dimecres, 25 de desembre de 2013

Diari de campanya: novembre-desembre 2013

Acabem el mes d’octubre amb sorpresa. Gràcies a la intercessió d’uns amics he pogut parlar amb metges de l’equip de neuropaties de l’Hospital de Sant Pau. I em parlen, com a hipòtesi, d’un possible diagnòstic inicial erroni de la malaltia, una incertesa que dura quatre dies (25-29 octubre 2013). Tot i la perplexitat, la incertesa, paradoxalment, em provoca una certa iŀlusió. Gairebé eufòria.

De seguida s’aclareix el misteri, i de manera contundent –la meva neuràlgia és una neuràlgia del trigemin «de llibre» (quin consol, vull dir, quina m., que per escrit els sarcasmes poden no quedar prou clars).

Però ha estat una bona experiència, primer, perquè els de Sant Pau no es fiquen on no els demanen –no coneixen prou bé l’historial–, aproven els protocols seguits al Clínic fins ara i els sembla correcta la medicació que prenc.

Però segon perquè expliquen d’una manera diferent, o així m’ha semblat percebre-ho, les possibilitats quirúrgiques de tractament. N’hi ha, sembla, que són molt poc invasives, que requereixen només anestèsia local, que no hi ha gairebé possibilitat d’efectes secundaris ni greus ni mitjans –bé, una possibilitat entre mil o entre deu mil sempre hi és, però aquesta hi és gairebé en qualsevol tractament mèdic, també prenent pastilles– i que no consisteix a tallar i cremar nervis, sinó a bellugar-los.

Tot s’ha de dir, la meva Consciència Mèdica –és a dir, l’acompanyant habitual en les aventures hospitalàries*– no ho ha vist de la mateixa manera i li ha semblat que totes les opcions explicades eren igualment invasives i per tant perilloses. Com que ens facilitaran una conversa amb algú de l’equip de neurocirurgia d’allà perquè ens ho expliqui amb més detall, doncs ja en traurem l’entrellat quan toqui.

* Fins ara em penso que no l’havia esmentat. Li podem donar el nom en clau CM (ja tenim CIA, FBI, NYPD i CM, i segurament me’n deixo algun.)

Sigui com sigui, aquestes dues primeres converses amb gent de S. Pau em deixen bona impressió.

Mentrestant, l’evolució de la NT torna a ser positiva, especialment a partir de la segona setmana de novembre. Hi ha una fuetada elèctrica a la cella, molt bèstia, el dia 10, però tant abans com després les picades eren més aviat somortes, doloroses però prou suportables, i, com des de fa setmanes, aïllades la immensa majoria en una franja horària matinal, entre les set i les deu del matí.

El dia 16 encetem un nou període de calma absoluta –amb les mateixes precaucions de sempre, o sigui moltes, i tot el dia–, calma fins i tot dins l’horari dolent que he esmentat fa un moment.

És dins d’aquesta pausa, el 18 novembre 2013, que visito el neuròleg de capçalera, un del Clínic que passa consulta al meu CAP un dia a la setmana o un dia per mes o amb no sé quina freqüència –el cas és que jo no el veia des del mes de juny–, i aventura una hipòtesi, sobre aquesta franja horària misteriosa, que és força lògica: hi ha una de les medecines, la lamotrigina, que en prenc 200 mg al matí i 100 a la nit, i llavors la dosi de la nit potser no arriba fins al moment que comença a fer efecte la dosi del matí.

De manera que augmentarem la dosi de la nit a 200 mg. Total, 400 mg de lamotrigina, més els 600 de pregabalina (Lyrica), més les propines de l’amitriptilina (Tryptizol, 10 mg) i el clonazepam (0,5). Comencem, però, amb un augment de lamotrigina de 50 mg a la nit (total, 350 mg) durant quinze dies, abans d’entrar en els 100 de suplement que he d’incorporar.

Aviam com em llevaré als matins, si ara estic zombie total fins a les deu tocades. Però em sembla que l’argumentació del metge té sentit. Si funciona, i la maleïda NT no s’escapa per una altra banda. És que és així, com un alien, l’acorrales i de sobte apareix pel darrere i et mossega a traïció i amb tota la mala bava que tenen els aliens –mala bava en sentit literal, també, quin fàstic–, i amb forces acumulades durant l’altolfoc. Les seves reaparicions després dels dies amb pausa com aquests sempre són rabioses.

I descoratjadores, tremendament descoratjadores.

És per això que necessito psicòleg, tant si prenc drogues fortes com si no.

5 desembre 2013, vigília de Sant Nicolau, que en el nostre estat actual és festa gairebé de precepte. Fa vint dies que la NT no dóna cap més símptoma que un pessigolleig a l’ullal superior esquerre de la dentadura, quan em raspallo les dents –amb una cura i una paciència d’arqueòleg experimentat. Deu minuts ben bons, o dotze o quinze.

13 desembre 2013. S’acaba la treva? Un parell de punxades al damunt de l’ullal que ja he dit que tenia més sensible. Suportables, però descoratjadores. Una badallant, l’altra sense fer res d’especial.

I després una tercera bastant forteta, de les que quasi paralitzen. Estava al bus, tornant cap a casa després d’una jornada llarguíssima que ha començat a quarts de vuit del matí i ha acabat, amb el parèntesi del migdia, a les deu tocades de la nit. Feina i compromisos sociopolítics –amb reunió al meu despatx– que han exigit –això últim, que se sumava a altres converses llargues del dia– parlar molt i amb veu alta perquè em sentís la gent del voltant i també em pesquessin la veu els que seguien la reunió per skype des de diversos llocs del món.

Interesantíssima experiència, i emocionant, però potser per això especialment estressant.

Total, que això deu explicar les punxades del final del dia –perquè totes tres han estat al final del dia, quan ja havia acabat tot.

M’haig de controlar i evitar els excessos quan estigui aparentment bé. Perquè en realitat estic sostingut només per la medicació, com s’ha vist; medicació que amb els excessos no pot fer-hi res, tot i la seva bona voluntat, si és que les medecines tenen voluntat. I doncs, s’ha esvaït el dubte de si era una aturada natural o si era pel còctel químic; sembla que la pausa era pel còctel.

Però no vull desaparèixer, vull ser-hi, no em vull tancar.

I, com sempre, els dies posteriors a una revifalla hi ha petits ecos, que és el que passa els dies 14 i 15. Però no re, només breus ensurts. I, això sí, el desànim de veure que això no se’n va mai. En fi, mentre la droga tingui la bèstia a ratlla, tranquil, viure al dia.

A partir del 16, pau de nou. Però quan xerro massa, quan bellugo la boca més del compte, quan badallo sense pensar-hi, patapam –fluixet, és un toc d’atenció.

I així fins avui. Bon Nadal.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada