dimecres, 31 d’agost de 2016

Segona operació (2)

Ve d'aquí.

25 d’agost: tinc cita programada amb gent de l’equip del cirurgià, una visita previsiblement rutinària que fan al cap d’un mes de l’operació. Sé que la podia haver ajornat –sóc de vacances fora de Barcelona– i no hauria passat res, però finalment vaig decidir respectar els seus protocols. Havia pensat que seria una cosa molt de complir l’expedient, perquè ja m’havien dit que qui m’atendria no seria el meu cirurgià –el Dr. Tal, el famós. Això havia entès.

El metge que em va rebre era un que ja m’havia fet visita alguna vegada a l’hospital, en representació del cirurgià, abans o després d’alguna de les operacions.


I resulta que era ell qui m’havia operat aquesta segona vegada. No sé si em va donar una informació confidencial o no, però em va dir que la primera operació la va fer el titular mateix i la segona l’havia fet ell, el suplent, tot i que va ser el titular –que va presenciar o guiar l’operació– qui va informar la família un cop enllestida la cirurgia.

Aclariment important: no em fa res que m’hagi operat l’un o l’altre mentre el resultat de l’operació sigui positiu. Això per davant de tot. I de moment, un mes després de passar pel quiròfan, el resultat és positiu. Si es torça això, ja demanarem aclariments sobre per què l’un i no l’altre quan havia canviat d’hospital i havia anat a aquell refiant-me d’un nom i d’unes mans («les mans de qui intervé són el més important», m’havien dit). Però ara com ara no em calen explicacions.

Dit això, no em va donar respostes prou satisfactòries, del meu punt de vista estant, sobre tres fets secundaris: 1) que jo notés el canvi de sensibilitat a la part inferior de la cara i no a la part superior, que és la que tenia afectada; 2) que el canvi de sensibilitat que tinc jo a la part inferior de la cara sigui una hipersensibilitat i no una falta de sensibilitat, com m’havien dit; 3) que em duri el cansament postoperatori (?) tant de temps (encara estic cansat quan escric això, el 29 d’agost, trenta-tres dies després de la intervenció; de tota manera, no tan cansat, sens dubte, com els primers dies, el que passa és que l’evolució és tan lenta que per pujar cada graó de millora trigo una setmana).

Dic que no m’han semblat satisfactòries les explicacions, però ho dic mal dit. Sobre el punt 1 (després de mostrar ell el que em va semblar una certa sorpresa quan jo li ho transmetia) sí que em va dir una cosa que ho podria explicar: que ells van bastant a cegues i la seva missió és pressionar el gangli del nervi, tot ell, i llavors pot ser que la intervenció, diguem-ne, física hagi deixat més tocada la part inferior de la cara que la superior, però de fet afecta tota la cara perquè afecta el gangli del qual surten les tres branques del trigemin. És a dir, si ho vaig entendre bé, és accessori el fet que jo noti el cop de globus [final de l’article enllaçat, n. 1] més amunt o més avall.

Sí que vam estar tots dos d’acord en el que deia més amunt: que l’important és que el trigemin no em faci mal. Jo ja li ho vaig dir d’entrada, abans de parlar-li de les altres coses: que, per descomptat, aquest era l’objectiu principal i, per tant, ja dono per bones les altres conseqüències, tant si duren com si no (ell creu que no duraran, però em va semblar que també se sorprenia quan jo li explicava 2 i 3). El fet que a posteriori els metges tinguin explicacions per a tot no vol dir que les tinguessin abans de parlar amb tu; o sigui, és possible que les improvisin.

Poc a dir. Suposo que deu passar en totes les professions. En la meva, per exemple, passa.

(Sí que hi ha pessigades esparses de tant en tant, ara a l’oïda, ara a la galta, adés al maxiŀlar o en altres punts de la cara o del cap, com n’hi havia –amb molta més freqüència que ara– els primers dies després de l’operació, però ni fan el mateix mal que el trigemin, ni és del mateix tipus, ni són als mateixos llocs. O sigui, interpreto que són conseqüències temporals de la intervenció que ja aniran passant, com de fet ja van passant.)

(També noto molt encara els efectes de qualsevol conversa, de moviments massa ràpids, etcètera: es produeix una tensió al maxiŀlar –no a la resta de la cara, com passava abans– que em fa patir una mica. Interpreto que és igualment efecte postoperatori.)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada