Doncs bé, la nit del 14 al 15 de setembre vaig dormir com una soca tota la nit, des de les 11 fins a dos quarts de set. Més de set hores seguides, tot un rècord. Però llavors, al llevar-me, la rinitis es va disparar i vaig estar les primeres hores del matí fent tota l’estona muntanya amunt i no gosant tocar-me el nas. Debades. Un cop se’m va escapar el mocador i ja hi vam ser: una nova punxada. Feia 25 dies des de la darrera (o sigui, hi ha hagut 23 dies complets sense ensurts).
M’ha afectat psicològicament? No gaire, la veritat és que me l’esperava, hi havia hagut molts dies que notava el nervi actiu –el nervi o el que fos: l’àrea aquella o, com en diuen tècnicament, les zones gallet, és a dir, les zones disparador–, tot i que no em fes mal. O sigui que no m’ha agafat gaire de sorpresa.
Per sort, ara ja sé que amb aquestes coses has de viure al dia i no pensar en el que passarà demà, si continuarà o no la NT o si haurà acabat. No hi ha res definitiu en aquesta vida, ni bo ni –això espero– dolent, i suposo que aquest pensament ajuda a superar les fases més doloroses de qualsevol malaltia o de qualsevol procés de tristesa o de qualsevol misèria econòmica o de qualsevol maltempsada de l’existència.
El 16 de setembre del 2010 dues punxades més, una de les quals realment forta, estesa per tota la cara, tot i que no duradora sinó instantània. El 17, tres o quatre punxades més, una de les quals forta, just en acabar de sopar. El 18, tres de seguides després d’esmorzar, quan he sortit al carrer. El 19 també, tres o quatre al matí abans de les 10, abans de sortir al carrer –és diumenge–, i després una altra a l’hora de dinar. El 20 igual, unes quantes al matí, fins al migdia, i després re. El 21 res al matí, una punxada lleu al migdia –clarament provocada: tenia el canal del nas molt carregat i he intentat d’esma buidar-lo, llavors m’ha avisat el trigemin– i res a la tarda. El 22 re. El 23, fent exactament el mateix que la vigília, començo el dia amb cinc o sis punxades gairebé seguides.
Potser hi té a veure, en això del dia 23, que el 22 vaig caminar una bona estona al migdia i em vaig cansar? Ni idea. Aquesta malaltia una altra cosa que té és que fa molt difícil d’establir-hi pautes, rutines, normes o reglaments. Hi ha coses que saps que no les pots fer i que si les fas hi ha càstig gairebé segur –les que he dit sempre: netejar-te el nas, mastegar per la banda esquerra, fregar-te la cella...–, però n’hi ha moltes altres que són com aleatòries, o que el trigemin respon al cap de 24 hores o 48 –si és que respon per allò que t’imagines i no per una altra cosa. De vegades ve quan acabes de fer un esforç, surts d’una situació difícil i comença el cap de setmana o unes vacances curtes. D’altres vegades apareix quan has acabat les vacances, o al final del cap de setmana o enmig de l’esforç que la setmana passada vas fer tan tranquil. Pares boig, si intentes establir alguna pauta. Per això aquí he procurat anar apuntant les coses que feia, per si algú, des de fora, sap veure alguna relació de causa-efecte entre uns factors i uns altres.
L’anècdota que he explicat del dia 21 al migdia –allò d’intentar netejar-me el nas, molt carregat– em sembla que reflecteix prou bé el que passa amb la NT no sols en fase stand-by sinó fins i tot en fase latent. I és que hi ha moltes coses que no pots fer –o ja no fas, d’esma– amb normalitat: no t’escures el nas ni et moques si no és amb moltíssima cura –i tot i així...–, ni et toques els ulls o el nas o la boca amb gaire energia, ni et fregues la part davantera del cap –l’oval facial, diguem-ne, que aniria en aquest cas des de la barbeta fins al cim del cap passant per les barres i els darreres de les orelles–, ni...
El 24 de setembre del 2010 és la Mercè a Barcelona i, com el dia dels Dolors, em llevo fatal (fase d’alerta), i a més molt aviat perquè haig de viatjar. Com el joc de l’oca, però ara de marededéu a marededéu. Viatjo, doncs, perquè ja tinc el bitllet pagat i no és un viatge de plaer sinó per acompanyar un amic molt amic que ha perdut la mare. M’emporto les drogues. Tot el matí en fase d’alerta: punxades molt seguides, alguna descàrrega forta però instantània. No passo més enllà, però, i no prenc ni un caramel de fentanil, que reservo per a les fases roges –dolor continuat. Sabia que podia passar això i no sabia si fins i tot podria entrar en una fase roja, però del cert no sabia res perquè de fet no sé res. Potser no hi té a veure el viatge, amb això que sembla una nova crisi. Potser és que cada mes, entre el 20 i el 30, toca almenys fase d’alerta que potser serà fase roja segons les circumstàncies. O potser res no té veure amb res i tot són casualitats.
El 25 de setembre del 2010 torno a casa. També és un dia difícil, però no tant. A mesura que passa el dia van remetent els ensurts. El 26 n’hi torna a haver sobretot al matí; al vespre molt poca cosa. El 27, dilluns –dia teòricament d’estrès institucional, almenys per a mi, i encara més encabat d’un cap de setmana mogudet–, em llevo, em dutxo, m’eixugo, em raspallo les dents, em vesteixo, etcètera –tot amb molta cura, com cada dia–, i no hi ha descàrregues, ni petites. Només al migdia n’hi ha una i un parell més, ben suportables totes tres, al vespre.
L’endemà, 28, em llevo amb la rinitis disparada i ja veig a venir que el dia no anirà bé. En efecte, tot i que aconsegueixo esquivar les punxades en les primeres operacions del dia, al cap d’una hora comencen els turments. Potser no arribo a la fase d’alerta, però estic en un stand-by molt tens, amb força ensurts. A la tarda la cosa es desferma perquè el moc raja continu. La rinitis crònica, doncs, ha aconseguit encetar un nou refredat –un més del 46.861 refredats que tinc cada trimestre, i encara gràcies que prenc antihistamínics. El dia 29, com que hi ha vaga general i no penso fer cap favor al govern ni ser esquirol, faig vaga solidaritzant-me amb el 10% dels autònoms que fem vaga. Curiosament, tot i el refredat aparatós, durant el dia tinc poques punxades. Deu ser que la NT també fa mitja vaga.
El dia 30 de setembre del 2010 em llevo encara molt refredat, però sense ensurts trigeminals o trigeminoides o trigemínics o trigeminalítics (com es digui, el corrector automàtic me’ls subratlla tots amb vermell censurador: o sigui, s’ha de dir «del trigemin»): tot el dia fet una coca, amb el cap que sembla de ciment i la gola de paper de vidre... però no hi ha punxades. Tot això és tan estrany... L’1 d’octubre em desperto igual, i a més avui hauria d’estar especialment estressat –crec que no ho estic, només una mica preocupat– perquè un dels nostres clients principals ha de decidir si ens manté el contracte o no, i això vol dir vint llocs de treball de persones a les quals aprecio molt perquè fa temps que treballem plegats.
Hi ha partidaris de la teoria que les situacions d’estrès que afecten la salut no t’afecten en el moment que hi ha estrès, sinó just quan s’acaba aquella situació tensa. Ho veurem avui, segons el que passi, o potser la setmana que ve, perquè avui ho decideixen però potser no ens ho diuen fins d’aquí uns dies.
Han passat els dies. S’ha confirmat que mantenim la feina. Amb una mica de suspense final, perquè el client s’ha fet pregar i ens ha volgut fer creure que ha anat d’un pèl. Quines penques. En fi, aquest no és el lloc per queixar-se d’això, ja ho farem allà on pertoqui i quan pertoqui. El fet cert és que avui –quan escric això, la segona setmana d’octubre– fa una setmana que sabem que conservarem el client i allò de l’estrès o del postestrès no ho he sabut veure per enlloc.
La NT? Bé, gràcies, com sempre, va fent pel seu compte, com si els altres no existíssim, ni les nostres circumstàncies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada