diumenge, 12 de maig de 2013

Diari de campanya: març-abril 2013

Han passat tantes coses aquestes setmanes que he hagut de fer capítols monogràfics que ja aniran sortint, o no, i n’hi ha que simplement s’han quedat al tinter de la desmemòria, d’on ja no sortiran perquè els esdeveniments s’encavalquen i les noves i apassionants vivències tapen les anteriors.

Alguns apunts més, per completar el panorama:

1. El dia 1 març 2013 vaig haver d’anar de nou a urgències. El motiu era que, en un dels inacabables vòmits d’aquelles setmanes havia vist uns coàguls de sang flotant damunt el dallò. Vaig pensar que tant de bo fos el primer anunci d’alguna cosa seriosa que finalment em portaria a la tomba –hi ha dies que estic d’allò més engrescat i positiu–, però després vaig dir-me que no, que devia ser com sempre: que m’agrada fer-me la víctima i tal i que al final segurament és una veneta solta de la zona que pels esforços i les convulsions contínues s’ha obert un d’aquests dies i ha deixat unes restes de sang a la paret de l’esòfag que ara, unes hores després o uns dies després, han sortit coagulades.

Hospital Clínic de Barcelona
I jo, com que en sé més que ningú de medecina –el Nobel deu estar a punt de caure– ja m’havia fet aquesta observació final, i l’anàlisi i el diagnòstic. O sigui que em vaig dir: cap problema. Però per si de cas vaig fer un parell de consultes no a metges, ni al 061, ni tan sols al 112, sinó a gent de la família, i em van aconsellar amb molt bon criteri que per si de cas anés al Clínic.

Em feia vergonya tornar allà amb tan pocs dies de diferència, més que res per la mala fama que et pots crear a la sala d’espera –allò de «avui fas més bona cara que ahir, eh?»–, però vaig creure i hi vaig anar.

Aquest cop em van cridar de seguida –no hi va haver temps de cap escena a la sala d’espera, no vaig veure infermeres ni auxiliars coneguts–, em van fer unes quantes proves, em van ficar un tub per l’esòfag que em van dir que potser em faria una mica de mal, vaig contestar posant-me xulo, com un campió milhomes, que quan es té NT no hi ha res que et faci mal, i no vaig fer el ridícul perquè efectivament no em van fer gens de mal –fins i tot les dues infermeres em van dir que no havien fet mai tan de pressa una prova com aquella, cosa que va molt bé per a l’autoestima, elles ho saben i per això m’ho van dir, perquè estigués content–, van treure materials d’allà dins, no sé d’on es pot treure tanta quantitat de líquid per aquella zona, la meva especialitat mèdica no és ben bé aquesta –ho preciso per no fer malbé ara la meva cursa pel Nobel– i finalment el metge va descartar que hi hagués res de preocupant –vaja– i em van enviar a casa.

Bé, si mai heu d’anar a urgències del Clínic només cal que m’ho digueu i us en faig un mapa. Sembla molt complicat, però quan hi has estat unes quantes vegades ja en coneixes tots els racons, els viarons i les marrades.

2. He sabut que quan hi va haver la segona gran crisi del febrer (dia 14 i s.), durant els dies més hevis de crisi de dolor a la boca, els de casa van cometre una infracció per aconseguir determinada cosa que jo reclamava amb llàgrimes als ulls i amb grans lletres al quadern on escrivia per comunicar-me. No podia cridar, si no ho hauria fet com mai. No concretaré més de què parlo, evidentment. Aquestes coses de les iŀlegalitats em posen una mica nerviós, perquè sempre procuro ser molt complidor –per això m’emprenyo molt quan em tracten com a trampós. Però després he pensat el que vaig aprendre de ben menut: que en cas de necessitat, per a un malalt o per a un necessitat o per una causa extrema, si convé es roba. I llavors convenia, ja ho crec.

3. El 28 març 2013 havia deixat de prendre Lioresal (baclofèn) i gairebé de seguida torna una mica de rinitis, però molt controlable, ni de bon tros com era abans, que allò semblava els Niagara Falls en dies de desgel. No sé, doncs, si el parèntesi ha estat per aquest producte o bé aquest producte simplement interactuava amb la resta i la completava. O bé la rinitis era una manifestació diferent de l’estat del meu sistema nerviós (SNLD, la L és de lamentable i la D de desastrós) i el canvi d’orientació o d’objectius del SNLD havia oblidat quines eren les seves aficions preferides anteriors perquè ara en tenia de més entretingudes: caques, vòmits i tot això que agrada tant a les criatures. En el fons, el meu SNLD és adorable.

(Foto: Flagrantre Gard)
4. Hi ha hagut una pèrdua molt notable del sentit de l’olfacte, jo que havia estat el rei de captar les olors que no sentia ningú. Bé, amb tantes caques pel mig potser és millor així. I els mals de coll –de gola– del matí, que m’obligaven a prendre magaldrat abans d’anar a dormir des de feia anys, també han desaparegut. Però calla, que això darrer pot ser a causa del que menjo últimament. Faig un règim que es diu mètode Mahatma. No el segueixo estrictament però m’hi esforço.

5. La segona meitat del mes de març 2013 van apareixent diversos ADOs per la part dreta de la cara, i al coll (també a la dreta): un dia és un mal difús, un altre dia pulsacions, un altre dia no sé què, uns quants dies mal al coll –no mal de coll ‘gola’ sinó mal al coll ‘unió del cap amb el tronc’– però només per la dreta, uns altres dies mal a sota la mandíbula dreta. Misteris ADO del sistema nerviós. Doncs mira, serveixen per distreure’t de la bèstia de l’esquerra.

6. En no sé quin moment exacte de tot aquest procés llastimós ha començat a produir-me nàusees l’aigua. Especialment en dejú, de manera que primer havia de menjar alguna cosa si volia beure. Si en bevia abans ja no podia menjar –per les nàusees. Un dia que em vaig animar a sortir amb una colla vaig demanar una aigua mentre la colla es demanava gairebé per unanimitat cervesa –els i les molt dallonses– i vaig descobrir que l’aigua dita mineral, o sigui la d’ampolla, no em provocava tanta nàusea; era només una certa sensació de nàusea però molt lleugera i que de seguida passava. I jo, de líquids, no puc prendre gaire cosa, amb tanta limitació com arrossego i amb tantes intoleràncies acumulades. (Espero que això que acabo d’escriure us faci prou llàstima; trobareu uns sobres a l’eixida de la sala perquè hi deixeu donatius en metàŀlic o encara que només sigui un pot d’olives trencades, a veure si es nota la generositat i la solidaritat.) Doncs això, que ja no tinc problemes a l’hora de triar perquè la llista de coses que puc menjar o beure es redueixen a una o cap (en espanyol té més gràcia: «–¿Cuántas veses habéis estado en Nueva York? –Yo ni me acuerdo, quinse o veinte. –Yo, sinco o seis. –Pues yo, una o ninguna»).

O sigui, ara al damunt sibarita de l’aigua. Total, que he començat a comprar garrafes d’aigua al paki del costat de casa. N’hi ha de 8 litres (de garrafes) que surten molt bé de preu, sobretot la de Ribes i una altra que s’anomena Estrella, em penso –ara no ho puc comprovar perquè d’aquesta no en tenien l’última vegada i vaig comprar Ribes–, que diu que és d’Arbúcies però vés a saber. Sigui com sigui, és més barata que la Ribes (1,19 € els 8 litres, o sigui 15 cèntims/litre). Ho aclareixo: les dues estan etiquetades (almenys) en català. (Per mi això és molt important, com sabeu els que em coneixeu les dèries i les conviccions –en aquest cas convicció.)

Mai de la vida havia comprat aigua a les botigues, sempre havia malvist els qui ho feien i, sense dir-ho en veu alta, pensava: «Quines manies que tenen, si l’aigua de l’aixeta és prou bona!» O: «A l’Àfrica hauria d’anar aquesta gent, a veure si es queixaven de l’aigua!» Doncs in your face! M’he tornat el maniàtic que fins fa poc critivaca.

(Foto: Mirror)
Després ha anat passant aquest efecte de l’aigua en general i la de l’aixeta en particular, tret de la de casa, que em sembla que té força més gust de clor del normal. L’aigua de casa (Eixample esquerre) és del Llobregat, em penso, si bé diu que ara les barregen totes. Sigui com sigui, la del despatx, que per mi té un gust força diferent, no em provoca el mateix efecte, o no tant –si és veritat que les barregen totes m’ho hauré de fer mirar. I amb la de casa el que faig és tirar al got un rajolinet d’una altra cosa: suc de qualsevol fruita, cafè, llet, vi, brou, tang... Sense manies, el primer que trobo a la nevera. Això sí, un rajolí molt curt, només per matar-ne el gust inicial. I la garrafa la tinc per a quan no estic a prop de la nevera o situacions així. Però ara em dura molt. Pots comptar, vuit litres per a mi sol, perquè la resta de la gent de casa continuen sent de la secta puritana aquella que només beu aigua de l’aixeta.

7. Des de fa no sé quant de temps, constato ara, noto que se m’abaixa una mica la part inferior del llavi esquerre quan tinc la boca tancada però estic relaxat, i ja no diguem si mig m’adormo, de manera que de tant en tant em cau saliva per aquesta banda, com si fos un vellet. (Ep, poca broma, eh?) Això abans no em passava. No sé si és l’edat o que la branca inferior del trigemin afecta també negativament els músculs de la zona o que alguna medecina té també aquesta mena d’efectes secundaris. El cas és que això m’ha passat fins i tot treballant o anant amb l’autobús i fa vergonya, la veritat. Ho deixo aquí anotat per si de cas.

Si s’accentués aquest efecte hauré de revisar també un dels meus convenciments sobre determinades persones operades del trigemin que queden amb la boca torta. Vull dir que potser també hi qued(ari)en sense operació. Ostres, quin futur més negrot, entre unes coses i altres.

Però visquem al dia. Quan escric aquest paràgraf estic bastant eixorivit, i ahir també. Sé que en bona part és gràcies a la morfina, que hi ha dies que et deixa grogui i dies que si no xerres gaire i no menges de pressa, assegut com estic ara et trobes al cel. No coŀlocat, eh?, simplement estàs com si fossis una persona normal que no tingués cap problema. O sigui, al cel.

(Entre desembre i abril he perdut 12 quilos.)

(Després de publicar això he descobert entre els meus papers un capítol del dietari dedicat específicament al mes d’abril.)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada