Nit del 3-4 de novembre 2014. Em desperto dues vegades de sobte, amb dolor i amb sensació d’haver tingut una punxada. Entre l’ensopiment i el fet que les punxades no deixen rastre –només fan mal en el moment en què es produeixen–, no sé del cert què ha passat. Però torna el pànic, que els últims dies havia minvat.
Escric el 4 de novembre a la tarda, per si de cas...
11 de novembre, 16:56 h —sóc davant l’ordinador. Una punxada lleu al nas, quan me l’eixugo. Més pànic.
Escric al metge de Bellvitge –m’havia donat la seva adreça electrònica– i em cita per al dilluns 17, per parlar-ne.
14 de novembre 2014. Una punxada, altra cop lleu, a la part interna del llavi, just quan m’assec per començar a esmorzar.
Ja no és casualitat. Ha tornat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada