O sigui, gairebé tots els efectes adversos que s’han descrit per a 1 pacient de cada 300 milions i que sols trobar entre els efectes secundaris de qualsevol prospecte farmacèutic (en español por supuesto, no n’hi ha cap que sigui almenys també en català; que els unionistes es queixin, després, de la pressió lingüística catalana; i això no és política: és la vida, la que trobes a cada capsa de medecines cada dia, vulguis o no vulguis, i jo en gasto cinc de diferents; fi de l’excursió).
Les nàusees vénen també potser del fet que, com que vaig més bé de ventre –disculpes per explicar aquesta bona notícia–, tinc més ganes de menjar, però no hi estic prou acostumat i el cos es queixa per dalt del fet de rebre tanta manduca. Vés a saber.
El dia 6 desembre 2014, Sant Nicolau, diada del bisbetó de Montserrat, un dels caganius de l’escolania fa de pare abat i pot manar fins i tot el menú del dia. Doncs per celebrar-ho una altra punxadeta, just quan m’he assegut a esmorzar i obro la boca per al primer mos. En aquests casos et preguntes: continuo (esmorzant)? Continues, però com un mer mecanisme de supervivència; si no menges res et mors.
(Encara) són punxades lleus, com una pessigada una mica forteta. Fan mal però no n’hi ha per a tant.
El dia 7 hi ha, al vespre, una activitat tremenda del nervi, amb reverberacions i fuetades al nas i sobretot a la galta... però sense dolor. O sigui, com si fossin manifestacions d’un nervi accelerat, com si diguéssim, però que no aconsegueix fer mal. Tant de bo no se’n surti.
Aquesta mena de coses són les que em fan dubtar que en el meu cas el trigemin estigui tan tranquil i en canvi enviï senyals dolorosos equivocats, i fer-te mal. A mi em sembla que sí, que hi ha activitat física del nervi i que simplement ara hi ha un impediment (medicinal) que impedeix que aquesta activitat produeixi dolor. No sé si està ben explicat però a mi ja em fa servei.
Dia 9, dues punxades, una al vespre xerrant (una certa continuïtat de discurs amb veu mitjana) i l'altra netejant-me la cara abans d'anar a dormir –ho faig amb tovalloletes desmaquilladores del súper, suposo que n’hi ha prou. Són de súper bo, o sigui, d’un Caprabo. Per a paper de vàter i de cuina i del que vulgueu els Día, els Lindl, els Suma; però per a coses de la cara jo vaig al Caprabo. Deu ser una mena de discriminació encara poc estudiada, la de súpers segons la cosa que compres.
Dia 12, una punxada. Dia 13, dues. De moment, però, totes apagades, no fortes, no paralitzants. I jo diria que la majoria causades per algun moviment meu previ o simultani, i no necessari, o sigui contingent, evitable amb certa cura. Però no és fàcil. I a més, els mateixos moviments la majoria de les vegades no provoquen aquest efecte.
El 20, acabo la incorporació de la carbamazepina (600 mg/dia). Encara no he acabat d’eliminar la lamotrigina, però dels 400 mg/dia que prenia ara estic pels 100. El problema de tot plegat és que aquests medicaments triguen si fa no fa quinze-vint dies a fer efecte de debò, i llavors és difícil de dir quina és/serà la barreja ideal.
Continuen els petits ensurts, un o dos al dia, però hi ha dies que cap. El 20, una molèstia desconeguda fins ara: durant dues hores, com si m’estiguessin picant entremig dels dos incisius superiors centrals amb un martellet minúscul. No fa mal, només molesta. I sorprèn.
Del 20 al 25 res. El 25, festa de Nadal, content i tot això, doncs a mig dinar una altra punxada. Relativament fluixa com les altres, però de nou al pou del desànim. I ja no saps si deixar-te anar pou avall, o crear-te expectatives positives –però llavors les clatellades de realitat són més dures– o bé que sigui el que Déu vulgui, com se sol dir –mal dit, perquè Déu no vol clatellades. O sigui, viure al dia i enfrontar-se a l’ara.
Però és difícil viure al dia i pensar només en l’ara. Ho intento –la prova és això que escric–, però és difícil. No sé si hi ha cap animal mig racional que visqui a l’hora, vull dir a l’ara, que no pensi en fa un segon ni prevegi una mica el minut que ve.
El 26 una altra. Pausa fins al 30: dues. El 31 dues més. El dia 1, quatre, força seguides, la tercera i la quarta bastant fortetes. Dius: ¿la pausa del 26 al 30 pot ser deguda al fet que he estat desconnectat del món, dedicat a meditar davant el foc a terra, el paisatge mogut pel vent, els dies clars i la mitja lluna allà dalt, clara i nítida, en ple dia? No ho saps. La desconnexió, sigui com sigui, ha durat fins al 31 que m’he reincorporat a les tasques familiars pròpies d’aquests dies –no les odio, em resulten més aviat simpàtiques, i a més estic alliberat de regals i cuina. I si fos així, que estigués lligada una cosa amb l’altra, per què hi va haver pausa del 20 al 25, que feia vida normal?
No, no crec en aquestes correlacions.
2 gener 2015 –que hi ha una punxada–, toca anar a l’hospital a fer una prova però no ens havien dit que era prova-gimcana. Tinc cita perquè m’hi facin una electromiografia. L’hospital és gairebé buit de pacients, molts més caps vestits de bata blanca que indis vestits de carrer. No entenc gaire el perquè de la desproporció. Si desprogrames feina perquè és un divendres i a més és l’endemà de Cap d’Any, no pots desprogramar assistència laboral? Doncs no, és molt difícil fer girar l’enorme vaixell, conec el problema: “Si cobren tot el mes, que vinguin cada dia, encara que sigui per no fer res.”
Gimcana, deia. La Luci, la Leti i la Marta, gestores de la cosa, troben davant seu un senyor amb l’acompanyant habitual i un paper que el cita per a les dotze, però a elles no els consta la cita. Hi són elles, hi ha la maquinària necessària, hi ha especialistes i hi ha temps per davant, perquè només estaven programades tres cites aquest matí i una ha estat desconvocada. Però a les pantalles no apareix el meu nom.
Encara sort que gràcies a la flexibilitat de l’especialista i a l’eficiència de la Luci, la Leti i la Marta es resol el problema i podem vèncer la fredor de les computadores. Però ha costat unes quantes anades i vingudes, i després elles també amunt i avall pels passadissos.
L’ajudant que em rep abans de l’especialista, però, no té la història clínica al davant i vol reconstruir-la, amb tota la bona voluntat, en cinc minuts, que difícil.
L’especialista, que és, valga’m Déu, el meu metge adorat/odiat –com si no hi hagués cap més neuròleg o neuròloga en aquest hospital enoooorme–, escolta la meva història de les últimes setmanes i, tots dos mig d’acord, decidim apujar la carbamazepina de 600 mg/dia a 800 i, per compensar-ho, rebaixar la pregabalina, de moment, de 600 mg/dia a 300, i més endavant eliminar-la si no passa res.* Ha aclarit que la pregabalina està destinada més aviat a combatre efectes adversos de les altres medecines, i jo he argumentat que els efectes adversos m’estimo més combatre’ls jo solet, si puc aguantar-los, i en canvi assegurar-me que la pregabalina –que també és antiepilèptic– no interfereixi en l’acció de les altres dues, la lacosamida –que per mi és la que fa la feina principal ara– i la carbamazepina.
*Dic «mig d’acord» perquè jo hauria apujat la lacosamida i no la carbamazepina. Però estic d’acord amb ell que cal variar alguna cosa i també que convé rebaixar la pregabalina.
Quedem, doncs:
- carbamazepina 800 mg/diaCom que ens hem de veure el dia 8, que toca visita-visita, ja acabarem de certificar-ho. (Tot i que en aquests sis dies no hi ha temps que faci efecte cap dels canvis que fem ara; si alguna experiència he adquirit fins ara és que qualsevol efecte benèfic d’aquests fàrmacs no comença a manifestar-se fins al cap de deu dies com a mínim.)
- lacosamida 400 mg/dia
- pregabalina 300 mg/dia (i d’aquí un mes: 0)
- amitriptilina 10 mg/dia
- clonazepam 0,5 mg/dia
Dia 3, una altra punxada, començo els canvis de medicació.
Dia 8, confirmem els còctels i les posologies, tinguin o no tinguin a veure amb la pausa de punxades des del dia 4 inclòs. Li demano protocol per al cas que hi hagi més punxades –no n’hi ha hagut aquests últims dies. Em diu que passi a carbamazepina 1.000 mg/dia i, al mateix temps, li escrigui un correu. També dóna la indicació que m’analitzin el nivell de carbamazapina en sang. O sigui, «farem una analítica». Molt bé.
En total, si aquesta etapa s’hagués acabat ara, el 3 gener 2015 –cosa que dubto, però fem aquesta ficció–, he pogut comptar gairebé totes les punxades, una per una: unes trenta en total al llarg de seixanta dies.
Si he estat tan sistemàtic a l’hora d’apuntar dies i punxades és perquè la memòria després et pot jugar males passades i fer-te pensar coses que no són, o caure en vaguetats, que no ajuden gaire a prendre decisions.
Ho he fet altres vegades, d’apuntar-ho tot, i al final la bomba esclatava i la meticulositat prèvia no havia servit per a res, però en aquest cas jo crec que sí que pot ser útil.
Perquè per primera vegada en aquests set anys, que pugui recordar, em fa l’efecte que controlem la bèstia, que la tenim lligada més o menys curt. Anava pujant la sensació d’activitat del nervi, eren cada vegada més freqüents els episodis de dolor –vam arribar a quatre en un dia, el de Cap d’Any– i n’hi ha hagut prou amb dos cops de timó medicinal per posar les coses bastant a puesto, d’acord amb el meu diccionari, o a lloc, d’acord amb el diccionari normatiu.
I no hi ha més punxades fins al 28 (gener 2015), que n’hi torna a haver una. Vint-i-cinc dies de pausa des del dia 3. I, com en tota aquesta etapa, la punxada no ha estat gaire dolorosa. O més dolorosa psicològicament o anímicament que corporalment o físicament, si és que es poden fer aquestes distincions, que cada cop estic menys segur que es puguin fer.
Després de vint-i-cinc dies de pausa havent canviat de medicació just al començament d’aquesta pausa, que tornem a la casella de sortida fa mal. Però no tant de mal: les punxades no són tan doloroses com ho havien estat en etapes anteriors.
Acabem el mes amb un nou desconcert i el desànim habitual. No hi ha manera. Però queda encara viva una llumeta de confiança en el control medicinal de la bèstia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada