Final d'etapa

Des del 22 de març...

...fins avui, 22 de maig del 2014. Dos mesos. Dono per acabada aquesta etapa de trigemin actiu que va començar el juny de fa dos anys, del 2012. La dono per acabada encara que demà hi tornéssim: ja seria una nova etapa. Dos mesos és prou temps per considerar-los un final de període.

Foto: ©Gatillepis

Hi ha hagut en aquests dos mesos proves d’esforç diverses –la majoria involuntàries, o potser totes, allò que ho fas d’esma, no te n’adones–, impossibles de reprimir pel que us diré més endavant: hi ha hagut estrès, moviments bruscos, tensions, converses llargues, feines inesperades inteŀlectuals i també físiques, etc. Situacions en què he pensat que tot seguit hi hauria càstig: o sigui, que saltaria el trigemin sens dubte després d’aquell moment, d’aquella estona, fins i tot d’aquelles hores.

Doncs no, la lacosamida ha funcionat. Ella sola o en combinació amb la resta: pregabalina, lamotrigina, amitriptilina, clonazepam, més el que prenc per evitar el restrenyiment, que s’ha fet crònic. Tot això em deixa ben grogui bona part del dia, i tothora bastant inhàbil de pensament, paraula i obra, però durant dos mesos no hi ha hagut cap mena de punxada del trigemin.

És una pausa, hi torno. Amb dos mesos n’hi ha prou.

De sobte, un mal dia em puc tornar a trobar amb Alien, que em pot atacar per darrere sense que la Sigourney Weaver hi pugui fer res. Però de moment visquem al dia.

Ja em passava abans de la lacosamida, que anava una mica borratxo, amb desequilibris momentanis i caminars caòtics, però ara ja és la pera.

A mi no em fa res mentre no torni la bèstia. És més aviat entretingut, i no ho dic per fer broma. Perdo l’equilibri sovint, hi ha hagut caigudes, camino sovint com un somnàmbul, el món gira, hi veig doble de tant en tant, o triple o quàdruple. Però us ho dic de debò: m’ho passo bé amb aquestes distraccions! És com descobrir un món nou. Estar borratxo, amb totes les conseqüències d’estar borratxo, però sense ressaca –ho suposo, això de “estar borratxo”, fa molt de temps que no he estat ni allò que en diuen contentet, l’alcohol m’agrada però de poc en poc.

És fantàstic. Sí, estic eufòric. Per això hi ha hagut moments aquesta temporada –aquests dos mesos, i sobretot les últimes setmanes– en què no m’he sabut estar de fer determinades coses que en altres temps no hauria gosat ni imaginar-me.

Tinc encara pànic, això pot tornar, però de moment experimento tots els símptomes de l’estar eufòric. Posant per cas, he enviat a amics i familiars missatges absurds, coses que no els enviaria mai de la vida, i ho faig sense pensar, l’endemà me’n penedeixo. Escric bestieses.

És eufòria. Potser ara escric sota els efectes de l’eufòria i demà ho canviaré. O no, que quedi escrit.

Foto: ©Gatillepis

Respecte a altres efectes dels còctels farmacèutics, un exemple. Va ser el 13 d’abril. Una situació del tot còmica. La casualitat va voler que just aquells dies teníem a casa J, que ens ve a veure molt de temps en temps, l’última vegada em penso que va ser fa un any.

Doncs aquell dia al vespre, quan intento aixecar-me del sofà després d’una breu sobretaula encabat de sopar, no puc. No puc aixecar-me, tot el cos s’ensorra, hi veig doble o triple, perdo l’equilibri, caic.

M’ajuden a anar a l’habitació, amb molta cura, amb molta cautela, perquè tota l’estona estic desequilibrat. Arribo a l’habitació, doncs, i m’haig de posar de quatre grapes, i tot i així, caic de costat. M’haurien d’ajudar a fer-ho tot –tot vol dir tot– però enganyo la family i els dic que ja m’espavilaré –dormo sol–, i els ho dic quan, estant de quatre grapes, m’haig d’estintolar a la paret per no caure a terra –estant de quatre potes a terra! Còmic, ja ho deia.

No m’afecta anímicament, gens ni mica. És divertit. J aŀlucina cogombrets en vinagre.

Però els enganyo, no sé si perquè em veuen molt segur de mi mateix, i somrient, o perquè saben que no em deixaré ajudar encara que hagi de dormir a terra, tal com estic. Saben que sóc caparrut de mena, que abans morir que deixar-me treure els calçotets per algú que no sigui X, i encara.

Total, que faig un riu com puc, mig de costat, quan no em veuen, i me’n vaig a dormir vestit. Ja em despertaré quan estigui més sobri, em dic, i llavors em posaré al llit d’una manera més digna o civilitzada.

Però no em desperto fins l’endemà a l’hora habitual. Un drama, tot rebregat. Exactament igual com en les peŀlícules, quan el protagonista arriba borratxo i cau damunt del llit tal com raja i fins l’endemà. En fi, jo igual.

Però no tinc ressaca. Només els lleus desequilibris habituals i, de tant en tant, el veure-hi doble.

Quins misteris. Perquè això, amb aquest grau tan espectacular i tan divertit, només passa el dia aquell.

L’important, però, és que la NT continuava a ratlla.

I ara, 22 de maig, igual. Només aquell doloret del queixal quan em raspallo les dents m’avisa que la bèstia encara hi és. Però la resta d’efectes secundaris, sobretot aquests dels últims dies, els trobo més aviat entretinguts, ja ho deia. De debò, no em molesten, encara que siguin més vistosos de cara enfora i preocupin molt la gent que m’envolta.

Sí, és curiós, el personal s’espanta més quan veu coses d’aquestes que quan els dius que tens uns dolors insuportables –quan els ho dius després, perquè durant és impossible. Com que no veuen res, els dolors forts de debò, les descàrregues brutals del trigemin, no els espanten gaire. Et creuen i fan cara de pena, però ja està.

El 22 de març del 2014 ha començat una nova vida. I per tant tanquem aquest diari. Si publico alguna cosa serà textos que tinc d’altres, testimonis.

Foto: ©Gatillepis

I esperem que no hagi d’escriure sobre coses meves. Tot i que, malauradament, el pànic –PÀNIC– hi és i hi serà sempre, encara que no vinguin més etapes de dolor.

(Que no puc evitar pensar que sí, que vindran. I que vindran més aviat que tard. Però si vénen aniré de pet al quiròfan, això ara sí que ho tinc molt clar.)