diumenge, 2 de febrer del 2014

Diari de campanya: gener 2014

Acaba l’any amb una discussió pujada de to que torna a recordar-me que m’haig d’estar de discutir, per molt que m’ho demani el cos. I no me’n sé estar –bastant sí, però no del tot.

A banda d’aquest càstig, un altre dia d’aquest final d’any hi ha penitència de NT per mastegar sense cura. I un altre dia per un badall més exagerat del compte –quan badallo, procuro mantenir la boca tan tancada com puc, però de vegades no puc, o no hi penso.


I gairebé sempre l’avís de l’ullal superior esquerre quan em raspallo les dents. (Fins aquesta última temporada, posem-hi mig any, no es concentrava en aquesta dent tota la sensibilitat de la dentadura, i amb el dentista ja hem tingut unes quantes converses sobre el tema i ha fet unes quantes proves per tota la zona sense trobar-hi res. La pròxima vegada que hi vagi li demanaré que es concentri en aquest ullal.)

Decideixo apujar la lamotrigina del vespre 50 mg més, fins als 400 que havíem dit (200 i 200).

I comença l’any sense símptomes. Només la mica de sensibilitat a l’ullal i prou. I així fins al dia 14, que vaig a primera hora a l’hospital de Sant Pau a tenir una entrevista amb un metge amic i, en canviar la rutina habitual, i per la meva dèria d’arribar als llocs amb tres dies d’anticipació –pel cap baix–, començo a caminar a pas ràpid cap a l’estació del metro i llavors, suposo que a causa del ritme del pas, combinat amb la rapidesa, es produeixen una, dues, tres punxades i una quarta descàrrega, forta.

Ja havia alentit el ritme a la primera, però les altres vénen soles, com un eco, i la quarta en deixa paralitzat en mig de la vorera. Què faig? Torno a casa? Hi haurà més descàrregues si continuo? Però haig de continuar, em dic, m’esperen a l’hospital, justament. I em poso a caminar de nou, a poc a poc, com si anés a les palpentes, i mirant d’evitar passos rítmics. Vés a saber què pensa la gent que em veu. Deuen pensar que estic borratxo. Però, diria sant Pere, «com voleu que estiguem borratxos si encara no són les nou del matí?» (que és de debò, eh?: aquesta frase, textual, és de la Bíblia i s’atribueix, efectivament, a l’apòstol Pere).

Bé, arribo al metro sense més ensurts, tot molt a poc a poc. De fet, se m’escapa un metro perquè no accelero gens el pas quan hi estan entrant les últimes persones i a mi se’m tanquen les portes davant dels nassos.

Entrevista a Sant Pau i recollida de papers. Vaig a la feina. Torno, dinar, tarda, etc. Tot amb molta calma, com una velleta entranyable. No hi ha problemes.

L’endemà, dia 15, continuo fent-ho tot amb cura. Sense entrebancs. Al vespre, quan me’n vaig a dormir, començo a tenir aquelles tremolors, aquelles vibracions del trigemin al nas, a l’aleta del nas, aquella sensació horrible...

Però no hi ha dolor! O sigui, noto el nervi com actua, com tremola, com espetega, com metralla. Però no fa mal.

És la primera vegada en sis anys i mig que em passa això. Hi havia hagut, en èpoques bones, sensacions diverses –de cremor, de pessics, de coses així, que no feien mal–, però eren diferents de les que tens quan hi ha atacs. No sols pel dolor, sinó pel tipus d’acció, de moviment, o de sensació de moviment sota la pell.

Aquest cop hi ha la metralladora –nas i de seguida llavi superior– però no hi ha descàrrega dolorosa. Després de constatar, amb sorpresa, que això és així, i que el fenomen es va repetint de manera sistemàtica, amb pauses curtes, exactament igual com les vegades en què he tingut atacs dolorosos prolongats, vaig a poc a poc al mirall per mirar si es veu res.

I no, no es veu res.


És una experiència nova: el nervi es belluga, es revolta, tremola, fueteja –aquesta és la sensació que tens–... i no fa mal.

Em penso que hem entrat en una nova dinàmica. Els dies següents, l’experiència no es repeteix.

Per mi, la medicació és peça clau en aquesta nova, inèdita, etapa de la malaltia. Ho veurem.

Acaba el mes sense que es repeteixi l’experiència. Només hi ha, en aquests quinze dies, a part d’una son bestial que s’allarga tot el dia, alguna lleugera punxada, de tant en tant –no cada dia, diguem cada dos-tres dies de mitjana–, alguns cops amb “explicació”, altres sense.

I la sensibilitat de l’ullal, de vegades sí i de vegades no.

Quins misteris.

Content com van les coses. Si ho comparem amb els primers mesos de l’any passat, res a veure.

Si no hi ha novetats, doncs, deixarem estar el diari. Tant de bo duri molt la treva. O alto-el-foc, perquè no ha acabat aquest tercer període que va començar el juny del 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada