Diari de campanya: octubre-novembre 2010

Ens havíem quedat a començament d’octubre.

Del 2 al 21 d’octubre hi ha punxades més o menys lleus i aïllades –o potser ja m’hi he acostumat?–, quasi totes provocades per algun mal gest, i cap menjant. Els dies següents al 2, punxades soltes, sense passar de la mitja dotzena, potser algun dia vuit. El 14 d’octubre arribem a les 10-12 punxades –gairebé fase d’alerta–, i els dies següents entre 6 i 8, però després tornem a baixar a 2 o 3. El dia 21, 5 o 6 –una de realment forta i inesperada; a les altres els podia trobar explicacions.

Som al mes d’octubre, fa dos mesos des de la darrera fase roja i ara ja espero –que no es produeixi!– una altra fase roja. O potser la fase roja que tocava l’octubre aquest cop ja no és roja sinó que és un mig mig entre fase stand-by i fase d’alerta? Tant de bo. Perquè suposo que això voldria dir, per fi, que la cosa va de baixa. Toquem ferro.

El dia 22 d’octubre –fa dos mesos i 2 dies de la darrera fase roja– tornen els «atacs bimestrals». Més ben dit, torna un sol atac, només al nas. Ha sigut una descàrrega de 4 o 5 segons i llavors ha parat, abans i tot d’encetar el fentanil que tenia al costat mateix d’on era jo en aquell moment, al despatx, cap a les deu del matí (no era a casa, de manera que tampoc he tingut l’oportunitat de tastar el suc d’api [al final de l’article enllaçat]). I al llarg del dia gairebé res més: alguna punxada, potser forteta, però res de l’altre món. Com ahir i abans-d’ahir, diguem-ne, potser una mica més sensible –o sigui, potser les punxades són un pèl més punyents.

Igual com els dies següents: 23, 24, 25, 26... La «crisi bimestral» sembla que queda en això: un bon ensurt el dia 22 que s’esvaeix tot sol i tornem a la fase stand-by d’una, dues o tres punxades/dia.

A veure què passa. Tant de bo que els atacs bimestrals també es vagin apaivagant i siguin cada cop menys forts fins que desapareguin del tot, i també les punxades de cada dia.

Fins al 8 de novembre continuem igual: petites punxades cada dia, normalment provocades amb alguna activitat perillosa, que poden passar entre una i cinc o sis vegades al dia. La novetat és que sempre són al nas. De manera que ja fa relativament força temps, segurament més d’un mes, que puc menjar i em puc raspallar les dents sense ensurts –continuo fent-ho amb cura, per això– i també em puc tocar les pestanyes i els ulls –me’ls puc fregar lleugerament al matí amb aigua i sabó, per exemple, per fer-los nets després de la nit. Tot ho faig sempre, esclar, parant-hi molta atenció i posant-hi el mínim d’energia.

El 9 de novembre, tot i que ha tornat un altre episodi violent de la rinitis, no hi ha punxades, cap ni una. I estic així, en fase latent, fins al dia 20 inclòs (12 dies complets; no hem batut el rècord de l’agost-setembre, que van ser 23 dies). «Si és dia vint, problemes tenim», com diria el Pujolet de la guerra de les galàxies. Llavors segueixen quatre dies amb una sola punxada –de vegades només punxadeta–, adés al matí, adés al migdia, adés a la tarda. No al vespre ni a la nit. O sigui, sembla que hi pot haver relació amb el moviment vital –vés a saber. Si estigués mort o passés tot el dia al llit, com mossèn Ballarín, potser el trigemin no em faria mal. Bo és intuir-ho. Però hi ha crisi i sóc autònom. Ja ho deia l’acudit aquell del geni de la llàntia: –Pots demanar un desig, el que vulguis. –Doncs que no estigui mai malalt. –Això és fàcil, fes-te autònom.

Sempre al nas, explicava abans, i una per dia. Només una vegada ha estat a la boca, i lleu, per un descuit a l’hora de queixalar: feia un mes i mig, crec, que no tenia cap punxada a la boca, i més de dos mesos que no en tinc cap a l’ull, ni a la cella ni a la parpella. Si això d’aquests dies ha sigut la «crisi mensual», ja hi firmo.

Una crisi de quatre dies (21 a 24), perquè a partir del 25 de novembre torno a fase latent.

El nervi trigemin continua despert, a l’aguait, però si no el provoco es limita a avisar-me uns dies cada mes. I cada mes que passa els avisos són més amortits. Potser perquè me’n refiï i en un moment de distracció em torni a mossegar? No ho faré, trigaré molt de temps a tornar a pensar que «això s’ha acabat» i a actuar com si res no hagués passat. La memòria del dolor és llarga.

Em salten cada cinc-sis dies una mena d’escates del nas, de la banda esquerra, que no sé si són pell morta o bé brutícia –no em puc fregar el nas amb normalitat.

Així hem acabat el mes de novembre. Si tot continua com sembla, en relativament poc temps –mesos, però– tal vegada podré plantejar-me començar a pensar i a rumiar i a meditar un projecte de protocol per iniciar un intent de disminuir la medicació (ara prenc des de fa mesos 600 mg/dia oxcarbazepina, 500 mg/dia levetiracetam i 0,25 mg/dia clonazepam).

I això ja serà un gran què, perquè us asseguro que la majoria de dies la medicació és molt i molt... emprenyadora.