dimarts, 28 de setembre del 2010

Estratègies paral·leles (2): acupuntura

Alhora que vaig a cal psiquiatre, decideixo anar a l’acupuntor. També n’hi ha dins el catàleg de la mútua i la primera sessió serà de franc, em diuen. Demano als amics del Clínic què en saben i em diuen que aquell és bo, dels millors de Barcelona. Tot i que em sembla detectar en el posat de qui m’ho diu una certa reticència. Penso: «Aquesta no creu en l’acupuntura.» En fi, no hi perdo res provant-ho.

La primera visita, el 12 gener del 2010.

M’explica –en castellà: és espanyol monolingüe, de la línia dura; però, comprovat que m’entén perfectament, jo tampoc baixo del burro, hi tinc més dret que ell– que l’acupuntura tradicional xinesa, sintèticament, estimula el sistema nerviós central per alliberar substàncies calmants naturals. L’explicació, enmig d’una conversa agradable i pedagògica tot i ser bilingüe, em convenç força.

M’introdueix agulles als peus, a les mans, sota cada orella, al mig del pit i al capdamunt del cap. I potser algunes més –al genolls?, a les canyelles?– que vaig oblidar en el temps de sortir de la consulta, anar cap a casa i prendre notes del que m’havien fet.

Efectes: estava en aquell moment, com he dit, en fase stand-by. En sortir de cal metge sento dues o tres fiblades i els dos dies següents les punxades potser són més intenses i més freqüents, però continuen sent poc ençà poc enllà isolades. Potser hi ha algun moment de fase d’alerta. Penso, però, que és casual. I recordo que, de fet, el mateix acupuntor m’ha avisat que després de la primera sessió –només després de la primera, ha remarcat– podria passar això.

Segona sessió, dimarts 26 de gener del 2010 al vespre. He tornat al stand-by. Em col·loca les agulles en llocs similars, però no me’n posa ni sota les orelles ni al cap i en canvi sí als canells i –ara segur que sí– als genolls. O sigui, totes lluny de la zona que jo considero de risc. Ja sé que això, en l’acupuntura, no vol dir re, però a mi em tranquil·litza, per si de cas. Les primeres hores no hi ha repercussions.

Quaranta hores després entro en fase roja: descàrregues prolongades (2-3 minuts), seguides, amb intervals d’un quart o mitja hora màxim entre una crisi i la següent, i així durant quatre hores (dijous 28, de 12 a 16 h). L’endemà, divendres 29, unes altres quatre hores similars, al vespre-nit (de 19 a 23 h). Vuitanta hores després de la segona sessió d’acupuntura –i això no vol dir que hi hagi relació de causa a efecte, però és evident que tampoc l’acupuntura no m’ha fet anar millor*–, crisis contínues (fase roja): dissabte 30, fins a 11 hores seguides, de 8 a 19 h; diumenge 31, només de 8 a 15 h, i noves crisis de 21 a 23 h. Dilluns 1 de febrer, atacs esporàdics de 10 a 18 h, normalment amb provocació involuntària prèvia, però cap a les 14 h una descàrrega llarga –fins a 20 minuts– que iguala el rècord de durada de les descàrregues que tenia fins ara. Dimarts 2, continua la transició entre la fase roja i la d’alerta. Al cap de vuit dies de la sessió, entro en fase d’alerta –entre 30 i 40 punxades/dia, aïllades. A partir del dia 10, torno a stand-by –1 a 5 punxades/dia.

L’única cosa en què poso una mica l’esperança, durant aquests dies d’atacs continus, és que per l’experiència del dia de Nadal sé que això igual com puja, baixa. Per tant, és qüestió de paciència... i d’aconseguir –cada cop es va perfilant amb més claredat l’objectiu prioritari de la batalla meva– algun producte que calmi el dolor més agut en les fases roges. M’hi posaré –aquest és el propòsit ferm que faig– amb tota l’energia... de seguida que pugui.

A partir del 6 de març, comencen períodes de més d’un dia sense ensurts. Hi ha un contraatac el 12 i 13 (2-3 punxades seguides el 13, dinant), i una nova pausa (stand-by i dies de latència) fins a final de mes, que tornen les punxades aïllades al llarg de tot el dia. Curiosament, aquests nous atacs últims han vingut just després de punxar-me superficialment a la cuixa, de manera accidental, amb una agulla de cap. Sense sang, eh?, només una punxadeta. Això potser ja és paranoia, però ha anat així i per això ho explico.

Balanç sobre l’acupuntura. Hi tornaria, per provar-ho, en el cas que, dins una fase roja, no em funcionés res més i la fase aguda esmentada es prolongués més de 3-4 dies. Lògicament, si en el temps d’espera –segurament no em donarien hora per a «ara mateix»– se n’anés el mal, cancel·laria tot seguit la visita. És a dir, no aniré a cap sessió d’acupuntura mentre estigui en una fase més o menys suportable (fase stand-by o fase latent). Només hi aniré si estic en fase d’alerta o fase roja durant dies i em falla tot el que tinc ara per combatre aquestes situacions més galdoses.

I encara, en les condicions descrites –un dolor crònic que m’incapacités durant dies–, abans de l’acupuntura segurament provaria l’osteopatia cranial, especialitzada en el tractament de la pressió que poden fer els ossos del cap damunt el nervi trigemin i/o les artèries que irriguen el nervi. Perquè tot podria ser: tal vegada no hi ha una artèria escleròtica, sinó que el crani, per algun motiu desconegut, pressiona el nervi o els seus voltants. Un motiu que fins i tot podria estar relacionat amb l’esquena –vull dir la columna–, amb la qual tota la vida, fins fa uns quants anys, havia tingut problemes. Des de fa anys, més de deu, no n’hi tinc perquè el geni que em va curar (el retrobarem més endavant en aquest mateix bloc) em va prescriure una taula d’estiraments molt breu, que compleixo escrupolosament cada dia, faci fred o calor, ja nevi o surti el sol, bé estigui refredat o vagi mig coix per la sinostosi de l’articulació subastragalina del peu esquerre –que aquest és un altre tema. Cada dia. Són tres minuts.

Però de moment no em trobo en la situació que deia pel que fa al trigemin, i tant un tractament com l’altre –acupuntura o osteopatia– ara com ara segurament em podrien resultar contraproduents. Neuròleg dixit. De fet, quan li vaig dir que provaria l’acupuntura, el neuròleg em va dir: «En qualsevol altre cas, et diria que fessis el que volguessis perquè no tindria efectes perniciosos. Però en el teu cas no t’ho aconsello.» I jo vaig pensar: «Aquest té por de perdre un client.»

* Hi ha només, que jo sàpiga, un estudi publicat en una llengua occidental sobre els efectes de l’acupuntura en la NT, fet amb 17 pacients. Molt poca cosa, però és el que hi ha. L’observació és d’un metge de Kansas, especialista en acupuntura tradicional xinesa. La revista on es van publicar els resultats, però, no és una revista mèdica de les considerades «convencionals», és Medical Acupuncture. Resumeixo els resultats de l’estudi –els prenc directament de l’abstract del mateix estudi– per si a algú li fan servei, hi subratllo les dades per a mi més importants i hi afegeixo alguns comentaris entre claudàtors:

Dels 17 pacients, 2 no tenien la NT clàssica. 3 pacients no van tornar després de la segona sessió [també aquest va ser el meu cas]. Dels altres 12 pacients (7 dones i 5 homes), les 7 dones i 4 homes responen al tractament amb millores remarcables. 5 pacients (1 home i 4 dones) arriben a la remissió completa, que perdura entre 11 i 15 mesos després del darrer tractament d’acupuntura [la meva remissió entre el final del primer episodi i el començament del segon va durar 20 mesos]. Aquests 5 pacients deixen de prendre medicació per a la TN [jo també la vaig deixar de prendre durant 20 mesos]. La resta de pacients continuen les sessions d’acupuntura per mantenir controlat el dolor, i durant els 18 mesos següents no mostren símptomes que la teràpia els sigui contraproduent. Hi ha pacients amb un historial de múltiples operacions i intervencions que també hi tenen una bona resposta. No s’hi observen efectes adversos.

(Tapan K. Chaudhuri, Abhisek Ray: «Effect of Acupuncture in Trigeminal Neuralgia», a Medical Acupuncture, desembre 2008, 20 (4): pàgs. 231-237)

I doncs, de 17 pacients, 3 no tornen després de la segona sessió i no sabem res més d’ells. 5 pacients «es curen» durant 11-15 mesos i després no sabem què passa. Us recordo que jo vaig estar «curat» durant 20 mesos entre el primer episodi i el segon, només amb carbamazepina –en realitat, penso, perquè havia acabat el temps del primer episodi. A la resta de pacients de l’estudi no els passen del tot els mals de la NT –si bé se senten més bé (jo els demanaria: a estones sí i a estones no, oi?)– i continuen fent sessions d’acupuntura durant els 18 mesos següents. Fi de l’estudi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada