dimecres, 1 de maig del 2019

Diari de campanya (49): febrer-abril 2019

3 febrer 2019. M’assabento que un amic, company d’escola amb el qual ens veiem molt de temps en temps –a tots dos ens agradaria veure’ns més, però ens separa la geografia i la vida mateixa–, ha agafat una neuràlgia del trigemin com a resultat d’una infecció viral. Esperem que sigui temporal i curta, i segurament ho serà venint d’una infecció.

Entre el 2 febrer i el 5 de març 2019, no hi ha NT. Recomença amb una petita punxada de rebot el dia 5 de març –que ja m’ha semblat que anunciava alguna cosa– i una altra, una miiiica més forta, el dia 6. Ha coincidit que durant molts d’aquests dies he passat una grip intestinal llarga –de l’1 al 20 de febrer–, però aquestes coincidències no volen dir res, la NT és totalment atzarosa i capriciosa, no té pautes. No sé si això ho he dit mai.

Durant aquest mes llarg, molts dies he fet hores de repòs extra –a banda de l’obligat per la grip–, però altres no. Molts dies he tingut molta feina, altres no tanta. Alguns dies he pogut fer bé la feina, altres dies no pels efectes secundaris de la medicació: nàusees que van i venen, vista tèrbola, diplopia, cansament extrem, desequilibris, son invencible, mals variats. De tot això, hi ha dies que sí i dies que no, va com va. Allò de l’atzar que no sé si he comentat per aquí alguna vegada.


Un dia –4 de març– vaig estar més de quatre hores sense poder conservar l’equilibri i amb la vista tèrbola. Si no fan mal i no són nàusees, ho tolero bé, fins i tot la cosa dels desequilibris em fa gràcia i tot, em fa sentir com un astronauta o un mariner a terra ferma o una cosa així.

El 8 març 2019 comença amb cinc atacs forts, sobtats –sobretot el primer, és clar– a la dutxa, incontrolables, i un altre una estona més tard, intentant eixugar-me una mica els mocs. Encara sort que faig vaga –bé, faig un dia de serveis mínims per entomar les feines improrrogables que sempre hi ha i que les companyes avui no faran–, que si no...

El dia 9, tres més. El dia 10, set o vuit. Tots a les primeres hores del matí, i sempre amb contactes previs. El dia 11 m’he descomptat, però un mínim de quinze, potser vint, la majoria de bon matí. El dia 12, cap. El dia 13, que he variat els horaris de la presa de medicació perquè m’han fet anàlisi de sang al matí i em temia un desastre, n’hi ha hagut només tres, i potser –potser– no tan forts com els dels dies anteriors.

Veus? Si el dia 11 hagués tingut les anàlisis i els canvis d’horaris, aquelles quinze o vint descàrregues les atribuiria sense dubtar-ho a això. I en canvi, no. És més, l’endemà dels canvis d’horaris, cap ni una.

L’ATZAR. Ho havia dit, ja?


El dia 14 hi ha una altra descàrrega forta, just abans d’esmorzar, arran d’un contacte molt lleuger amb el nas.

I després, pau durant molts dies seguits. Vigilo que no hi hagi contactes, però n’hi ha que són inevitables, d’esma. Tot i això no fan gaire mal. I així fins al 28 de març, que hi ha un petit rebot, i després continua la pau fins al 16 d’abril, amb un altre petit rebot que, ara sí, és el pròleg d’una nova sèrie: quatre el dia 17 –no gaire forts–, un el dia 18, cinc el 19 –dos dels quals fortets–, tres el 20, set el 22 –dos de més forts–, un el 23, un el 25... Són dies que per poc que forci l’expiració pel nas –per fer-hi net– la picada és automàtica. Però així com la represa del 8 de març va ser violenta i dolorosa des del primer moment, aquesta altra no ho ha estat tant (tots aquests dies), o sigui, no hi ha hagut cap descàrrega forta de debò. Ara bé, psicològicament estic bastant tocat, treballo a estones, surto una mica de casa i miro d’estar amb gent si no haig de desplaçar-me gaire, però la veritat és que no faig gaire bona cara per més que m’hi esforci i tothom m’ho diu.


Durant els dies de pau, procuro estirar-me també, almenys una estona, en algun moment del matí; no cada dia, però sí sempre que noto una certa inquietud, una mica de mal rotllo. No sé si va bé o no, però em tranquiŀlitza i em fa pensar que almenys no estic passiu davant la bèstia, que faig alguna cosa –química a banda. L’estona d’estirar-me pot ser de mitja hora... fins a dues hores i mitja els dies més heavies. Allò que els nostres avis en deien migdiada de parenostre i gibrellet. Però jo al matí, com mossèn Tronxo, després d’esmorzar o, posem per cas, a partir de les deu o les onze. Moltes vegades, en aquestes migdiades, no dormo o dormo molt poc, perquè no pretenc dormir. És simplement estar-me quiet, apaivagar el sistema nerviós, fer un off encara que quedi encès l’standby.

Tot comptat i debatut, en aquests tres mesos (febrer-abril) hi ha hagut dues pauses d’aproximadament un mes cada una: del 2 de febrer al 6 de març i del 15 de març al 16 d’abril –aquesta amb una mínima interrupció al mig, el 28 de març. La primera pausa ha coincidit amb una grip forta i la segona no ha coincidit amb res, que jo sàpiga.

No sé si ja ho he dit alguna vegada: això és completament aleatori. O bé en sabré els secrets quan em mori i tingui la ciència incommensurable dels àngels.


He vist tant el neuròleg de capçalera com el neurocirurgià. El primer està d’acord que això no pot continuar així i que cal intentar l’operació prevista. Fins ara ell hi era una mica reticent, com jo mateix a estones, que soc un cagadubtes.

Amb el neurocirurgià era per concretar les dates de les proves prèvies que m’han de fer abans de la intervenció: anàlisis diverses –la de sang, aquest cop tres tubs–, radiografia de tòrax, electrocardiograma. Tot això ha anat molt ràpid perquè l’operació havia de ser «pels volts de Setmana Santa» (sic). Deu ser que en aquest hospital allaaaaarguen la Setmana Santa fins al final de la Pasqua. No vull presumir de coneixements religiosos, però el 9 de juny ja serà la Pentecosta i el més calent, avui 1 de maig, és a l’aigüera. Potser em cridaran d’un dia per l’altre, o bé trucaran una matinada d’aquestes a les cinc: «Escolti, no esmorzi i vingui cap aquí, que tenim el quiròfan lliure. Vagi posant-se la bata aquella eròtica verda pel camí i així anem avançant.»

No paro de llegir estudis a favor de la microdescompressió vascular. Malauradament, per a mi ja és massa tard, segons m’han dit i ja vaig explicar a l’article que he enllaçat fa un moment.


Mentrestant, en un altre hospital català (Bellvitge) assagen ara un nou tipus de tractament amb radiocirurgia que sembla que podria anar bé. El descriuen així: “Administrar de forma molt precisa i especialitzada radiacions ionitzants sobre el nervi trigemin amb un mètode estereotàctic (orientat per coordenades tridimensionals i guiat per la imatge) que permet administrar dosis molt altes sobre la diana planificada (al voltant de 90 Gy).”

Potser serà el meu pròxim objectiu? Ho sabrem aviat, després de la tercera operació de descompressió percutània i del temps que duri la milloria, en el cas que hi hagi milloria.

Mentrestant, «cal no abandonar mai la fe en la tasca ni l’esperança en un futur millor», com deia el Mestre –que sembla que va dir exactament això i no el que se li sol atribuir.* Però costa, costa.

*cf. TV3, Sense ficció, «Fabra, diccionari d'un home sense biografia», 23 abril 2019, 38’52”, testimoni de Ramon Gual.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada