dissabte, 11 d’abril de 2015

Diari de campanya: febrer-març 2015

Des del 28 de gener fins al 7 de febrer 2015 no hi ha punxades. Però aquest dia 7 –just el dia que vaig penjar l’anterior article d’aquest bloc– n’hi ha una que jo diria que ha estat més forta que totes les altres d’aquest període que va començar el mes de novembre del 2014, tot i que sense arribar encara a nivells d’etapes anteriors.

Escric al metge odiat/estimat i li dic que què faig. Em diu que apugi la carba a 1.000 mg/dia. De manera que tenim:
- carbamazepina 1.000 mg/dia
- lacosamida 400 mg/dia
- amitriptilina 10 mg/dia
- clonazepam 0,5 mg/dia
- (pregabalina 300 mg/dia prov. > 0)
De tota manera, l’apujada de carba la faig al meu estil: a poc a poc, primer de 800 a 900 uns dies, i després ja vindran els 1.000. De fet, faig com amb com la retirada de la pregabalina, que en prenia 600 i encara [escric això a final de febrer] en prenc 300, d’aquí uns dies baixaré a 150, i després l’eliminaré totalment.* Jo actuo com si el meu cos fos de vidre. De cristall.
*Deixaré de prendre pregabalina del tot a partir 25 març 2015.

Dia 11 febrer, visita amb el neuròleg fins fa poc habitual, a qui he fet el salt últimament. Sóc sincer i li explico el què. Però alhora, en part perquè no acusi tant el cop però també perquè és veritat, li dic que m’agradaria que em continués fent un seguiment general, ja que ell té tot l’historial i tota una perspectiva que l’altre no té. Ell ja ha demostrat que és bo i que està al dia de medecines: va encertar la lamotrigina que va posar fi a la segona etapa –si bé la lamotrigina l’hi vaig suggerir jo, me’n recordo com si fos ara– i va encertar la lacosamida que va enllestir la tercera –i aquesta medecina jo no la coneixia. El seu (meu) problema és que no en pot fer un seguiment prou proper i potser no dóna tanta importància com l’altre a cada crisi ni a cada sensació de crisi –tensions de la pell, vibracions no doloroses, etc.


El que em sobta és que sigui tan taxatiu aquest cop en la defensa d’una sortida quirúrgica per al cas que arribi a una dosi de carbamazepina de 1.200 –diu que és el màxim– i la cosa no s’acabi d’arreglar. Insistent: no hi ha més sortides. Queda alguna medecina més, que m’explicita –i apunto, esclar, per comentar-les amb l’altre: em parla del topiramat i l’eslicarbazepina*–, però li sembla que havent provat tot el que he provat i havent passat tants anys sense acabar d’arreglar-se el problema, la solució farmacològica és cada cop més utòpica o serà un pegat que si funciona durarà el que duri.
*L’eslicarbazepina és el primer medicament de patent portuguesa de la història. Ja només per aquest motiu estaria bé provar-lo –als catalans tot el que sigui acostar-nos a les solucions de Portugal, sobretot a les solucions històriques, ens va bé segur.
El metge antic també ha titllat la «tornada» a la carbamazepina com una decisió conservadora. Però jo la defenso —com el meu nou metge– dient que no l’havíem provat amb la combinació actual. Ho reconeix. I de tota manera, penso, l’eslicarba no deu ser gaire diferent de la carba i l’oxcarba. El metge meu actual és partidari de la carba-carba, per ell les ox- i les esli- que proposa el metge antic –l’oxcarbazepina me la va receptar durant una bona temporada, i ara suggereix l’eslicarbazepina– li semblen vulgars succedanis.

Parla –el metge antic– de determinats efectes adversos de la intervenció quirúrgica que fins ara jo considerava possibles i ell dóna per molt probables o gairebé segurs: la insensibilitat a la galta. Ara bé, dóna moltes possibilitats d’èxit pel que fa a la neuràlgia.

Em sorprèn, amb tot plegat, la seva contundència, i em fa pensar. Segons com vagi al final amb el nou metge potser caldrà tornar un dia a aquest i restituir-lo en el seu antic estatus, no se sap mai. Però visquem al dia.

Accepta el nou estatus d’observador i quedem que ens veurem de nou el mes de juliol. Trobo que ha reaccionat prou bé.

I arribem al 7 d’abril del 2015 i no hi ha hagut des del 7 de febrer nous ensurts, de manera que el 7 de febrer és la data en què, segons els meus protocols, haig de donar per acabada aquesta quarta etapa àlgida o activa –dolorosa, vull dir, perquè l’activitat continua sota la pell i la noto cada dia– del meu nervi trigemin esquerre.

La particularitat respecte a les etapes anteriors és que ha sigut molt més curta –tres mesos– i amb una activitat força menys beŀligerant des de tots els punts de vista: intensitat i freqüència.

Ara, el preu que es paga deunidó, sobretot en nàusees, que les tolero força malament i que les últimes setmanes de març i la primera d’abril han sigut molt contínues. Esperem que minvin. I doncs, sembla que la dosi de 1.000 carba + 400 lacosa és la màxima que tolero. Hi ha hagut uns quants dies que no sabia com prendre els comprimits sense provocar ois immediats només pel fet d’empassar alguna cosa. Em costava fins i tot prendre aigua i no rukhar-la immediatament.

(O això o tornar a incorporar la pregabalina, que diuen que estabilitza els efectes secundaris de les altres potingues. És veritat que les nàusees han crescut de manera inversament proporcional a la retirada de la pregabalina. Tot pot ser. Caldrà parlar-ne amb el metge.) (De moment, el 13 d’abril incorporo pel meu compte al còctel diari un comprimit de 10 mg de metoclopramida [Primperan]. Si això funciona potser ja no caldrà res més; no sé com és que no se m’havia acudit abans, de fer aquesta prova.)*
* Després de rebre uns quants consells i de fer diverses consultes, veig que la teoria que faig en aquests dos paràgrafs anteriors no se sosté per enlloc. La causa més probable de les nàusees no és la incorporació dels nous medicaments, que ja prenia o ja havia pres en altres èpoques sense que em causessin aquests problemes, sinó una manifestació de la síndrome d’abstinència per no prendre lamotrigina i/o pregabalina (més probablement lamotrigina, perquè és al desembre quan comencen les nàusees i al desembre encara prenia pregabalina). És a dir, si tornés a prendre pregabalina i/o lamotrigina potser no tindria nàusees, certament, però no seria perquè aquestes medecines controlessin els efectes de les altres sinó perquè el meu cos s’hi ha acostumat i ara no tolera que no li doni la dosi. De manera que, vist així, la cosa no és tan greu: segurament es tracta d’esperar i, mentrestant, de combatre la síndrome com pugui; o sigui, sí que anava ben encaminat amb la decisió de prendre metoclopramida (que amb 10 mg no n’hi ha prou, de moment; ho provo amb 20 a partir del 15 d’abril).

Sigui com sigui, es tanca de nou aquest diari de campanya.

Prenc, en aquest moment:
- carbamazepina 1.000 mg/dia
- lacosamida 400 mg/dia
- (metoclopramida 20 mg/dia a partir del 15 abril 2015)
- amitriptilina 10 mg/dia
- clonazepam 0,5 mg/dia

* * *

Doncs no, no es tanca. Perquè just l’endemà d’haver penjat aquest article al blog hi ha una altra punxada. Ha estat relacionada, gairebé hi posaria la mà al foc, amb un esforç físic una mica extraordinari que vaig fer i que no solc fer, però el fet cert és que hi ha hagut atac. No molt fort, com han sigut gairebé tots el d’aquest quart període, però n’hi ha hagut. No em puc fer trampes al solitari, encara que em faci ràbia.

De manera que endarrerim almenys dos mesos més el final d’aquest període, a partir del 12 abril 2015. Fins a mitjan/final juny no podrem tancar-lo. I encara, ja ho anirem veient.

Deixo la resta de l’article com estava perquè substancialment és vàlid: la neuràlgia està activa, però sota control –sembla!– dels medicaments, que només tenen de tant en tant, molt de tant en tant, una fuita. A veure si és així, o si s’acaben fins i tot les fuites, o si... calla!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada