divendres, 10 de desembre de 2010

Rendir-se o continuar lluitant?

Ara he trobat un article de Siri Hustvedt escrit fa gairebé tres anys. Diuen que segurament va ser la primera vegada que explicava en públic i de manera elaborada i completa, no fragmentada, les seves reflexions sobre els problemes que havia tingut sempre amb el propi sistema nerviós.

L’escrit original es va publicar a la secció de blocs d’opinió del New York Times el febrer del 2008 i va tenir 541 comentaris en tres dies, al cap dels quals el web va tancar la possibilitat de fer-n’hi més (normalment el NYT deixa fer comentaris almenys durant mig any des que es publica cada article). Sembla que va ser la repercussió tan especial que va tenir aquest article sobre una qüestió de salut –no de política, ni d’esport, ni d’espectacles massius– el que va acabar d’animar Hustvedt a posar-se a escriure The Shaking Woman.

Com ja vaig dir, les migranyes de Hustvedt no són el mateix que les neuràlgies del trigemin, però crec que les reflexions d’aquesta autora, alhora víctima i experta, poden ajudar les i els pacients de qualsevol altra malaltia neurològica. A mi almenys m’han fet un bon servei.

Abaixem els braços*

Sóc una migranyosa. Faig servir la paraula a consciència, perquè després d’una vida de mals de cap he après a concebre les migranyes com a part de mi mateixa, no com una mena de força o plaga externa que m’infecta. Els mals de cap crònics són el meu destí, i davant seu he adoptat una posició de resignació filosòfica.

Sóc conscient que aquesta mena d’actitud és rotundament no americana. La nostra cultura no ens encoratja gens a acceptar l’adversitat. Al contrari, declarem la guerra a tot allò que ens afligeix, siguin drogues, terrorisme o càncer. Els nostres mitjans de comunicació mitifiquen els relats emocionats dels qui, contra tots els vents, no perden mai l’esperança i s’obren camí contra la pobresa, l’addicció o la malaltia. La persona que hi renuncia i diu “això és el que m’ha tocat, que així sigui” és un derrotista, un pessimista, un passiu, un abúlic perdedor que només mereix el nostre menyspreu.

Malgrat tot això, quan jo vaig deixar de considerar el que em passava com un “enemic” vaig fer el tomb, vaig millorar. No em vaig curar del tot, no m’he trobat mai prou bona, però vaig millorar. Les metàfores ajuden.

Encara que no em van diagnosticar la migranya fins als vint anys, no recordo cap època que no hagi patit mals de cap. Un neuròleg alemany, Klaus Podoll, que ha estudiat les aures i migranyes amb relació als artistes, va contactar amb mi fa anys després de llegir una entrevista en què jo parlava de l’al·lucinació que havia precedit un dels meus mals de cap. Per mail, em va fer preguntes detallades sobre el meu cas i va concloure que els episodis anuals d’allò que la meva mare i jo crèiem que era una “grip estomacal” probablement havien estat atacs de migranya. He arribat a la mateixa conclusió.

La meva “grip” sempre anava acompanyada d’un mal de cap fort i de vòmits violents. No la passava durant l’època habitual de grip i la malaltia feia sempre el mateix curs. Dos dies de dolor i nàusees, que cedien una mica al tercer dia. Al llarg de la infantesa, tenia atacs amb periodicitat ritual. Durant el batxillerat no vaig tenir tantes “grips”, però en el tercer any d’universitat, just al tornar d’un semestre apassionant a l’estranger, sobretot a Tailàndia, vaig emmalaltir d’una manera que em pensava que era una altra grip, però el mal de cap va ser continu i bestial, i les ganes de vomitar també, durant sis dies seguits. Al setè dia, el dolor va començar a cedir una mica, però ja no va desaparèixer. Va passar un any sencer i no se n’anava. De vegades menys, de vegades més, però sempre amb mal de cap i sempre amb nàusees.

No vaig voler rendir-me. Com un autòmat submís estudiava, escrivia, aconseguia bones notes, i vaig patir tota sola fins que un dia, en anar al metge de capçalera de la família, m’hi vaig abraçar i vaig posar-me a plorar. Tot seguit em van diagnosticar la migranya.

Els primers anys d’adulta van continuar esquitxats amb aquells mals de cap i les seves aures i símptomes abdominals, tempestes nervioses que anaven i venien.

Quan em vaig casar, a 27 anys, amb l’home del qual estava profundament enamorada, vam anar a París de viatge de noces. I vaig recaure. Va començar amb convulsions: el braç esquerre de sobte se’m va estirar enlaire i em vaig sentir empesa enrere, contra la paret d’una galeria d’art que visitava. Les convulsions van ser només un instant. Però el mal de cap que em va venir va durar mesos i mesos.

Llavors sí que vaig decidir-me a buscar un remei. Volia lluitar contra allò. Vaig anar a un neuròleg rere l’altre, vaig prendre una infinitat de fàrmacs: cafergot, propranolol, tioridazina, imipramina, amitriptilina i altres que he oblidat. Res no m’ajudava. El meu últim neuròleg, conegut com “el tsar del mal de cap” a Nova York, em va internar i em va administrar un antipsicòtic potent, clorpromazina. Després de vuit dies sedada i atordida però amb un mal de cap constant, me’n vaig anar de la clínica. Angoixada i desesperada, començava a pensar que ja no tornaria a estar bona mai més.

Com a últim recurs, aquell tsar enviava els incurables com jo a un home que es dedicava a les bioreaccions. El doctor E. em va connectar a una màquina amb elèctrodes i em va explicar com m’havia de relaxar. Era una tècnica ben senzilla. Com més tensa estava jo, més fort i amb més constància xisclava la màquina. I quan em relaxava els sorolls s’anaven espaiant, fins que s’aturaven. Durant vuit mesos vaig fer-hi una sessió per setmana, practicant aquell deixar-se anar. I cada dia feia també assaigs a casa, sense màquina. Vaig aprendre a escalfar-me les mans i els peus gelats, a millorar la circulació, a amortir el dolor. Vaig aprendre a deixar de lluitar.

La migranya continua sent una malaltia molt poc compresa. Encara que les noves tècniques, com les neuroimatges, han ajudat a aïllar alguns dels circuits neuronals que hi influeixen, les imatges del cervell no donen cap solució. Aquesta síndrome és massa diversa, massa complexa, massa lligada a estímuls externs i a la personalitat de qui la pateix. Hi ha factors de la migranya que no detecten les ressonàncies magnètiques ni els escàners i les seves franges acolorides. Vaig haver d’acceptar que els meus mals de cap eren cíclics i que jugaven un paper en la meva vida emocional.

Quan era joveneta la vida amb els companys d’escola se’m feia sempre difícil, i llavors aquelles purgues anuals acomplien una funció. Dos dies l’any patia una aturada catàrtica, durant la qual em podia quedar a casa i estar a prop de la mare.

Però els moments de gran alegria també em portaven al mateix terme: com l’aventura a Tailàndia o el fet d’enamorar-me i casar-me. Tots dos casos van anar seguits d’una ensulsiada de dolor, com si el goig m’hagués tensat el cos fins al punt límit.

Després la migranya es va autoperpetuar. Estic convençuda que la sensació de por, l’angúnia i el fet d’haver d’estar sempre a punt per poder lluitar de nou amb el monstre del mal de cap posaven el meu sistema nerviós en un estat d’alarma permanent, que només podia aturar-se amb descans profund.

Continuo tenint cicles. Els períodes d’escriure i llegir de manera obsessiva, que són molt productius i em donen un plaer immens, van seguits sovint d’un esclat neurològic en forma de mal de cap. Les meves oscil·lacions ara amunt ara avall s’assemblen als ritmes de la psicosi maniacodepressiva o al trastorn bipolar, tret del fet que jo caic en la migranya, no en la depressió, i que els meus períodes de mania són menys extremats que els dels que pateixen aquells trastorns psiquiàtrics.

La veritat és que la separació entre problemes psiquiàtrics i neurològics és sovint artificial, com aquella antiga i insistent distinció entre psyche i soma. Tots els estats humans, incloent-hi l’enuig, la por, la tristesa i l’alegria, formen part del cos. Tenen correlats neurobiològics, com dirien els estudiosos del tema. El que sovint considerem com una cosa només psicològica, com ara la manera d’enfocar una malaltia, és important. Els nostres pensaments, actituds, fins les nostres metàfores, creen canvis fisiològics dins nostre, que en el cas dels mals de cap poden significar la diferència entre patir-los o gestionar-los. La recerca ha demostrat que la psicoteràpia pot crear canvis terapèutics del cervell, un increment d’activitat en l’escorça prefrontal, la part “executiva” del nostre òrgan mental.** Sí, només parlant i escoltant es pot millorar.

Ningú s’ha mort d’una migranya. No és un càncer, ni una malaltia cardíaca ni una feridura. Si tens una malaltia que t’amenaça mortalment, amb l’actitud sola –ja sigui bel·licosa o de tipus budista– no pots conservar la vida. Canvies simplement la manera de morir-te.

Però amb les migranyes que vénen i tornen a venir, i que sens dubte vindran sempre, he descobert que la rendició és millor que la lluita. Quan sento que n’arriba una, em fico al llit, ja ho faig de manera maquinal, i començo a fer exercicis de relaxament. Les meves meditacions no són màgiques, però aturen el mal més gros i les nàusees més fortes a la frontera.

No dono la benvinguda als mals de cap, però tampoc els veig com una cosa aliena. Poden fer una funció com de regulació necessària, en obligar-me a estar de baixa, una mena de penitència, si voleu, pels altres dies que m’envolo.

New York Times, 7 febrer 2008

* Com sabeu, arms, en anglès, tant pot voler dir armes com braços. Doncs no he aconseguit esbrinar si «Arms at rest», el títol original, vol ser també, com sembla, un joc de paraules que tant podria voler dir «Descanseu armes!» (ordre militar) com «Abaixeu els braços» (tal com ho he traduït) o simplement «Relaxem-nos» o «Rendim-nos». Una altra manera de traduir-ho aquí podria ser, potser, «Paro de lluitar» o fins i tot «Tranquil·litat i bons aliments» o «Deixem-ho córrer». Escriure una cosa com «Descansin... braços!» o «Abaixeu... braços!» potser s’assemblaria més a l’original, però en català no seria tan transparent com ho és en anglès, perquè si bé també remetria a una mena d’ordre militar –poc conegudes, afortunadament, per les generacions més joves–, no seria tan clara l’apel·lació paral·lela a la conformitat, al relaxament per la tensió acumulada.
** Certament que es poden “demostrar” aquests canvis i aquesta activitat del còrtex cerebral, però em fa l’efecte que no es poden distingir gaire d’altres canvis i d’altres activitats. Com diu Hustvedt més amunt, les recerques mostren franges acolorides i poca cosa més, no són concloents. En aquest punt crec que el raonament de Hustvedt és una mica contradictori amb el que ha explicat abans.



* * *

Completo el testimoni de Hustvedt de fa tres anys amb un resum de les seves impressions actuals sobre tot plegat, que es podien llegir fa uns dies en un diari de Barcelona:

–Com es manifesta avui la seva dolença?
–A més de mals de cap terribles, tinc símptomes epilèptics. I la veritat és que m’han fet pensar molt respecte a la relació que poden tenir amb la meva creativitat literària.
–N’hi ha cap?
–Aquesta epilèpsia denota una hipersensibilitat genètica respecte al medi ambient. S’ha demostrat que un de cada 28 nadons hereta aquesta hipersensibilitat ambiental en un grau verificable...
–Així, Dostoievski no va ser casualitat.
–...Després, cadascun d’aquests nadons hipersensibles patiran més o menys segons com sigui de dur el seu entorn i les proves a què els sotmeti. Per créixer, desenvoluparan també la seva resiliència: la seva capacitat de convertir el patiment en creativitat. [...]
–Com fa de la malaltia virtut?
–Acceptant que no tens una malaltia, sinó que tu ets la malaltia. Una malaltia crònica no es combat com la grip: si intentes combatre-la, t’anihila. Una malaltia crònica has assumir-la com una part de tu, perquè ho és. Ets tu.
–I si l’acceptes millora?
–Quan l’assumeixes, una malaltia crònica deixa de ser tan greu, perquè des d’aquell moment ja no és una xacra que has de combatre. Comença a ser una oportunitat per créixer com a persona i com a escriptora.

(Entrevista de Lluís Amiguet a Siri Hustvedt, La Vanguardia 24 novembre 2010)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada