Diari de campanya: juny-juliol 2011

9 juny 2011. Abans d’ahir, dia 7, la cosa estava més o menys calmada –potser encara duraven els efectes de la metadona–, però ahir, dia 8, em vaig llevar ja amb molts ensurts, que van durar un parell o tres d’hores ben bones. A l’hora de dinar i de sopar van tornar, igual com avui a l’hora d’esmorzar –amb un atac fort, d’uns 3-4 segons–, tot i que ahir a la nit vaig prendre un altre cop metadona –la tercera vegada que ho faig en sis dies. Menjo amb moltes dificultats, els àpats són el que més em costa fer amb una certa normalitat. Estic baixant de pes –això em preocupa més aviat poc mentre tingui la reserva que tinc sota el diafragma. Gairebé no puc parlar. Qualsevol acció em produeix punxades especialment fortes, i algunes s’allarguen un parell de segons o tres, o sigui que gairebé són atacs de fase roja.

Reprenc la crònica el dia 15. No he pres metadona des del dia 8 i la cosa està estable dins de l’alerta: moltes punxades cada dia, i també alguns atacs, però jo diria que tot plegat menys violent que abans, si bé molt molest. No, «molest» no, dolorós, diguem les coses tal com són. Potser senzillament s’ha acabat la depressió i ara m’ho prenc d’una altra manera, amb més filosofia. Quan surts d’una situació d’aquestes i pots començar a rumiar pel teu compte és quan et sents una mena d’entremig de l’home a la recerca de sentit de Viktor Frankl («Vostè per què no se suïcida?») i els que alguns anomenaven «musulmans» en els camps de concentració nazis –per l’acceptació fatalista i silenciosa de la pròpia sort que s’atribueix als creients islàmics–, d’acord amb les descripcions de Bruno Bettelheim i Primo Levi. Mira, cadascú s’ho manega com pot. A mi pensar en Auschwitz una mica em consola.

Prenc alguns dies Enantyum (dexketoprofèn) com a analgèsic i sembla que controla mínimament les descàrregues. Però tampoc m’hi vull enganxar, de manera que no en prenc cada dia. Això sí, faig molta bondat: molts dies, si ho veig a venir, gairebé no enraono, menjo i em raspallo les dents amb moltíssima cura, em dutxo com si tingués el cap en carn viva –aquest és l’efecte que em fa molts cops: qualsevol fregament mínimament enèrgic, encara que sigui a la zona del clatell o a la part dreta de la cara, desencadena atacs a la part esquerra–, conscientment no em toco el nas per res del món, ni per dins ni per fora, i en general miro que no hi hagi gaires contactes físics per la part esquerra de la cara. Etcètera.

Aguanto així, amb ensurts continus –una mitjana de 50-100/dia–, fins al dia 24 juny 2011, que torna la fase roja: atacs prolongats, d’uns quants segons, al nas i a la boca, de vegades sense cap mena de «provocació» prèvia identificable. Prenc fentanil a primera hora del matí del 24, dexketoprofèn a mig matí i una dosi de metadona al migdia. Quedo estabornit, però ni així. Menjar és una tortura, no puc ni obrir la boca, no puc dir ni una paraula. Ja fa dies que tinc una llibreta per comunicar-me.

El 25 baixa una mica la intensitat i la freqüència dels dolors, però encara deunidó, sobretot a l’hora dels àpats, i continuo sense enraonar. Hauré de començar a pensar en un tipus d’alimentació per altres vies en dies com aquests. El 26 ja puc parlar i menjar una mica sense tantes punxades, però continua havent-hi atacs llargs (més espaiats, per sort), o sigui que continua la fase roja. El 27 torno a la fase d’alerta (només unes 50 punxades/dia, però no atacs).

El 28 juny 2011 he anat al neuròleg de la mútua al qual vaig deixar d’anar ara fa mig any, si fa no fa. Hi he anat per demanar-li un informe seu que necessito per als tràmits de la incapacitat laboral. Després de més d’un any, em va causar una impressió fatal. Al mateix temps que jo li explicava sumàriament com anaven les coses –no li vaig dir que segurament ja no hi tornaria, o sigui que vaig fer veure que era una visita normal–, ell anava llegint la pantalla i em deia dades sobre períodes, episodis, medicació, etc. –les que havia apuntat en el seu moment– que no eren reals.

Els historials mèdics: quina cosa més curiosa d’estudiar. En fi, jo el que volia era el seu informe mèdic, i concretament que digués que això havia començat l’any 2007, que tal com anaven les coses es podia considerar crònic tot i que encara quedaven possibilitats mèdiques per explorar, i que en molts moments era una malaltia incapacitant. Doncs bé, no va escriure això, va escriure quatre ratlles a mà sobre el que li va donar la gana, basant-se en el «seu historial» i sense esmentar l’any 2007. O sigui, que segurament no em servirà de res. Per sort, tinc altres papers i altres proves del 2007.

El cas és que, com que ell considerava que allò era una visita de rutina, em va canviar la medicació: eliminar els 500 mg/dia de levetiracetam (Keppra), causa de la majoria dels efectes secundaris més galdosos; augmentar l’oxcarbazepina, progressivament, de 600 mg a 1.200 (primer 900 durant una setmana i després 1.200); i augmentar el clonazepam de 0,5 mg a 1 mg/dia. Com que el dia 18 de juliol tinc hora amb el neuròleg del Clínic, penso que fent cas durant vint dies d’aquest altre neuròleg en qui vaig creure tant i que tant m’ha decebut després no hi perdo res, ans al contrari, tindré ja provada una nova combinació, un nou còctel, per explicar al del Clínic com ha anat. A més, li he fet cas perquè el levetiracetam no m’ha agradat mai i en canvi sempre he estat convençut que l’oxcarbazepina m’anava més bé que res.

I sorprenentment, perquè no hi confiava gens, passo en 24 hores d’una fase d’alerta molt propera a la fase roja, amb centenars de punxades/dia i atacs i descàrregues esporàdics, a una fase stand-by força suportable, amb una mitja dotzena de punxades, sense reverberacions, al llarg de tot el dia 29, que és el dia del meu sant i amb això el celebro el doble, i el 30. Això sí, al matí, a primera hora, adormit i grogui com un boxador sonat. Però després, i fins a última hora del vespre, força eixorivit. A veure com evoluciona. Escric aquest paràgraf el dia 30 a mig matí i de moment la cosa també va força bé, tot i que potser no tant com ahir.

Escric el 10 juliol 2011. De moment el canvi de medicació –supressió del levetiracetam, augment al doble de l’oxcarbamazepina i del clonazepam– va bé. No bé, molt bé. Sens dubte, no té res a veure l’estat d’aquests deu dies, d'aquesta setmana i mitja, amb el d’abans del 29 de juny. Això sí, vaig per la vida una mica zombi, sobretot quan em poso dret i sobretot en les primeres hores del matí. Assegut ja és una altra cosa. Però hauria d’aconseguir no tocar-me el nas, ni la cella ni els voltants, per a res, i així em penso que eliminaria fins i tot els petits ensurts que encara em causa la NT. Vés a saber. El cas és que sóc incapaç de tocar-me, suposo que tothom ho fem d'esma i encara més si et pica (de les picors no n'he parlat gaire perquè és un destorb col·lateral molt secundari, però convé saber que és quasi permanent: a la cella, a les aletes del nas, damunt la part esquerra del llavi superior).