Diari de campanya: maig 2013

Llàstima que s’hagin acabat els sis dies de pau que dèiem. I llàstima que després dels sis dies de mitja treva vingui una mena de fase d’alerta –molta picada, i algunes fortes–, que requereix morfina al màxim –dins de les meves dosis, o sigui 15 mg cada dotze hores– no per anuŀlar el dolor, que per a això hauria de pujar a 50 o més mg, però sí per apaivagar-lo i deixar-lo en nivells suportables.

Aquest ús, diguem-ne, més intensiu de la morfina implica lavatives cada dos dies. No sé si faig res malament, però cada lavativa em costa de mitjana uns 80-90 minuts, de porta a porta. O sigui, des que començo a preparar els estris del procés inquisitorial d’humiliació & tortura –devien fer-ho segur d’aquesta manera, això, en aquell temps: poltre, bota malaia i lavativa, per aquest ordre de creixent intensitat– fins que torno a ser un home normal. No sé què ho fa, que duri tant. Quan me’n van parlar vaig entendre que era una cosa ràpida, un quart, vint minuts i aire.

Fins al dia 7 maig 2013. No sé si puc considerar aquesta data destacada –el temps ho dirà–, però noto un canvi, em llevo diferent. Hi ha petites fiblades, però molt lleugeres i només en alguns moments durant els àpats o si xerro més del compte. Però des de diumenge 5 no xerro gaire, perquè les xerrades de diumenge, abundants, les vaig pagar a un preu prou alt.

Constato que sí que se’m desperta sempre el trigemin amb caramels o similars, i fruita amb pinyol –ni que siguin olives. Aquest moviment de la boca –que deu ser diferent dels altres– provoca punxades, i també la succió de qualsevol resta d’aliment no sòlid –o sigui, líquid o mig mig– que t’ha quedat a la boca i encara no has fet arribar a l’esòfag.

La bonança continua els dies següents. Això sí, els budells continuen fent vaga i si no deixo de prendre morfina almenys 48 hores seguides no tornen a la feina. I se’m fa difícil aguantar aquestes 48 hores, ara que ja m’he acostumat a la bona vida.

Del 14 al 18 de maig –cinc dies complets– no prenc morfina i no hi ha hagut cap cop fort. Només punxades somortes o poc picants, tolerables, a l’hora dels àpats. No –o molt poc– enraonant. És perquè la morfina dura més? O és per la Lyrica (pregabalina)? O és perquè es va apagant la NT per ella sola –és el que crec... o espero–? Ara aguantem, a veure si regularitzem una mica els budells.

Però el dolor comença a créixer des del 18. Decideixo esperar perquè voldria anar de ventre abans de drogar-me. No ho aconsegueixo. El 19, després de cinc dies dejú de morfina, en prenc 10 mg. I encara fa poc efecte, però és més suportable la major part del dia, i el 20 –amb 10 mg més– la bonança ja dura tota la jornada. (S’entén que si em drogo de nou vol dir lavativa al canto.)

Sempre, la bonança que deia, si em porto bé: evitar contactes, no tocar-me les zones gallet, no xerrar més del compte –que el 19 al vespre tinc un bon ensurt per dir quatre paraules en un to més alt del que és l’habitual meu des de fa anys, i hi ha gent que se m’enfada perquè no em sent– i menjar amb moooolta cura. Slow food, ja ho deia.

(Ara fa poc he llegit un informe que he trobat per casualitat –i no us l’enllaço perquè ara no el trobo– sobre el paper del trigemin en la masticació i he confirmat moltes coses: efectivament, és un nervi essencial en cada petit estadi, en cada un dels moviments que componen l’execució d’aquesta activitat bàsica dels vertebrats –i dels invertebrats, i de més gent.)

Per què no prenc més morfina i m’oblido dels experiments? Perquè no sé com evolucionarà aquesta bèstia i vull tenir armes per defensar-me si el bitxo es posa encara més borde. Vull tenir armes de sobres. Direu: però si només prens 10 mg, o 15, al dia, i en podries prendre 50, o 100 quan fos insuportable. Ja ho sé, i tinc l’arsenal preparat. Ara no m’agafarà amb els pixats al ventrAltra vegada he caigut en el món de la caca, cul, titola, etc. Lleig, més que lleig! Brut!

I arribo al 21-22 de maig 2013, que noto un canvi clar. Les punxades s’espaien, i molt, i comença a haver-hi dies de bonança gairebé absoluta. Des d’aquest dia deixo de prendre altre cop morfina. Gairebé: només en prenc 5 mg un dia i 10 un altre fins al dia 31. S’obre una nova clariana. Deixo de fer lavatives.

Des de sempre, en aquests casos, involuntàriament em relaxo i faig sense voler experiments de contactes que en fases més hevis vaig molt amb compte de no fer. I re, no passa res, algun cop una punxadeta, un record del que tinc per aquí dins.

Així acaba el mes de maig. Força bé. Vigilo de no posar-me eufòric, cal recordar que la bèstia continua viva.


(La primera foto és del blog del MALP; la segona, del Forum_TeamXbox; la tercera no he aconseguit saber de qui és, l’he trobada en diversos llocs)