dissabte, 16 de maig de 2015

Una nova era des del febrer?


Ja ho vaig dir: el 12 abril 2015 hi va haver una picada del trigemin a la boca, enmig d’un esforç físic que no hauria d’haver fet. No em sé controlar prou –no hi vaig pensar, a mesura que passen els dies et vas oblidant sense voler de determinades mesures de seguretat. Em va fer ràbia, perquè ja havien passat més de dos mesos (65 dies) des de l’anterior punxada.

El dia 13, com que, a causa d’això mateix que dic, preveig que o bé haurem d’apujar la dosi de carbamazepina o bé, com a mínim, l’hauré de mantenir al mateix nivell una bona temporada, després de consultar-ho amb la metge de capçalera provo si amb metoclopramida (Primperan) fem baixar una mica les nàusees. I amb 10 mg cada vuit hores sembla que no n’hi ha prou, de manera que ho haurem de deixar a criteri del metge especialista, quan arribi el dia de parlar-ne, que de moment va per a llarg. També provo amb el gingebre, però a curt termini tampoc dóna resultats.

* * *

Em poso a escriure de nou el 16 maig 2015, dissabte, i el dia 12, dimarts, hi va tornar a haver punxada, just un mes després de l’anterior. A primera hora del matí, abans d’esmorzar, sense provocació prèvia aparent. Parlo per correu amb el metge –sempre accessible– i em diu que vigili l’exactitud dels moments de prendre la medicació: ha de ser cada vuit hores. Jo no li ho havia dit, però és possible que l’hagi encertada: entre la presa de la nit, amb el sopar, i la presa del matí, amb l’esmorzar, passen ben bé deu hores. Això podria explicar aquesta punxada d’abans d’esmorzar. I com que l’anterior, la de l’abril, tenia aquella altra explicació de l’esforç físic, he de considerar que va ser el mes de febrer quan hi va haver l’últim episodi àlgid descontrolat –diguem-ho així.

De manera que es pot dir que hem encetat una nova era en aquesta malaltia: el trigemin està actiu, però si fa no fa està controlat per la medicació. Cal vigilar, però de moment sabem com es comporta i sabem què cal fer.


Això és com els cocodrils, el nervi em pot fer una mala jugada en qualsevol moment, però ara com ara hauria d’estar més o menys content. Tinc el cocodril en letargia.

Amb nàusees que van i vénen –de vegades incapacitants–, mareigs de tant en tant, diplopia (vista doble) a estones... però content, més o menys, amb un cert optimisme. Veig llum al final del túnel –amb una llum llunyana que consistís a estar-me tota la vida com estic ara ja hi firmaria–, tinc un metge que em dóna força seguretat, estic íntegre –no m’han operat i, per tant, tinc la cara sensible– i el pànic que em dominava ha passat a segon termini, com si ja fos impossible que tornessin aquells temps terribles d’infern.

Haig de vigilar l’esforç físic, els contactes, les fregues, les ganyotes, els ritmes, el sol, el vent, els moviments ràpids, el volum de la veu...

He perdut coses pel camí: per exemple, les coses que m’agraden més de menjar i de beure no les puc prendre perquè la medicació provoca un gran restrenyiment. No he sigut mai bevedor, però una cervesa de tant en tant o una copa de vi negre sí que em venien de gust, i ara no puc beure gens d’alcohol perquè interactua amb les medecines i em provoca efectes indesitjables.

Ja no em fa gaire iŀlusió que arribi l’hora de dinar, per dir-ho ràpid, com me’n feia abans.

Haig d’anar amb compte amb moltes coses, però de moment sóc en aquest punt i ja és molt. Abans, vigilant-ho tot, prenent-me els productes de mitja farmàcia o els beuratges i medecines de tot el gremi de professionals de la fetilleria, dels curanders i les remeieres, no hi havia res a fer: el nervi atacava i atacava i castigava. El cocodril no dormia.


* * *

17 maig 2015. Sembla que la bèstia esperi el moment en què publico alguna cosa i faig una declaració per contradir-me. Avui, ben bé una hora després de prendre la dosi medicamentosa del migdia –un temps suficient, suposo, per haver-la absorbit– una nova picada inesperada al nas, a l’aleta, arran d’un lleugeríssim contacte. I doncs, la teoria se’n va per terra. Fa massa pocs dies de l’anterior (dia 12), quan últimament hi havia unes quantes setmanes de pau entre cada una, i la hipòtesi dels horaris de les medecines aquí no sembla que es pugui aplicar. Deixo l’article com estava però afegeixo un interrogant al títol. Ai.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada