dijous, 30 d’agost de 2012

Diari de campanya: juny-agost 2012

(Prèvia. El 14 de maig 2012 vaig fer la primera classe després de gairebé dos anys, o potser més, dos mesos justos després de l’última visita al neuròleg. Érem poca gent. No va anar bé, vaig tenir males sensacions. No dolors, però sí com mal rotllo, com si s’inflés la galta, jo què sé. No vaig acabar la classe, espantat. Com que ja hi havia anat preparat per si passava alguna cosa d’aquestes, primer vaig fer llegir alguna cosa a un dels alumnes, després els vaig fer parlar a ells i finalment els vaig donar els apunts del dia. Un mes després, és veritat, tornava la NT, com vaig explicar. Però, sincerament, no crec que tingui res a veure una cosa amb l’altra. Ara, ho deixo escrit per si de cas.)


Els primers dies de la nova etapa són com han estat altres vegades: punxades aïllades, la majoria per contacte previ amb una zona gallet –l’aleta del nas, sobretot–, però en algun cas sense contacte, sense estar enraonant o menjant o mocant-me. Els moviments de la llengua dins la boca o empassar saliva no els considero contactes; doncs bé, de vegades també provoquen punxades. I de vegades, sense fer res –o sense ser conscient d’haver fet ni el més mínim moviment.

La recaiguda, sobretot, provoca un fort desànim.

Tot i que d’alguna manera sabia que tornaria, perquè en tot el temps transcorregut han sigut ben pocs els dies que no he tingut sensacions estranyes a la zona afectada, tal com he descrit en articles anteriors: pessigades, escalfors sobtades, tibantor de la pell, etc. I també, de tant en tant, moviments espasmòdics de la boca –les dents, tota la mandíbula–, que em produeixen ferides a la llengua i a les cares internes de la galta esquerra. Això també em passa de nit, a voltes: em desperto perquè m’he mossegat.

Ha volgut l’atzar o la providència que just el 21 de juny –tres dies després de l’inici d’aquesta nova etapa àlgida de la NT– tingués hora amb el dentista programada des de feia setmanes, per a una revisió i neteja de la boca. No vull ni pensar el que hauria conclòs si la revifada actual de la NT hagués estat, posem per cas, un dia després d’anar al dentista, o uns dies després. Segur que hauria tret tot un seguit de conclusions errònies. O sigui que s’ha d’anar amb molt de compte, amb aquesta malaltia i suposo que amb totes, o la majoria, a l’hora d’establir possibles causes desencadenants. El post hoc ergo propter hoc –«ha estat després d’això, per tant ha estat a causa d’això»– sovint no funciona. Per això parlava de providència al començament d’aquest paràgraf.

Com que havia establert amb el neuròleg un protocol de reacció per si tornava la bèstia, l’he seguit des del primer dia pel que fa a medicació: de seguida, 150 mg/dia de lamotrigina (en prenia 100) i 600 mg/dia d’oxcarbazepina (en prenia 450), i la idea és anar pujant de setmana en setmana –no es pot córrer amb aquestes medecines– fins que arribi a 400 mg/dia de lamotrigina i 1.200 d’oxcarba.

L’evolució dels dies següents és esperançadora, no sé si com a efecte de l’augment de medicació o perquè aquesta nova etapa àlgida de la malaltia comença de moment així. El cas és que desapareixen les punxades no provocades –si no em toco, tot va bé– i, a més, sembla que baixa la intensitat de les descàrregues. Tens la sensació que si les descàrregues que havies tingut abans, en etapes anteriors i els dos primers dies d’aquesta nova etapa, eren descàrregues de 100 volts –per dir-ho així–, ara són de quatre o cinc volts, només com si fossin de pila alcalina –grossa, però pila.

Ara, això de no tocar-se és fàcil de dir però no de complir. Perquè encara força sovint em raja el nas –no tot el dia, com em passava abans, però raja de tant en tant– i llavors d’alguna manera t’has d’eixugar, i després hi ha els moviments inconscients, i les petites picors, i...


L’11 de juliol, tinc una mena de convulsió inesperada, sobtada, ràpida, que m’afecta tota la meitat dreta del cos, de cintura cap amunt. Va acompanyada en les hores següents de palpitacions, sudoració descontrolada alternada amb calfreds, tremolor, sufocació i fins i tot una mena d’asfíxia, un dolor opressiu al tòrax que dius no sé com són els infarts però deuen començar així, i nàusees, i vertigen, i por de perdre el control i d’embogir, en fi, una mena de certesa de morir-me... Tots els elements, he descobert després, de les crisis de pànic. Al cap de poc passa. Em queda el dolor al braç dret i al coll, que duren un parell de dies més. No vaig a urgències perquè he pensat que si m’havia de morir ja m’estava bé. I també perquè recordo que ja hi vaig anar una vegada, en circumstàncies similars, i em vaig sentir ridícul.

Pot ser crisi de pànic o pot ser, és clar, efectes secundaris de la medicació, ja que ara estic gairebé al màxim del que em va dir el neuròleg: 900 mg/dia oxcarbazepina, 400 mg/dia lamotrigina. I el clonazepam, com sempre: 0,5 mg cada dos dies, per no habituar-m’hi.

I els dies següents es pot anar fent, i això és el que faig.

18 de juliol 2012, un mes després del començament d’aquesta nova etapa: tinc una descàrrega forta, forta, d’aquelles que et deixen paralitzat i quasi ni recordava. Això sí, ha estat provocada: en aquell moment em mocava, amb suavitat, com faig sempre des de fa anys. No s’ha repetit el mateix dia, però sí els dies següents, fins al 21, i alguns dies més d’una vegada.

I el 22, sobtadament, cessen els atacs: ni un en tot el dia, ni tan sols en els contactes inevitables. I igual el 23, el 24... El 24 n’hi ha un la boca, mentre sopo. El 25 res, ni el 26...

I així continuem fins al 12 d’agost: uns dies sí, uns dies no. I quan és que sí, és només una, o dues punxades (sempre que aturi immediatament l’activitat que feia: sigui menjar, sigui enraonar, sigui mocar-me..., perquè normalment les punxades vénen a l’hora de fer alguna cosa, poques vegades són en estat de quietud.)

El 12 d’agost comença, sembla, una etapa de pau, en què fins i tot amb conductes de risc –inevitables– no hi ha reaccions doloroses. Això dura fins al 24, que torna de sobte, mentre dino –tot i que mastego amb cura, com sempre. I després continua, dues, tres, quatre, fins a cinc vegades més al llarg de la tarda, algunes sense fer res. I l’endemà igual, ja de bon matí, i bastant seguides. La majoria una mica apagades –cosa que atribueixo a la medicació, la màxima dins del protocol que vam establir amb el neuròleg a la darrera visita–, però n’hi ha de fortes, fortes. I així fins a final de mes.

Finalment, com a novetat d’aquest període, el mes de juliol Benestar Social em contesta afirmativament a la petició de discapacitat (33%) i em dóna la targeta acreditativa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada