I la nit del 27-28 de nou, a la galta i amb reverberació. Sense aparent provocació prèvia: vull dir, m’ha despertat Ella.
I, finalment, el dia 30 al matí, fent una ganyota d’aquelles que fas per coŀlocar-te bé les ulleres sobre el nas, una altra, una picadeta. Però era Ella.
Ara bé, totes, fins ara, menys agressives que en etapes anteriors. Només tinc dubtes sobre la primera, la de la nit del 3 al 4, que recordo com un dolor instantani, invisible –jo dormia– seguit d’una paralització que t’impedeix cridar, pel pànic animal de provocar una nova descàrrega. Em vaig despertar així: amb el dolor havent passat, com un llampec, entre el son i la vetlla, i la paràlisi.
Aquesta és una característica típica de les punxades fortes del trigemin, que no sé si l’havia descrit així: que produeixen una paràlisi natural/animal. Com la d’aquelles bestioles que queden garratibades un instant abans que les devorin.
Amb les dels dies 21, 28 i 30 en sumem sis a l’etapa actual, que ha començat de manera més o menys pacífica i espaiada. Toquem ferro.
Enmig de les anteriors punxades i aquestes –tot dins del mateix mes de novembre, un mes llarguíssim, dels més llargs de la meva vida per la tensió–, he anat al nou neuropatòleg, en un hospital diferent, al qual vaig arribar a començaments d’aquest estiu passat per mediació de X i X –grazie tante, grazie mille!
Ha estat una visita d’urgència que m’ha facilitat ell mateix, el metge, després d’un correu electrònic meu desesperat en què explicava que l’àlien havia tornat.
Diu que canviem lleugerament el còctel. Substituirem els 400 mg de lamotrigina –que em va salvar, suposo, en la segona etapa però que en la tercera no va funcionar, almenys ella sola–, la substituirem, doncs, per 600 mg de carbamazepina, que va posar fi a la primera etapa, suposo, però no va funcionar en la segona, ni sola ni acompanyada. Naturalment, mantindrem la lacosamida, que va posar fi, suposem –però aquí la meva certesa és gairebé absoluta–, a la tercera etapa i que de moment està aconseguint, suposo també, que aquesta quarta etapa sigui fins ara bastant suportable.
Doncs per tapar les fuites que tot i la lacosamida –això ho dic jo– hi ha hagut ara, canviarem la barreja.
Em costarà deixar la lamotrigina, que m’ha acompanyat fidel, snif, des de l’any 2011 –tres anys! Però els sentiments s’han de deixar de banda quan et crida el deure. Quan s’ha de tallar es talla. Al cap i a la fi no hi havia un compromís seriós, estable. Podem continuar sent amics.
Pregunto al metge: «–I la pregabalina, que en prenc 600 mg/dia? –Ah, això no hi té res a veure.» (M’ha semblat entendre.) Deunidó. Com que em deixa sense paraules –això em sol passar– caldrà esbrinar el misteri de la pregabalina, per a què c. serveix. Però ho farem quan arribi la visita ordinària –aquesta era extraordinària–, i això serà al gener, si no és que hi ha enmig novetats de prou gruix. Ell creu que no. Jo no no les tinc totes. Ell és un xulo milhomes i prepotent. Jo l’odio profundament però m’hi aferro amb dents i ungles: el veus segur del terreny que trepitja i és accessible.
Em penso que és el que –i allò que– he estat buscant durant set anys, a banda de les drogues.
I m’ha calgut arribar fins a aquest fotograma de la peŀlícula per assabentar-me que de la NT també se’n pot dir prosopàlgia, que es més curt que neuràlgia del trigemin però per mi més difícil de memoritzar. (Per exemple, de la pregabalina, que fa anys que en prenc cada dia, com acabo de dir, 600 mg, no em recordo mai del nom, sempre l’he de mirar.)
Però és que també, atenció, de la NT se’n diu malaltia de Fothergill, i aquesta opció és interessant: és més llarga però sona bé, té ganxo. Si dius “Tinc el daixò de Fothergill, foraster, i no m’agrada la gent com tu”, segur que fas por. I si dius “Sóc de can Fothergill, nena”, te les guanyaràs totes. (Al revés suposo que també funcionaria: “Tinc la Fothergill, desgraciat, val més que toquis el dos”, etc.)
A veure com ens ho farem, perquè ara se’ns ha girat més feina, tenim un altre front obert: el nom de la cosa. (Tot el que sigui distreure la bèstia i desorientar-la, i alhora no adormir-me, va bé.)
Per sort, hi ha tot el desembre per davant, per rumiar sobre tot plegat abans del 2015.
* * *
Ara prenc, doncs:
- carbamazepina 600 mg/dia
- pregabalina 600 mg/dia
- lacosamida 400 mg/dia
- amitriptilina 10 mg/dia
- clonazepam 0,5 mg/dia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada