Diari de campanya: agost-setembre 2013

El 4 d’agost, de nou una punxada forta, instantània, produïda per contacte, dutxant-me. A veure si ara encetarem una nova temporada de trigemin provocat per elements líquids, començant pel més bàsic. Déu no ho vulgui, i el sistema nerviós tampoc.

A partir del 5, força tranquiŀlitat, amb petits ensurts més aviat sords, no tant dolorosos com sorprenents, si es pot dir així. Vull dir que es produeixen per sorpresa, sense que ho puguis esperar, perquè fas alguna activitat com menjar o enraonar –sempre amb precaució– i de sobte pam. Només hi ha hagut fins al 12, que escric això, una fiblada forta, la resta eren d’aquesta altra mena que acabo de descriure.

Sí que hi ha dies que noto molt la medicació, fins al punt que haig d’interrompre qualsevol activitat, ni que sigui molt plaent –des del dia 8 faig vacances–, durant hores, o fins i tot durant tot el dia. Si no ho faig, o m’atreveixo a moure’m més del compte durant aquest temps, de seguida em torna a rodar el cap. Ara bé, com he dit altres vegades, canvio això per allò de totes totes.

Continua la bonança pel que fa a la rinorrea, de manera que es limiten molt els contactes perillosos. Ara bé, dutxar-me és un calvari de tensió. Eixugar-me ja no tant, perquè finalment he inventat i patentat una tècnica per fer passar la tovallola per tot arreu tret de la cara, i llavors deixar que la mateixa, com diuen en llenguatge burocràtic espanyol, es vagi eixugant tota sola mentre vaig fent altres coses com ara raspallar-me les dents.

Raspallar-se les dents: un altre calvari, ben bé deu minuts; esperes que en qualsevol moment saltarà la bèstia. També, i potser sobretot, quan et toques el nas, perquè d’alguna manera te l’has de netejar de tant en tant. Si no, ecs, nen, caca.

I en fi, tot va bé, i encara molt bé, durant una bona temporada. Només les beneïdes molèsties de la medicació i petits pessics de no res, que no fan mal, de vegades en una dent –sol ser l’ullal–, de vegades en l’altra, de vegades a la galta, de vegades al nas. I prou.

Pel que fa al tracte intestinal, continua la mandra budellera i demano consell sobre l’assumpte a una amiga experta, que em recomana Plantago ovata o saragatona de l’Índia. Va bé, l’efecte és gairebé immediat després del primer sobre de 3,5 g –és un granulat efervescent o com es digui.....–, i torna a fer un segon efecte després del segon sobre.

Però, malauradament, desferma alhora la rinorrea que tenia ja controlada amb l’amitriptilina (Tryptizol), i llavors tornen els contactes continus amb el nas –per sort, ara sense conseqüències, però sempre amb l’ai al cor–, de manera que hauré de buscar una altra cosa...

Calla, i si proves una dosi més petita? Ho faig –un terç del sobre, 1 g aprox.– i, eureka, torna a fer efecte pel que fa a les cacotes i en canvi només hi ha un amago de raig de moc que fas muntanya amunt un cop o dos i li dius atura’t brivall, amb veu prou contundent, i en efecte s’atura. Continuarem fent proves.

El 18 de setembre publico un post aquí per tranquiŀlitzar els voyeurs d’aquest bloc. Dic que les coses van bé.

I llavors...

El 21 de setembre 2013, santornemi. La neuràlgia. Al vespre, m’he volgut posar un jerseiet amb no prou cura, suposo –com que estic gandhi total noto més la fresca. I quan he introduït el caparró pel forat del jerseiet –per què no dono a Càritas tots els jerseis de coll??– he salvat el nas amb l’elegància que em caracteritza, però la llaneta m’ha fregat una miqueta de costadet i pumba, ja hi som, em fa com una rebrincada que s’estén en una dècima de segon per tota la galta. No és que en totes les setmanes anteriors la galteta i el nassarró hagin estat exempts de contactes i fregamentes, però fins avui no hi havia hagut conseqüències.

Però no, més que una rebrincada, una rascada dolorosa, similar a les que pots tenir quan caus i t’encetes la pell. En el meu cas no s’enceta res, snif, que si s’encetés ho podria ensenyar i dir mira, veus? Doncs és això però normalment –aquest cop no– més bèstia, com si t’ho fessin amb un filferro roent i electrificat, amb corrent altern, per dins de la galta, nosésimeentiendeselsentidodelapalabra.

És només una vegada i relativament fluixeta, però sé que ha tornat.

No escric res al bloc per no desanimar-me. O no sé per què. Potser perquè la gent que el llegeix no torni a patir. A com-padir. Me.

El 22, no cal dir-ho, la neuràlgia interpreta un dels seus recitals. Aquest cop són cinc moviments, com allò que afinen les cordes de cara al concert que pot venir els dies vinents. Són moviments espaiats l’un de l’altre, entre la dutxa –allà un– i el mig matí. Cal dir-ho, tots per contacte, no n’hi ha hagut cap d’espontani com els del 23-24 de juliol. O sigui, aquests fan més ràbia, perquè et sents una mica culpable: si hagués anat amb més de compte, etc. I també cal dir-ho, no són tan potents ni tan paralitzants com en temporades anteriors de la mateixa orquestra. És d’agrair. Però són diferents, més forts, que els que hi ha hagut des del final de juliol fins ara.

El fet és que ha tornat. Serà només una visita breu? Que les descàrregues siguin de menys voltatge és per efecte de la medicació? És Ella, que assaja noves tàctiques? Ho sabrem en el pròxim capítol. Estiguin atents a la pantalla.

El 23 a primeres hores del matí, tres descàrregues més fortetes, la primera a l’ull, fet ocorregut a partir d’un lleugeríssim contacte del dit amb un pèl de la pestanya –no exagero, ha anat així. Les altres dues sense contactes. Sense contactes. Per lliure.

El 24 igual, però amb més enrampades, nou o deu, i jo diria que de més intensitat que ahir, almenys una. En aquest últim cas ha estat punxada instantània d’una miŀlesima de segon, mentre que les altres han sigut descàrregues menys punxants però un pèl més allargades. La majoria s’han produït per contacte amb els voltants de la part del crani que protegeix la cavitat ocular i, naturalment, l’interior: cella, parpella, llagrimall, pestanyes superiors i inferiors, etc.

Però no totes han sigut per contacte; algunes han estat per moviments naturals en la zona esmentada o per les petites convulsions dels músculs de la cara que s’esdevenen de tant en tant de manera espontània per efecte de la medicació –suposo– o també com a conseqüència, precisament, d’una enrampada immediatament anterior. Buf, és difícil descriure tot això amb precisió.

Aquestes aventures desemboquen amb un dia 27 setembre 2013 pletòric, un festival de la neuràlgia, un piromusical de set a nou del matí amb tota mena de descàrregues, enrampades, punxades i fiblades, sense cap necessitat de contactes previs. No són descàrregues duradores, són de les que hem anomenat per aquí «amb reverberació». Tot concentrat a la part alta de la cara però arribant fins a la part anterior del crani –ho he comprovat amb un lleuger frec produït per la desesperació de no saber què fer amb les mans quan voldries aturar aquella bèstia com fos. Com et treus un monstre que tens al cap si no pots fer servir les mans?

Torno a la morfina, esclar. I encara he trigat massa, per quatre motius:

U, perquè penso que allò no durarà gaire, com havia passat les últimes vegades. I això és el que em sembla que passa, que al cap de poc de prendre’n s’atura, però ja havien començat a espaiar-se els atacs, abans de prendre’n.

Dos, perquè necessito algun espai de temps entre descàrrega i descàrrega, per arribar al comprimit de morfina i a un got d’aigua per empassar-me-la. Seria més ràpida una injecció, però això encara ho complica tot més, perquè no sols necessites pastilla i got sinó més coses, i a més una persona al costat que sàpiga entendre de seguida el que passa i es posi en marxa.

Tres, perquè tinc pànic al restrenyiment i en aquells moments dels atacs és una de les primeres coses que et vénen al cap quan hi ha una pausa.

Quatre, però aquest menys contundent: no saps mai si els atacs s’han aturat per la morfina o perquè s’han acabat. Sigui com sigui, si al cap d’uns minuts de prendre la morfina la cosa s’acaba, encara que sigui coincidència, benvinguda la coincidència.

Vénen després dos dies mitjanament bons –amb molt de compte de no acostar ni un dit ni un bri de roba a la zona perillosa– i el 30, de nou, a primera hora del matí, unes quantes descàrregues, em penso que no “provocades” de cap manera. Com que són menys seguides que les de fa tres dies, decideixo no prendre morfina i a veure què passa. En efecte, com havia sospitat, les descàrregues desapareixen soles.