vida tret de l'estiu anterior (2007), que estava en ple primer episodi de la NT –encara no diagnosticada– i que ni tan sols m'havia banyat (lúdicament o esportivament, vull dir) ni havia nedat cap dia. Tal com deia, el 2008 em vaig banyar i vaig nedar cada dia, però m'eixugava, potser inconscientment, amb prevenció.

En començar aquella segona etapa de punxades el setembre del 2009, el segon episodi de la meva NT, vaig fer mal fet, però vaig començar a automedicar-me amb carbamazepina –primer 400 mg/dia, perquè ja no recordava les dosis anteriors– sense anar de seguida a cal metge. Em va semblar que ja sabia com anava la cosa i què havia de fer. Tot i que eren fiblades diferents de les de dos anys abans, era sens dubte la mateixa bèstia.

Però va durar poc temps la meua imprudència, perquè ben aviat vaig veure que aquella nova etapa tenia poc a veure amb l’anterior. M’enfrontava amb la bèstia en estat pur –en l'estat pur que m'ha tocat a mi... de moment; d'altres han arribat a «estats purs» encara més galdosos.

El metge, que hi vaig anar el mes d’octubre del 2009 –el mateix neuròleg del primer episodi–, va augmentar la carbamazepina que havia començat a prendre pel meu compte fins al doble del que ja prenia, i de seguida al triple. De 400 mg/dia, doncs, vaig passar de seguida a 1.200, i més endavant a 2.000. I hi afegeix gabapentina, no sé quina quantitat perquè l’experiment dura pocs dies: no la tolero.

Vam fer una segona tomografia digital o ressonància o com es digui, sense resultats a la vista. El metge va dir que a la part del darrere del cap potser hi devia haver una artèria mig esclerotitzada que podia pressionar a estones el nervi mentre es recomponia ella mateixa –això vaig entendre–, però que no ho sabia segur, ni es podria saber. Sí que va descartar cap element aliè: tumors, inflamacions estranyes i coses així. No hi havia diferències remarcables, va dir, respecte a la prova feta dos anys abans –tot i que jo diria que no es va mirar juntes les plaques en cap moment.

Hi ha massa metges que són molt savis i/o deuen tenir molt bona memòria.

Continua.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada