I així han anat passant aquestes setmanes. Continuo estirant-me al llit molts dies a mig matí, entre mitja hora i una hora i mitja i fins i tot dues, per mirar d’apaivagar aquestes males sensacions a la cara. També evito molt els corrents d’aire i encara no obro ni una escletxa de la finestra de l’habitació a la nit, perquè aquesta miconeta de fresca que fa aquestes setmanes de matinada –en un mes de maig atípic– pot provocar o facilitar en qualsevol moment el desastre. I així, entre aprensions, prevencions i obsessions, van passant els dies.
Llegeixo bastant sobre pacients de NT, tot allò que buscava quan vaig començar a patir-la jo i que no vaig saber trobar. No ho vaig trobar, constato gairebé cas per cas, perquè no existia: els testimonis personals més veterans publicats a internet –la majoria, als EUA– són del 2012 ençà. Jo vaig començar a escriure aquí el 2010.
La nit del 20 al 21 maig 2019 em desvetllo per una forta estrebada a la boca. És la bèstia, que s’enyora després de deixar-me en pau més de vint dies? No ho sé, també pot ser que m’hagi mossegat per dins alguna nafra; en tinc unes quantes, com gairebé sempre. Ja ho veurem, la resposta no sol trigar.
Doncs triga. Fins al 5 de juny 2019 no hi ha rèplica, i encara només una, aïllada. Però el dia 7, una altra; el dia 8, dues; el 9, una; els dies 12 a 14, una cada dia. No són gaire fortes, es poden suportar bé. I seguim així, amb poquetes o cap al dia, fins al 26 i 27, que ja n’hi ha quatre cada dia, i el 28, set. Acabem el mes amb tres i dues. Com dic, relativament suportables.
Aquests episodis d’ara són localitzats tots a la part inferior del nas i a la boca (llavi superior, sota el nas). Això vol dir la segona branca (V2) del trigemin. No deixa de ser curiós, perquè l’etapa actual que va començar el juny de l’any passat tots els atacs –la majoria més forts i paralitzants que els d’ara, sens dubte– eren a la cella, al voltant de l’ull i a la part superior del nas, que vol dir la primera branca (V1) del trigemin. De sobte, de la 1 vam passar a la 2, i així estem.
Més coses: bastants dies de mal de panxa difús, tot el dia, i a estones fort (especialment del 4 al 8 de juny; però ja havia començat el 26-27 de maig i després del 8 de juny continua molts dies); altres dies d’insomni (això feia anys que no em passava, i per si algú pensa que hi pot haver alguna relació amb els mals de panxa, doncs no, són dies diferents); altres dies dolors en diversos llocs del cap, que ja m’havia passat altres vegades. Sé que no m’haig de preocupar, tot és el mateix, el sistema nerviós que juga amb mi. Són malestars i dolors nerviosos, distraccions que tal com venen se’n van al cap d’uns dies –el mal de panxa no se’n va. Sigui com sigui, són molèsties normals, res a veure amb el dolor elèctric de la NT.
Al costat d’aquestes coses passatgeres, hi ha les habituals diplopies, vistes borroses, mareigs, desequilibris, tremolors, somnolència durant el dia, desconcentració, etc., que sí que sé gairebé segur que són causades, la majoria, per la medicació. Tot i que he llegit que hi ha diplopies que venen directament del mal funcionament del nervi trigemin. Cada cop, gràcies a Déu, es van sabent més coses de com treballa aquest nervi i de quines funcions fa (o deixa de fer) exactament.
Però acabem el mes també amb la bona notícia que el dia 4 de juliol,* al matí, m’operen. I això ja ho explicaré en una altra banda. Deixo aquest text preparat perquè es publiqui tot solet el dia 6, que segur que ja tornaré a ser a casa. Però no em truqueu per telèfon, si us el sabeu, perquè no podré parlar.
*El 4 de juliol és l’aniversari de la Declaració d’independència dels Estats Units d’Amèrica del Nord (1776) però també, ai, l’aniversari de la mort de dos dels seus protagonistes, John Adams i Thomas Jefferson (tots dos el 1826). Aquest dia del 1934, fa vuitanta-cinc anys, també es va morir Marie Curie (1934), una de les meves heroïnes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada