El 12 abril 2013, 82è aniversari de les eleccions municipals espanyoles que van desembocar en la proclamació pel senyor Macià de l’efímera primera república catalana, just aquest dia han començat unes quantes sèries de fuetades contínues –a la galta, ara–, d’aquelles que duren uns quants segons, que paralitzen, desesperen i et fan morir viu (fase roja).
No són com els atacs del febrer, que es produïen per moviment ni que fos imperceptible i inevitable, com ara empassar o moure la boca de qualsevol manera, o per contacte. Ara són sense fer res, estant completament immòbil: com una metralladora. O sigui, s’assemblen més a atacs com els de Nadal del 2009.
Primer, a l’hora d’esmorzar: uns quants atacs molt seguits, tot i que després del primer m’he quedat més quiet que un estaquirot. Han durat com un mig minut, amb petites pauses, i s’han acabat tal com han vingut.
No feia gaire que havia pres el comprimit de 10 mg de MST (sulfat de morfina). Com que aquest preparat és d’alliberament prolongat i triga a fer efecte he pensat que l’endemà hauria de llevar-me abans i prendre’l per arribar a l’hora d’esmorzar en condicions d’esmorzar i no de plorar, si pot ser.
Durant tot el matí, al despatx estant, hi ha hagut com arrencades d’aquests atacs, que jo he pensat que quedaven travats per la morfina. Per si de cas, quan he arribat a casa he pres un comprimit de Sevredol –10 mg més, i teòricament d’efecte quasi immediat– pensant que així podria dinar tranquil. I efectivament, he dinat relativament normal, però continuava havent-hi les arrencades d’atac que havia tingut tot el matí. M’ha sobtat, perquè em pensava que amb el Sevredol afegit això s’hauria d’haver acabat.
Finalment, després de dinar, mentre prenia unes fulles de sen –per al restrenyiment–, han començat de nou, tres cops, els atacs duradors del matí. Llavors han continuat una estona aquella mena d’atacs truncats del matí i al cap de mitja hora –fent bondat, esclar, ja s’entén que m’estic força quiet en aquestes circumstàncies– la cosa s’ha acabat.
No sabria especificar si els atacs d’avui eren menys dolorosos que aquells del mateix tipus que vaig tenir en el període anterior, els esmentats del 2009. Potser sí. O potser ja hi estic avesat. Sí que puc dir que no eren més dolorosos que aleshores, això segur. O sigui, o igual o menys. I, en qualsevol cas, de moment menys duradors, tant les descàrregues en si com la repetició de descàrregues. Han sigut no sabria dir quantes al matí i tres al migdia, i s’ha acabat.
Fins ara, en tot aquest període que va començar el mes de juny 2012, les descàrregues duraven dècimes de segon, fins i tot en els moments crítics del febrer que ja he explicat: hi havia descàrregues contínues, molt seguides, però cadascuna d’elles breu, potser menys d’una dècima de segon, en algun cas amb una mica de reverberació que l’allargava. I sobretot, per molt que fossin contínues hi havia pauses, petites, entre aquesta i la següent. I si t’estaves molt molt quiet sense respirar ni moure res el temps que podies aguantar així no hi havia punxades.
Ara he entrat en una nova etapa. Tinc drogues de debò (morfina) i en canvi els atacs són, em sembla, com els que havia tingut sense més drogues que el fentanil –que deunidó, però sovint no em feien res o si feien res, jo diria que ja era massa tard– i el dexketoprofèn. I esclar que ara podia haver pres més morfina, però no hi he caigut, o quan hi he caigut la cosa ja s’havia acabat.
Altra vegada, la sensació aquella horrorosa que la bèstia va a la seva, que li són igual les armes que utilitzis, que si ella vol atacar ataca i s’ha acabat. I pot atacar sempre que li plau, amb la mateixa intensitat de sempre i amb la mateixa durada de sempre, facis el que facis, prenguis el que prenguis.
I torno a estar gairebé segur que les poques medicacions que em falten per provar –topiramat i prou, em penso, perquè la pregabalina, que ja fa prou dies que prenc, no sembla que hagi canviat gaire res– tampoc no funcionaran.
Calla, que també podria ser que aquests nous atacs inesperats estiguin causats per l’eliminació de la lamotrigina, eliminació que vaig començar el 26 de març i que encara no ha acabat del tot –tant les incorporacions com les eliminacions de noves i velles medicacions són molt lentes– però que ara la tinc a una quarta part del que en prenia fins fa unes setmanes, quan vam començar a reduir-la.
I just a meitat d’abril estava previst que deixés de prendre-la del tot –feia gairebé dos anys que en prenia, des del juliol del 2011. El procés d’eliminació havia començat el 26 març 2013, un comprimit menys (100 mg) cada setmana. (Per tant, si l’eliminava del tot, contra la NT em quedaria només la Lyrica [pregabalina] i el Rivotril [clonazepam].)
Bé, la tesi de la lamotrigina és una altra opció, una altra vida, com si diguéssim. Torno a apujar avui mateix la lamotrigina: de 100 mg a 300 mg/dia en vuit dies. I em planto en 300, a veure què.
Sigui com vulgui, aquesta nova experiència del 12 d’abril em fa pensar que o bé alguna cosa no l’estem fent correctament –com pot no funcionar la morfina?, potser no me’n donen prou i continuem on érem?–, o bé el meu cas és definitivament irresoluble. O bé haig d’assajar noves vies completament alternatives (sense abandonar les convencionals)?
O bé aquests nous atacs haurien estat molt més forts, molt més duradors, sense la morfina. O no. En qualsevol cas, han estat igual de punyents psicològicament, o més, perquè ara em sentia més segur, em semblava que passés el que passés ho podria controlar, tenia armes prou potents. Només calia esperar que s’acabés aquest període àlgid per tornar a la normalitat.
Hi ha, suposo, una altra opció. Prendre dosis superiors de morfina i ficar-se al llit fins que passi tot, sigui d’aquí uns dies, d’aquí un mes o d’aquí un parell d’anys. O mai. Però aquesta rendició, per poc que la pugui evitar, no l’accepto. Vull estar dret.
I ara torno a no estar segur de res.
Suposo que entro en una nova fase, imprevista, del meu recorregut vital.
La segona meitat del mes d’abril continua igual –igual que fins al dia 12–, amb alts i baixos, i la primera setmana de maig també. Amb lavatives incloses cada dos/quatre dies –depèn de si pel mig hi ha alguna evacuació no forçada.
28 abril 2013. Fa sis dies que no haig de fer lavatives.
El ritme que segueixo aquests dies és el següent: morfina 10 mg, que implica vuit hores amb el dolor, en principi, força apagat –sempre si fas bondat. 24 hores després d’acabats els efectes de la morfina –o sigui, 24 hores després d’haver transcorregut les 8 esmentades–, que significa 24 hores fent moooolta bondat –només xiuxiuejar, i poc, movent la boca el mínim possible–, menjant mooolt a poc a poc –slow food, ara és moda–, durin el que durin els àpats, rentant-te amb moooolt de compte –dutxar-te, raspallar-te les dents, netejar-te el nas, etc.–, després d’aquestes 24 hores de pausa de morfina es veu que els budells tenen temps de desvetllar-se una mica i fer la feina que els toca. Aquests sis dies ha anat així.
Sé, però, que sis dies no són re per treure conclusions.
I, efectivament, comença maig i torno a les lavatives. 24 hores de pausa no són prou temps per posar en marxa els budells d’una manera sostenible, com es diu ara, o sigui, duradora. I de moment no puc aguantar més de 24 hores sense morfina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada