dissabte, 19 d’octubre de 2013

Diari de campanya: juliol 2013


Vaig dir que no continuaria publicant dietari però com que de tota manera l’he anat escrivint per si més endavant em feia servei, doncs finalment el publico, encara que sigui amb retard. A mi m’és útil deixar enregistrats els detalls d’un procés que m’afecta tant, perquè em mig serveixen d’esponja de llàgrimes. Si a més pot ajudar altres persones, millor.

Jo necessito esbravar-me d’alguna manera, ni que sigui davant una pantalla tonta.

La tònica, els primers dies d’aquest juliol, és la mateixa que en les setmanes anteriors. Alguns dies de calma, altres dies amb ensurts. Em sembla evident que les punxades són aquests dies més apagades que les anteriors, que ja eren més fluixes, la majoria, que les de fa tres o quatre mesos.

Però, per torna, hi ha punxades al nas que es provoquen només amb moviments de la boca, del coll, etc.

El Tryptizol ha provocat un efecte bo, i és que ha aturat d’arrel la rinitis –vull dir la rinorrea. M’havien avisat que l’amitriptilina provocava l’efecte «boca seca», però com que la boca i rodalia ja no la podia tenir més seca el que ha provocat aquest afegitó a la muntanya de química que prenc és que ha assecat les fonts de les rajades nasals. No sé si això és bo o dolent per al cos considerat globalment, però per a mi, ara, és bo, BONÍSSIM. Perquè evita una font –mai més ben dit– de conflictes, que són els inevitables contactes amb el camp de mines.


(Sobre això que dic, que em semblava que ja no podia tenir la boca més seca, m’equivocava, sí que la podia tenir més seca. La boca i més coses, oi tant. Però no em fa res.)

Continuo convençut que la Lyrica (pregabalina) fa el seu efecte. La bèstia es manifesta de la manera habitual i amb els ritmes habituals, però amb repercussions més apaivagades, com si fos més lenta de reflexos.

Suposo que els efectes del Tryptizol (amitriptilina), si n’hi ha, s’hauran de manifestar més endavant. Encara no hi ha hagut temps.

Les punxades d’ara són sordes, la majoria, i no especialment doloroses.

Però ara es produeixen sense contactes, només amb moviments aleatoris de la boca, del cap, del coll, cops d’ull... o res, sense bellugar aparentment res. Això va començar a passar cap al 5 de juliol, i ha anat in crescendo (un crescendo lent). O sigui, qualsevol moviment brusc de la zona provoca reverberacions doloroses al nas (sempre al nas).

Ja no són només contactes, doncs, hem passat a la fase d’episodis de producció espontània (episodis esporàdics i fluixos, de moment). Em fa l’efecte que tornem a un període de foscor, de negror. De moment no són gaires cops al dia, posem-ne entre cinc i deu, i com dic aleatoris, però jo diria que la cosa va a més.

Es va regularitzant el trànsit intestinal. Ara, sembla clar que en el meu cas la morfina provoca efectes que duren molts dies, deixa un pòsit als budells que no se’n va fins molt temps després d’haver desaparegut els efectes analgèsics.


El dia 12 hi ha una descàrrega de les fortes quan m’eixugava una mica per sota el nas, sense gairebé ni tocar-lo. Després, torna la pau –relativa–, amb només punxades apagades. El dia 15, pau absoluta. El 16, una de petita, netejant-me també el nas.

23 juliol 2013. Com ja vaig dir, a primera hora del matí, un atac (fase roja) d’uns cinc segons, del grau dels que havia tingut al febrer d’aquest any i sense excitació prèvia. Estava bevent en aquell moment, però el got ja s’havia separat dels llavis quan ha començat.

O semblant al febrer, perquè així com llavors va estar concentrat a la boca, per dins i per fora, i al nas, ara és més la galta, la part lateral del nas i damunt del llavi, un tipus d’atac que m’ha recordat les crisis del desembre del 2009 o de l’agost del 2010, limitades ara a la zona descrita, sense pujar fins a l’ull i el cap i sense baixar a la boca com al febrer d’enguany. (Les distincions entre les diverses crisis s’expliquen, suposo, perquè la memòria del dolor és llarga.)

Ahir uns cinc segons, però avui –24 juliol 2013, a quarts de set del matí– quatre sèries d’uns 20-30 segons amb intervals d’uns 10 minuts entre cadascuna, sense contacte previ. El primer també s’ha desencadenat just amb el primer o el segon traguinyol d’aigua del matí –haig de beure al llevar-me perquè, per la medicació –sobretot el Tryptizol–, em desperto amb la boca, la gola, etcètera tremendament seques.

He pres Sevredol (sulfat de morfina) després de la segona descàrrega, però només m’ha començat a fer efecte després de la quarta. O potser no ha anat així, perquè no sé segur si és la morfina la que ha fet efecte o si, com ahir, el nervi ha actuat una estona –ahir uns segons i prou, avui si fa no fa mitja hora en total– i després s’ha aturat per si sol.

Això últim és el que crec que ha passat, perquè els analgèsics em redueixen el dolor quan actua el nervi, però el formigueix semidolorós el continues sentint, una sensació com una cosa que es belluga sota la pell –no es veu res, però.


I després, a partir del mateix 24, pau de nou. Dues punxadetes de no res fins a final de mes, i les dues, per dir-ho d’alguna manera, amb «explicació» raonable, dins del context en què estem (aixecar una mica més del compte la veu i mastegar massa de pressa).

Una cosa bona. Com que des del primer moment de la morfina he fet un règim alimentari laxant –natural, és a dir, molta verdura i molts enciams i tot això– i també uns massatges a la panxa, no hi ha hagut problemes especials de trànsit intestinal.

O sigui, dins de la desgràcia de tot plegat, i del desànim profund dels dies 23 i 24 al veure que tornàvem a un dels punts més baixos de tot el procés de la malaltia, tornes a pensar que potser això era una mena de comiat.

Quantes vegades m’he consolat amb aquests pensaments positius! No serà per autosuggestió que recaic, no.

En un any m’he aprimat 18 quilos: restrenyiment, nàusees, lavatives...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada