 |
| (Foto: revista Armas) |
Encara sort que només ha sigut un sol tret. Un dia.
D’acord, ha sigut un tret provocat, en la terminologia que utilitzo aquí. Torno a tenir la rinitis desfermada, per moltes perles d’all i alls sencers que prengui, crus, bullits, en conserva i a la vinagreta, i encara que prengui tots els antihistamínics que vulgueu. I aquell munt de potingues i xarops i granulats que em van donar al Manantial de la Salud.
I, per tant, d’alguna manera m’haig d’eixugar el nas. I llavors va ser aquí, en una d’aquestes operacions –que faig amb molta cura però que, a causa de la rinitis, haig de fer molt sovint, perquè això és un riu que no para–, doncs en una d’aquestes maniobres vaig rebre la descàrrega. Per què només un cop –un cop, quina expressió més adequada–, si abans havia fet exactament la mateixa operació cent vegades?
Què hauria de fer? No eixugar-me els mocs? (perquè de mocar-me normal, allò que en diuen mocar-se de debò, amb so de cascada i no diguem ja de trompeta, fa anys que no ho faig). Què he de fer? Deixar que ragin els mocs i recollir-los en un pot, en una galleda penjada del coll, com si fos un degotall ambulant?
Faig broma ara, un parell de dies després, però això que ha passat provoca desànim, descoratja. Psicològicament és mortal. Feia dies que anava bé, que notava només petites punxades però apagades, molt suportables, i feia dies que no prenia morfina. I ara és com si et diguessin: tornes a la casella de sortida.
I així una vegada, i una altra, i una altra.
El dia 3, l’endemà, vaig al neuròleg del CAP, que en tot aquest procés podríem identificar com la Policia de Nova York. O sigui, hi ha el FBI –la Clínica del Dolor–, hi ha la CIA –el departament de neurologia del Clínic–, hi ha la Policia de NY –el neuròleg del CAP– i hi ha l’exinvestigadora valenta, potser negra, que ho arregla tot just el dia que es jubilava –que aquí seria la metge de capçalera, que de moment no es jubila perquè és jove, i tampoc és negra, i tampoc ho resol tot en un dia ni en un mes ni en uns quants anys, per bé que la bona dona s’hi esforça.
Doncs vaig a la Policia de NY. Li sembla bé el que diu el FBI, insisteix que em prengui el Tryptizol (amitriptilina*), que em van receptar al FBI –Clínica del Dolor– i es posa xulo, de bon rotllo, dient que ell ja m’havia avisat que la lamotrigina era important. (Ho diu perquè li explico que quan vaig començar a reduir la lamotrigina, cosa que ell em va permetre a petició meva i assumint jo les responsabilitats, la cosa s’havia posat xunga i l’havia hagut d’apujar de nou.)
* Indicada per a la depressió –com totes les altres porqueries que prenc–, l’enuresi nocturna –de moment d’això no n’hi ha, deu ser l’única cosa que em falta– i el dolor crònic neuropàtic.
Em cita per a final d’any. Cap problema, ja m’entendré mentrestant amb el tàndem CIA-FBI.
Malgrat els consells rebuts, endarrereixo el Tryptizol, perquè tot i l’ensurt del dia 2 em fa l’efecte que vaig millorant i no voldria que en el cas d’arribar a una època de pausa hagués de prendre quatre medicaments per tenir controlat el trigemin en comptes dels tres que prenc ara. Com menys millor. I si sense incorporar el trypti milloro, doncs de moment ho deixaríem aquí. Ningú coneix el seu propi cos millor que un mateix. (Frase perillosa, perquè no sempre van així les coses, però ara m’anava bé dir-ho.)
Aquest dia 3, i també el 4, i el 5, la rinitis continua desfermada, incontenible, hi ha contactes inevitables al nas i el llavi superior amb mocadors finíssims de paper invisible d’espigueta de mill, però sempre esperant –tement!– que vindrà un nou atac com el del dia 2. I en canvi no es produeix. Per què? Perquè la NT és així, p... com ella sola. Bé, un dia p... i un altre ramoneta. Però psicològicament sempre p..., perquè esperes contínuament la fuetada imprevisible.
Vindrà en qualsevol moment, amb qualsevol excusa, o sense excusa. Ja les he vistes de tots els colors. O no, o no vindrà més, o se n’anirà de vacances una temporada, posem-hi quinze dies, un any, dos mesos, allò que se’n va el fill o la filla i li preguntes quan tornaràs i diu no ho sé. I potser no torna perquè ha anat a la guerra i de les guerres de vegades no se’n torna. Tant de bo en aquest cas no torni: m’estimo molt el meu nervi trigemin, però després de sis anys ha quedat ben constatat que la convivència era impossible.
El dia 6 ha desaparegut la rinitis –en queden restes matutines, però això és normal en molta gent i no és molest, fas muntanya amunt discretament i aire. Com ha marxat? Un misteri. Ahir –escric això el mateix dia 6– vaig prendre uns quants alls adobats en vinagre i també un de cru –en total potser més del compte– i avui la cosa de la rinitis va fantàstica. O sigui, ni perles d’all ni l’Alervit Forte* del Manantial de la Salud. All del de debò.
* Preparat natural que conté suc de raïm, sempreviva, roibos, suc de llimona, bioflavonoides d’altres cítrics, extracte d’escorça de pi, reishi (bolet japonès), periŀla, gluconat de manganès i vitamina B5. Una bomba. Una bomba de placebo completament inútil. I cara.
Dia 7. Continua la bonança pel que fa a la rinitis. I continua el règim d’alls, però menys. Ara només falta trobar l’equilibri entre alls i mocs, estar-s’hi uns dies, potser una setmana, i llavors començar a reduir l’allada fins que els pugui suprimir. La rinitis, per mi és ben clar, s’estronca durant una bona temporada si l’estronques uns quants dies. En el meu cas sempre va així.
El millor del 7, però, és que han passat cinc dies des de l’ensurt del dia 2 i, de llavors ençà, cinc dies complets sense neuràlgia. Ni símptomes. I quatre d’aquests cinc dies amb la rinitis desfermada –amb el que comporta això de contactes amb la zona perillosa. Una pausa com aquesta no es produïa, crec, des del setembre o l’octubre de l’any passat.
Ara, però, aquest cop no em deixaré enganyar. Sé que la batalla ha de continuar. La bèstia s’amaga, però hi és.
I m’ho recorda amb una punxada feble, però com gairebé sempre per sorpresa en aquests retorns, diumenge 9, al matí, mentre em netejo el nas.
I des del 9 fins al 20, novament pau. Els últims tres dies, a més (17, 18, 19), amb uns ànims i una capacitat de fer i un benestar com no recordava. Potser des de fa un any no estava així, i encara dic poc. No, no des del juny passat, de molt més temps abans, perquè el núvol gairebé sempre hi era també en èpoques de bonança. Pot fer anys que no estava com he estat tres dies.
Aquests tres dies que dic, doncs, hi ha hagut cel clar, no hi havia núvol. Cap. Ha estat com sortir de la presó. Ho he dit a tothom.
Sigui com sigui, des del dia 2, que va ser l’última descàrrega forta –ara la del 9 no la comptem, era només un avís com d’ultratomba del dràcula que dorm però que és viu (aquí també ens hi encaixa el tema dels alls)– fins al dia 20 són divuit dies! I si comptem només del 9 al 20, onze dies complets! Cada dia hi ha hagut avisos que la bèstia continuava viva: tensions a la pell, petites convulsions –i no sols a la cara–, sensació de pessics, cremors... Però com que això no fa mal, gens de mal, no hi dónes importància. I segur que en té.
I després, la sensació d’anar en vaixell tot el dia, que això ve de la medicació. No molesta, fins i tot a estones és entretingut. Assegut o estirat no em passa.
El 20 s’acaba el bon temps. Tinc quatre punxades, cada una més forta que l’anterior.
El monstre continuava viu, i actiu. Vil, maleït, infernal.
És veritat que han estat provocades per contacte –de nou tinc la rinitis desfermada i d’alguna manera t’has d’eixugar. Haig de precisar que ara fent muntanya amunt no n’hi ha prou, surt massa moc per contenir-lo de cap manera.
L’all ja no funciona? No el prenc de la manera adequada?
Se m’acut un invent, o una implementació de l’invent de l’all. Recepta: a última hora del dia agafarem un gra d’all cru, acabat de pelar, ens el ficarem tot cap endins de la boca, mastegarem bé –cou però hem de pensar que potser valdrà la pena– fins que quedi com una pasta, ens empassarem la pasta, al cap d’una estona ens raspallarem les dents abans d’anar a dormir, pregarem a l’àngel de la guarda dolça companyia que l’invent funcioni, ens ficarem al llit.
L’endemà, 21, cau una mica de moc de no res, i només de tant en tant. M’haig de tocar però molt poc. Hi ha hagut, amb els contactes primers, una petita descàrrega, com si fos un avís. No n’hi ha hagut més. Al cap d’una hora de llevar-me s’ha acabat el moc. No m’he tocat més. Potser he trobat la recepta adequada. A veure.
Doncs no. Del 22 al 25, per molt all que prengui i en qualsevol format, la rinitis torna de manera incontenible. I això vol dir contactes permanents, i desvetllar la bèstia i ensorrar-se, i...
Cal buscar altres remeis per aturar les mocorràgies*. Ja vaig dir que els antihistamínics, se suposa que a còpia d’abusar-ne, havien deixat de fer-me efecte. Han de ser remeis més casolans, o alternatius, o...
*(Afegitó posterior: tècnicament se’n diu rinorrea, segons m’informa un lector atent [i savi].)
Dia 25. Crec que he trobat una altra solució, i l’he trobada jo solet –la patentaré. Un remei contra la rinitis i, per tant, una manera d’evitar els contactes amb el nas, únic punt gallet de l’última temporada. Recepta: beurem el litre i mig o els dos litres d’aigua que hem de beure cada dia –el ronyó, des de sempre, ens ho demana, i el pastillam actual també– com si fóssim un passerell (Carduelis cannabina), és a dir, en glopets mínims, com si assaboríssim un te molt i molt calent. I farem això especialment a la nit, que ens despertem amb la boca seca com el desert dels fòssils de Castellolí i hem de beure dues o tres vegades, i ho farem també així –glopets mínims– quan ens llevarem al matí, i després, fins a l’hora en què habitualment ens deixa de rajar el nas.
Funciona. Funciona el dia 26, el 27, el 28, el 29 –és el meu sant!–, el 30, que me’n vaig d’excursió... Vull dir, funciona pel que fa a la rinitis, que es redueix moltíssim. I, per tant, els contactes amb el nas són mínims. En queda alguna cosa –de la rinitis, el nas hi és tot–, i hi ha contactes i doncs petites fiblades –alguna de més forta, amb l’ensurt i la grisor psicològica consegüent, que dura unes quantes hores–, però són molt poques, posem-ne una o dues al dia, i hi ha dies que cap.
Estroncar la rinitis. Quan la NT afecta només el nas, estroncar la rinitis és bàsic.
Així acaba el mes. Si féssim una gràfica del maig i el juny hi hauria tota una sèrie de pujades i baixades però amb una tendència a l’alça molt clara.
Hi ha esperança...
Que s’estronca de sobte el 3 de juliol al vespre, amb una descàrrega d’aquelles paralitzants. Just quan acabava de pentinar i maquillar aquest article.
Començo a prendre el Tryptizol fins ara ajornat. Prendré tot el que em diguin des del primer dia.
Però alhora haig d’aturar la rinitis com sigui. COM SIGUI.
De nou, Sísif té la roca al peu de la muntanya.
 |
| (Foto del bloc Paramythotopos) |
(Si les coses continuen com han anat fins ara, que és sempre si fa no fa el mateix, deixaré de fer el dietari detallat dels últims mesos. Quan hi hagi canvis d’entitat, i sobretot duradors, ja tornaré a escriure. Mentrestant, publicaré de mica en mica materials diversos que tenia per aquí guardats.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada